Recta final en els preparatius de la visita de Lleó XIV a Catalunya els pròxims 9 i 10 de juny. L'acte més potent i rellevant litúrgicament serà la benedicció de la torre i la creu que coronen la Sagrada Família, un monument de dimensió global i que pràcticament presideix la ciutat. I el papa el farà íntegrament en castellà, cosa que temo que no plauria gens al genial arquitecte modernista. Durant la seva estada al nostre país, que compta amb una importantíssima implicació del govern de Salvador Illa, que no ha amagat un catolicisme militant que comparteixen molts dels seus consellers, el sant pare usarà també el català. La nostra llengua tindrà presència en l'agenda social i religiosa, però es farà fonedissa en el moment culminant.
Fa uns dies el bisbe auxiliar de Barcelona i president de la comissió organitzadora, David Abadías, explicava a la directora de Catalunya Religió que estaven satisfets amb el tracte al català i que fins i tot el Vaticà havia estat més considerat del previst. "Hem aconseguit més català del que pensàvem”, deia alimentant la sensació d'haver-ho batallat amb poc esme. Admetia que tindria molta més presència el castellà, llengua que l'estatunidenc Lleó XIV domina a la perfecció pels seus anys a l'Amèrica Llatina.
Des dels sectors més progressistes i catalanistes de l'Església sempre s'ha criticat la manca de compromís de l'arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, amb el país i amb la llengua, que va estar més present en la consagració de la basílica que va fer Benet XVI el 2010. A Omella, ben connectat amb les administracions socialistes, fins i tot se l'ha titllat d'"espanyolista", com feia fa uns mesos en aquesta entrevista mossèn Josep Hortet, un dels principals col·laboradors de l'arquebisbe Narcís Jubany. L'Església catalana havia estat sensible, tal com es va plasmar en la carta pastoral Arrels cristianes de Catalunya del 1985 que signaven tots els bisbes de la Tarraconense. El text defensava inequívocament el català com a "llengua pròpia" del país i la necessitat d'emprar-lo tant en la litúrgia com en la vida eclesial.
La manca de vocacions i de practicants en un país que s'ha secularitzat amb força també té conseqüències en la llengua de l'Església. A Catalunya, la tradició catòlica ha perdut força en favor de noves religiositats, com ara l'Islam o els moviments neopentecostals tal com vam explicar en aquesta sèrie de reportatges de Marc Orts (aquí, aquí i aquí). Hi ha molts capellans que oficien en castellà perquè no són nascuts al nostre país o perquè alguns fidels arribats de l'Amèrica Llatina els demanen que ho facin. I l'Església catalana ja no se sent ni prou motivada ni prou forta per convertir-se en un vehicle d'integració i de transformació social com havia estat els darrers anys del franquisme.
El viatge del papa té, a més d'una evident dimensió religiosa, una de social i institucional. Lleó XIV arriba a un país que el rep amb els braços oberts perquè, malgrat els errors i els pecats de l'Església catòlica, aquesta ha sabut convertir-se en dic moral contra l'egoisme, les desigualtats sense límits, la deshumanització i la maldat de les guerres. Però també aterra a una nació que encara està obligada a afirmar-se per ser i que té en la llengua el nervi d'una identitat que perviu als intents d'assimilació, no sempre subtils.
Malgrat el corpus doctrinal dels bisbes catalans, poc se'n pot esperar d'Omella i del seu entorn, atrafegats aquests dies per garantir que els capellans vesteixin de capellans tal com explica Pep Martí avui. Tampoc gaire de l'abat de Montserrat Manel Gasch, que pensa que el monestir, que el sant pare també visitarà, ha de girar full del perfil nacional i compromès que ha exercit en la història recent. Però en un context d'emergència lingüística, el Govern (i també l'espanyol, que assegura està compromès amb la causa de les llengües oficials diferents del castellà) hauria hagut de fer valdre tota la força i la incidència que li atorga el compromís i la col·laboració exhibida amb el viatge papal per convertir-lo en una oportunitat per projectar i prestigiar el català dins i fora del país. Haurà estat una ocasió perduda per part d'uns i altres.
Avui no et perdis
- Crònica: Només l'habitatge enterboleix l'alineament d'Illa amb el món econòmic; per Pep Martí Vallverdú.
- Les exigències de Gabriel Rufián fan aflorar les tensions al grup d'ERC al Congrés; per Lluís Girona Boffi.
- Entrevista a Gonzalo Boye: «El Constitucional fa un ús polític dels temps amb l'amnistia»; per Bernat Surroca Albet.
- Primícia: El carril bici més important promès per Collboni salta de mandat; per Arnau Urgell Vidal.
- La Franja de Ponent es prepara per una nova ofensiva espanyolista: «Ho tenim tot en contra»; per Bernat Castanyer.
El passadís
Els mestres voten aquests dies, en una consulta organitzada per la USTEC, l'Aspepc, la CGT i la Intersindical, si accepten o no l'acord de divendres passat. Els dos sindicats sectorials i majoritaris el defensen i els dos de classe el rebutgen i, per tant, la unitat del bloc vaguista s'ha esquerdat. Ja fa temps que es va trencar amb CCOO i UGT, que al març van signar un pacte amb el govern del PSC que ara ha quedat clarament superat. Comissions, tercera força sindical a l'ensenyament públic, intenta reposicionar-se pensant també en les eleccions sindicals del curs vinent i insisteix en la necessitat de destinar el 6% del PIB a educació tal com marca la llei. El 12 de juny han organitzat una jornada a la seu del sindicat a Barcelona sobre "passes i solucions per a superar el malestar educatiu" amb entitats i partits i que clausurarà la secretària general, Belén López. És divendres al matí i els mestres i professors encara treballen. Podran anar-hi els alliberats del sindicat i poc més a buscar solucions a aquest "malestar".
Vist i llegit
El líder del PP serà avui a les jornades del Cercle d'Economia. Ahir, com si res no hagués passat en els darrers anys i com si no anés de bracet dels ultres de Vox, va formalitzar l'oferta a Junts i el PNB per fer una moció de censura contra Sánchez i és possible que, com escriu Oriol March, aquest dimarts els demani l'indult. Sobre els intents de festeig de la dreta espanyola amb els seus homòlegs bascos i catalans us deixo el gag del darrer episodi del Polònia de TV3. L'humor i la caricatura sovint s'acosten a la realitat. Podeu veure aquí la reunió de Puigdemont, Turull i Nogueras a Waterloo.
Recordem
Tal dia com avui de l'any 2014, Joan Carles I, rei d'Espanya, va comunicar la seva voluntat d'abdicar en el seu fill, Felip VI, que seria proclamat cap de l'Estat el 19 de juny. L'abdicació no estava prevista a l'ordenament jurídic i va provocar que PP i PSOE s'afanyessin a redactar i a votar a les Corts una llei ad hoc que donés cobertura al procés de relleu. El context era perillós per als monàrquics. La crisi econòmica havia provocat un fort descontentament, Podem acabava d'irrompre amb força impugnant la casta que representava la Corona, Joan Carles I estava cansat i en un moment de popularitat baix perquè havien transcendit escàndols com el safari de Botswana o casos de corrupció al seu entorn, i el procés català estava en efervescència. Accentuar la crisi de la monarquia hauria pogut fer caure el sistema polític sorgit de la Transició i Mariano Rajoy i Alfredo Pérez Rubalcaba van ser diligents per preservar el sistema. Aquí podeu veure el missatge de renúncia d'un monarca que ha perdut molta popularitat.
