Fa un parell d'anys es parlava de la Catalunya dels vuit milions; ara aquesta xifra ja ha quedat àmpliament superada. Les darreres dades de l’Estadística Contínua de Població de l’INE, que registren fins a l'1 de juliol d'enguany, mostren que el país ja té 8,23 milions d’habitants, 32.000 persones més que a principis de gener. Una vegada més, el creixement és degut a l’arribada de població estrangera, que en un any ha augmentat en 90.000 persones i no pas a una natalitat minvant. Així, actualment viuen a Catalunya 2,16 milions de nascuts fora de l’Estat espanyol, cosa que representa el 26,2% del conjunt de la població. Un creixement necessari per mantenir l'economia, però que té conseqüències en àmbits com els serveis socials i l'habitatge i que situa Catalunya a les portes de superar Andalusia com a territori més poblat de l'Estat.
Les xifres de població estrangera encara s'incrementen més si es miren franges concretes d'edat. Tenen molt més pes en la franja de població activa jove, entre els 25 i els 44 anys, on se supera el 40% de nascuts fora del país. I en concret, entre els catalans d’entre 30 i 40 anys el percentatge d’estrangeres frega el 50%. Les dades catalanes es contraposen clarament amb les andaluses. En conjunt, a Andalusia, hi ha 8.778.051 habitants, dels quals 1.250.000 són nascuts a l'estranger. És a dir, malgrat que la població total és superior a la catalana, la proporció nascuda a l'estranger és la meitat, aproximadament. Així doncs, les tendències migratòries cap a Catalunya ja permeten entreveure que, en els pròxims anys, si no hi ha canvis inesperats, es convertirà en l'autonomia més poblada de l'Estat.
Així ho argumenta el director del Centre d'Estudis Demogràfics (CED), Albert Esteve, en conversa amb Nació, que explica que entre les dues autonomies hi ha un "creixement diferencial" que permetria a Catalunya fer-li el sorpasso poblacional a Andalusia: "Si seguim les tendències actuals, les posicions canviaran", assevera el demògraf. El pes del creixement poblacional tant a Catalunya com Andalusia el duu la immigració, ja que el nombre de naixements "naturals" en comparació a les defuncions a la baixa. És a dir, als dos territoris mor més gent de la que neix. D'aquesta manera, doncs, l'única explicació per la qual la població manté una tendència a l'alça és l'auge migratori. A més, l'envelliment de la població -ara accentuat per la generació del baby boom- dificulta un canvi de tendència: "Encara caldrà esperar entre cinc i sis dècades", estima el director del CED.
El pes dels nascuts a l'estranger per a la població
A 1 de juliol viuen a Catalunya 2,16 milions de persones nascudes a l’estranger, que són 90.000 més que el juliol del 2025. Així, en un any el percentatge de nascuts fora de l’Estat passa del 25,6% al 26,5%, gairebé un punt més. Els estrangers tenen molt més pes en la franja de població activa jove, entre els 25 i els 44 anys, on se supera el 40% de nascuts a l’estranger. Per contra, la franja d'edat en què hi ha menys persones nascudes a l'estranger és a partir dels 85 anys. Sigui com sigui, el percentatge de població migrada des d'abans de la pandèmia fins a 2026 ha passat d'un 19% a un 26,5%, creixent set punts percentuals.
En canvi, si es mira la població per nacionalitat, els percentatges són inferiors, ja que hi ha un grup nombrós de persones nascudes a l’estranger que o bé ja van arribar amb la nacionalitat espanyola o bé l’han adoptat posteriorment. Així doncs, la població resident a Catalunya amb nacionalitat estrangera és el 19,4%, 1,6 milions de persones -lluny dels 2,1 milions de nascuts a l’estranger. En aquesta línia, la incidència d’aquesta població varia molt segons l’edat, amb percentatges que van de sota d’un 10% entre la població de la tercera edat, per sota del 20% entre la població menor de 20 anys, i de fins a un 37% entre els de 30 a 34 anys.
El pes de la població estrangera no només es reflecteix en el volum general, sinó que també té un clar impacte en la natalitat. Malgrat les baixes xifres, el director del CED argumenta que la immigració "augmenta la població fèrtil", cosa que es repercuteix en la natalitat, i més tenint en compte que aquest sector de la població tendeix a tenir "més fills": "El saldo negatiu seria encara més gran si no hi hagués un 50% de naixements de mares estrangeres", assevera Esteve.
Catalunya, terra de migrants
L'auge migratori viscut a Catalunya en els darrers anys ha servit per alimentar una tipologia de discurs -i una ideologia- molt contrari a la immigració, visible des de fa temps amb Vox i que també explica les bones perspectives d'Aliança Catalana. Lluny d'aquests argumentaris, els experts remarquen que Catalunya "sempre" ha estat un país de migració: "Ara és internacional [és a dir, sense nacionalitat espanyola], però abans provenia d'Andalusia, Múrcia, l'Aragó o altres punts de l'Estat", argumenta l'investigador i sociòleg Pau Miret. De fet, recorda que en el padró de 1975, fa més de cinquanta anys, la meitat de la població de Catalunya ja era nascuda fora del país. Ara, però, a diferència, el gruix de la població nouvinguda prové majoritàriament de l'Amèrica Llatina i del nord d'Àfrica.
Les onades migratòries que arriben a Catalunya no són noves, i els reptes que plantegen en forma de polítiques i recursos per a l'acollida i la integració tampoc. L'economista i estadista Josep Antoni Vandellós, per exemple, ja va escriure el 1935 La immigració a Catalunya, una obra on s'esbossa l'impacte de la immigració per al país: "Fa un segle que estem amb la mateixa cantarella", assevera Miret, que considera que la migració no és un "problema" per se, sinó que el problema s'origina en "l'enfrontament" polític i social en relació amb aquesta qüestió: "El problema són els missatges d'enfrontament entre la població. Enfronten a la gent que sosté la pinya [de la societat], gent que està aquí moguda per l'oferta laboral", argumenta el sociòleg. De fet, ambdós coincideixen que la feina és un dels principals pols d'atracció de les onades migratòries.
Catalunya és terra de migrants, i ho continuarà sent. Per preservar la seva identitat, però, cal una bona adaptació al país, i això depèn directament de l'escola, un espai que fa anys que es troba tensionat: "Ser catalans és créixer i viure aquí, i això es fa des de l'escola", exclama l'investigador de la Universitat Autònoma de Barcelona, que creu que formar-se dins el sistema educatiu català és el que et fa realment formar part del país, independentment del lloc d'origen. I, per als que ja arriben més grans, l'afiançament es fa de generació en generació.
