Nascuda a Palma (1977), l’escriptora i periodista Llúcia Ramis porta 30 anys a Barcelona, on va cursar Ciències de la Comunicació a la UAB. Va presentar el programa de llibres Això no és Islàndia a la televisió balear. Des de la seva primera novel·la, Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys (Columna), ha consolidat una carrera literària reconeguda per crítica i lectors. El seu darrer llibre és de no-ficció, Un metre quadrat. Deu pisos i trenta anys a Barcelona (Anagrama, IV Premi de No-ficció Libros del Asteroide), una immersió en la realitat de l’habitatge i tot el que suposa per a les identitats personals. L'entrevista forma part de la sèrie de Nació Catalunya last call.  

El seu darrer llibre no és de ficció. Com va decidir escriure Un metre quadrat?
Perquè fa 30 anys que visc a Barcelona i sempre m’he preguntat d’on soc. Si soc mallorquina o barcelonina. Volia escriure un llibre per veure com es construeix el sentiment de pertinença en un lloc que no et pertany, que pot ser un barri o una ciutat, però també pot ser un pis de lloguer. No és de propietat, però és ca teva. En aquests 30 anys he viscut a més de deu pisos diferents a Barcelona i tenia clar que volia tornar a aquests pisos per veure qui hi viu ara i quina relació tenen aquestes persones amb la casa. Si és de lloguer o de propietat, què paga. 

Em serveix d’excusa per veure com s’han transformat les ciutats i com no estan tan adreçades als residents com al consumidor que hi està de pas, aquella persona que passa, transita, gasta i se’n va. Com, a poc a poc, cada vegada tenim menys punts de referència. Nosaltres, quan passem pels carrers, recordem els comerços que hi havia, veiem més del que hi ha en el present, tenim moltes realitats simultànies. Així és com es construeix sa memòria. A poc a poc, aquesta memòria l’estem perdent perquè l’estem venent tot a un preu molt barat.    

D’alguna manera, és la seva biografia respecte a Barcelona.
Sí, sí. És que el lloc on vivim ho és tot. La nostra identitat està molt determinada pel lloc on vius. Què passa quan vius en molts llocs diferents? Depenem també dels vincles que establim en el nostre voltant. Jo volia ser com es creen aquests vincles si tu mateixa comences a tenir un compte enrere quan estàs de lloguer en el moment que signes un contracte. 

Un contracte de dos anys o de tres anys fa que no puguis establir un vincle amb tot el que t’envolta i posis data de caducitat a tot. Als barris, al veïnat, a l’escola dels fills si en tens, a la feina. Em vaig adonar que la meva vida era recomençar i recomençar. No tenia mai la sensació de poder tenir una estabilitat necessària per sentir que hi havia un futur.  

Societat

Set de cada deu persones que viuen al carrer a Barcelona ja no confien a tenir un habitatge

Aquests 30 anys canviant de casa és una bona radiografia dels canvis produïts a l’habitatge a Barcelona. Ha viscut en carn pròpia un cert desarrelament que s’ha produït a la ciutat?
Més que de desarrelament, de deshumanització. Jo crec que és tot un procés d’anar convertint totes les coses més humanes que hi ha en un producte. S’agafa el més humà que hi ha, el coneixement, i es converteix en IA, la societat la convertim en xarxes socials, la casa la convertim en un negoci especulatiu, les ciutats les convertim en grans aparadors. 

Estem delegant tota aquesta humanitat a productes fins a fer-los inaccessibles per a nosaltres mateixos. Volia fer un retrat d’això, de com s’està desintegrant el teixit social i, a través d’aquesta desintegració, com s’estan desintegrant tots els aspectes més humans que teníem a l’abast.  

Aquesta desintegració té també implicacions més enllà de la ciutat, a tot el país.
Sí, no només el país, el món sencer. Barcelona és molt complexa com a ciutat, que és el que la fa atractiva i tan complicada d’estimar. Jo intento personalitzar els llocs i sempre he tingut aquesta relació d’amor-odi amb Barcelona, hi ha una part que m’agrada molt i una part que no puc suportar. No és una ciutat fàcil per viure-hi. Quan vens de fora t’adones que no és molt amable, no és molt acollidora. Però sí que ho és més que París. Ha seguit el model que no havia de seguir, que és el de les Illes Balears. 

Expliqui-ho, això.
El model de les Illes Balears està basat en la massificació turística, en créixer, aquesta identificació de més igual a millor, i convertir el turisme en un monocultiu. Si ho fas, per fer que s’aguanti el model has de continuar invertint i impedeixes que es desenvolupin altres activitats econòmiques. Això ha fet que el PIB per càpita hagi baixat a les Illes Balears. És el model que no hauria de seguir Barcelona i, en canvi, és el que s’està seguint. L’any passat, a les Illes Balears hi anaren 19 milions de turistes, enguany se n’esperen més. Es calcula que hi haurà 20 turistes per cada resident.

Això és molt fort.
Molt. Això, que hauria de ser una alerta, és el que està replicant Barcelona. A mi m’agrada dir que és la primera influencer perquè està més pendent d’agradar i atreure aquests consumidors externs que de tenir cura dels seus residents. Està molt pendent de fer diners. És un model erroni que ens desarticula com a societat i desarticula la possibilitat d’un govern sobre la ciutat i el nostre entorn.  

Hi ha hagut algun trasllat que fos especialment definitori, que li va fer sentir un sentiment de pèrdua important? 
Més que un dels trasllats de Barcelona, va ser perdre la casa familiar que havia estat dels meus avis a Mallorca. La van vendre els meus padrins quan jo tenia 30 anys perquè necessitaven estar més a prop de Palma. Tenia el xip posat que l’heretaria un dia. Els meus avis eren belgues, però feia molts anys que vivien a Mallorca. Era la casa de la meva infantesa. La meva mare em va dir: això és casa dels teus avis, no és ca nostra. Poden fer el que vulguin amb això. Però va ser dolorós. 

Vaig trigar deu anys a tornar-hi. L’havien convertit en una mena de ressort. Estava enmig de figueres i garrovers. A Mallorca hi ha aquells murs de pedra seca de mig metre on tens la vista oberta i l’havien emmurallada amb una paret altíssima. Sempre s’havia dit Can Garrobí, ara se’n diu Casa Mariposa. 

Un dels barris on va viure és la Sagrada Família. És un dels indrets metafòrics de com s’ha transformat la ciutat.
Sí. Sobretot perquè quan hi vaig ser, que va ser quan va venir l’altre Papa a consagrar la basílica, ja hi havia molts turistes, però estaven delimitats a l’illa de la Sagrada Família. Jo vivia una mica més amunt, al carrer Sardenya, i ja no hi arribaven allà. Era un carrer de distància. Ara, que hi he tornat, està tot agafat. 

Totes les botigues són supermercats de 24 hores, immobiliàries, una agència de viatges, molts locals de restauració, amb productes que a nosaltres no ens interpel·len. Cada vegada hi ha més expansió de la zona turistitzada, el que impedeix que es mantinguin altres petits comerços, que a la meva època encara hi havia.    

I la llengua, com l’ha vist transitar en aquests anys que porta a Barcelona?
Jo l’he vist perdre més a Palma que a Barcelona. A Palma cada vegada és més difícil que et contestin en català i cada vegada not que se sent menys. A Palma, eh, no a Mallorca. A Barcelona ha tingut alts-i-baixos. Em fa l’efecte que ara es torna a escoltar més el català. El problema és que paral·lelament hi ha una proliferació de cartells en anglès, que és més perillós del que sembla. Pot semblar una cosa més cosmopolita. A Mallorca ho hem vist. A les Illes tot va una mica abans que aquí. Si tu vols veure el futur has de mirar el que passa a una de les illes. 

Fa molts anys que hi ha cartells, bars i restaurants només en alemany. Quan hi entres et parlen només en alemany, ni tan sols en anglès. I si no els entens, mala sort. Aquí a prop van obrir un centre nou de Montessori i els anuncis d’obertura de les matrícules estaven en anglès. Et diuen a qui van adreçats. És una manera de fer-te fora. Hem anat cedint els barris. Hem cedit la Barceloneta, hem cedit les Rambles, cada vegada més Gràcia. Ho estem perdent també perquè tampoc l’estem reclamant. 

I la llengua creu que és més visible?
En altres moments no ho diria, però ara em fa l’efecte que sí. Però sempre hem de demanar més i fer necessària la llengua. Crec que comença a haver-hi la idea que no hem de girar la llengua.    

Com veu l’estat de la creació literària a les Illes?
Les Illes sempre han tingut una creació literària molt potent. No sempre ha entrat en el circuit perquè hi ha una centralització en les publicacions i a vegades costa que arribin fins aquí autors del País Valencià o les Illes Balears. Però la potència balear s’ha demostrat amb el Premi d’Honor a Biel Mesquida, el Sant Jordi a Carles Rabassa, hi ha un gran reconeixement per autores com Antònia Vicens. 

Hi ha com a dues teories literàries sobre la creació. Una diu que com que hi ha poques maneres de fugir d’una illa, una via és fer-ho a través de la literatura. En Llorenç Vilallonga deia que tots els paradisos són paradisos perduts. Nosaltres tenim molta consciència de la pèrdua del paradís. I hi ha en Guillem Frontera, que deia que els mallorquins no sobreviuran com a poble, però han de tenir el dret a dir les darreres paraules. A les illes s'escriu molt, s'escriu bé. Com si tots, d’alguna manera, escrivíssim sobre aquesta pèrdua. No sé si per retenir el que tenim o per constatar-ne la desaparició.  

I la literatura catalana, en general?
Tota la literatura catalana crec que està en un bon moment.     

Els Països Catalans són una referència que ha deixat d’estar en el carril central del discurs polític. Per què això?
Han passat moltes coses. Crec que la línia esquerres-dretes no és independent de la línia nacionalisme espanyol-nacionalisme català. Es diu que hi ha aquest doble eix, però no estan tan deslligats. En aquests moments, hi ha una gran tendència cap a la dreta i no és casual que una cosa vagi amb l’altra. Hi ha la voluntat de trencar un cert consens que hi havia fins ara. Em preocupa molt aquesta deriva que s’està produint. 

Hi ha hagut una actitud tan social com política de pensar que les conquestes es mantenen totes soles. Hem de tenir-se cura perquè, si no, tot se degrada. En la generació dels pares i els avis, les lluites estaven molt clares i van conquerir una sèrie de drets i de llibertats que ja donaven per fetes. L’únic que havíem de fer nosaltres era mantenir-ho i no ho hem sabut fer. 

L’onada dretana que ve pot ser molt forta.
Una de les coses que em sobten és aquesta manca de reacció. Ha estat un error molt gros no haver fet molta més inversió en polítiques públiques. El problema és quan no has fet aquestes polítiques públiques. Aleshores s’acumulen els dèficits a tot arreu, en habitatge, en transport, en convivència, en salut. Ningú ha invertit en polítiques socials potents. És com donar per fet que els metges o els mestres viuen de la vocació, mentre es van corcant els fonaments.        

Quina reflexió es pot fer des d’una visió dels Països Catalans quan a territoris importants de l’espai de parla catalana governen formacions que mostren catalanofòbia, com és el cas del País Valencià, o són força indiferents a la catalanitat, com potser és el cas de les Illes? 
Hi ha gent que compara el Partit Popular de les Illes Balears amb el PSC per una manera de fer amb relació a la llengua. Actualment. En altres moments podia fer pensar en altres partits.

El PP de Gabriel Cañellas i ja no diguem de Cristòfol Soler podia semblar més una certa CiU. 
Era més això.

I el PP de Bauzá era com Ciutadans.
Però aquest model de fer del PP balear com el PP valencià no va funcionar. El que sí que funciona ara és Vox. 

I la figura de Marga Prohens?
Ella és catalanoparlant, és dona, estima les Illes. Sent així, com és que acaba fent unes polítiques tan dures contra el que representa? A mi em costa molt d’entendre. Si abans era Unió Mallorquina -que s’assemblava més a CiU- la que, tot i tenir pocs vots, ho decidia quasi tot, ara la irrupció de Vox ha convertit aquest partit en decisiu, amb uns interessos del tot contraris a les Illes Balears. 

Creu que l’actual bloc de dretes pot perillar en les pròximes eleccions, que seran la primavera del 2027?
Això és un misteri. Les Illes solen canviar de majories cada vuit anys. Ara en portaran quatre. El problema que hi ha ara és que l’excés de turisme ha fet que el mateix govern del PP estigui demanant limitacions. Però a la vegada donen llicències per construir en sòl rústic. És surrealista.  

Què està preparant ara?
Estic escrivint dos llibres alhora. Un de no-ficció i una novel·la. El de no-ficció està relacionat amb el tema de l’escriptura i la novel·la està basada en aquest moment que vivim que de vegades sembla distòpic. 

Anem a les preguntes finals. Els catalans continuarem sent com a poble?
Recordant el que dèiem de Guillem Frontera, que els mallorquins ens extingiríem, però direm les darreres paraules, jo crec que els catalans resistiran. El que no tinc clar és com.

Com veu la Catalunya del 2050?
Depèn del dia. Els dies que m’aixeco optimista veig que la generació dels meus nebots, que ara tenen 10 anys, faran un cop de cap i reaccionaran junt amb els qui ara tenen 25 anys, i revertiran tots els desastres que tenim actualment. Quan m’aixeco pessimista, veig un món cada vegada més egoista, individualista, un campi qui pugui, que fa que tot va molt malament. 

Jo tinc una mica la síndrome de Cassandra. Tot això ja ho hem vist abans i pensàvem que hi hauria una sortida. I tant en el tema ecològic com el turístic, com la llengua, hem anat a pitjor. Si tornem amb Frontera, deia que mai s’havia fet tan poc cas als nostres intel·lectuals. I diria que no només als intel·lectuals, als pagesos, als científics i a tothom que sap d’un tema.   

Digui’ns la principal fortalesa i la principal amenaça que té al davant la societat catalana.
Crec que són la mateixa. Ser autoconscient i tenir un orgull propi, i al mateix temps pensar que hi ha un sentiment de baixa autoestima que fa que sempre estigui a la defensiva. En lloc de pensar: no cal, ja som. 

Quin error no hem de repetir?
Posar l’economia per davant de la humanitat. A més, no existeix cap model econòmic que funcioni en contra de les persones.

Si hagués de prendre una única decisió de país, quina seria?
Escoltar més la gent que en sap.