La vida del sacerdot Josep Hortet (Barcelona, 1937) resumeix la història dels darrers seixanta anys de l’Església de Barcelona. Una experiència que ell ha explicat en un llibre de memòries, La nostra història, la meva joia (Centre de Pastoral litúrgica). Vinculat de ben jove al moviment de capellans obrers, va conèixer de prop el Concili Vaticà II, mentre estudiava Dret Canònic a Roma.
Hortet, alineat amb els corrents més oberts i catalanistes de l’Església catalana, va ser un dels principals col·laboradors del cardenal Narcís Jubany, exercint com a vicari episcopal (1973-87), i no amaga una visió crítica envers alguns dels seus successors, que expressa sempre amb suavitat. L’entrevistem a la Residència Sacerdotal Sant Josep Oriol de Barcelona.
Va créixer en plena postguerra. Eren anys de repressió, misèria i nacionalcatolicisme. Com va decidir fer-se capellà?
Explico en el llibre que, sent un nen, al col·legi per a fills d’obrers de la Sagrera on anava, el mestre ens va preguntar què volíem ser de grans i jo vaig contestar: “Capellà”. Feia d’escolà i vaig canalitzar aquesta vocació anant primer al Seminari Menor, a la Conreria, i després al Seminari Major.
La seva era una família treballadora i creient.
Els pares es movien entorn la Federació de Joves Cristians (FEJOC). Però mai em van empènyer a fer-se capellà. No vaig sentir pressió de casa. I, de fet, dins del món eclesiàstic, mai m’he sentit molt clerical. Recordo que quan venien els predicadors pels barris, aguantava el que deien, però no combregava amb el que deien del càstig, l’infern i tot una literatura que em semblava menyspreadora envers les persones. La mare era d’una zona més benestant, però es va voler casar amb el pare, que era més proletari, un treballador del tèxtil.
En el llibre fa una referència a l’avi patern, que fou assassinat durant la guerra. Però no en diu res més.
És una història que no explico al llibre. L’avi, Andreu Hortet, s’havia fet del Sindicat Lliure, que era el sindicat groc, i es va anar tornant agressiu, anant amb gent amb pistola. Per això el van liquidar a l’esclatar la guerra. El pare no va voler que el seu nom aparegués en una làpida de caídos por Dios y por España perquè no havia caigut per això. Havia abandonat l’àvia i havia marxat a Manresa. A la família no se’n parlava. Un dia, va venir un escamot a casa a buscar el pare i es van endur ell i la mare davant un tribunal popular. Sort que el que presidia era company de feina del pare i va dir que no tenia res a veure amb l’avi, i va ordenar que els deixessin anar.
Es va comprometre molt aviat en causes socials. Va ser membre de la Joventut Obrera Catòlica (JOC) i d’Acció Catòlica Obrera (ACO).
Era a la Sagrera i la condició obrera era molt evident, amb fàbriques, els pares de família treballaven a Fabra i Coats o a Enasa. Vivies la situació que hi havia, les diferències en les condicions de vida entre els vencedors i els altres, i aviat vaig connectar amb gent de la JOC, un moviment internacional que també va fer arrels aquí. Ara que amb el Sínode s’ha parlat tant del “caminar junts”, ningú ha parlat d’aquests moviments que són els que ho han fet més, treballant amb comunió i fent equips.
"Venint de l'Espanya franquista, viure a Roma els anys del Concili va ser tot una experiència, era una democràcia amb un Partit Comunista potent"
Després, va estudiar Dret Canònic a la Universitat Gregoriana de Roma. Era els anys 60, en ple Concili Vaticà II. Allò el devia impactar.
Em van ordenar capellà amb 23 anys. Un amic meu era a Roma fent de secretari de mossèn Bonet i Muixí, que era el president del Tribunal de la Rota, i quan va tornar a Barcelona em van oferir de substituir-lo. En un moment en què es preparava el Concili i veneint l’ambient que hi havia aquí, a l'Espanya franquista, vaig dir que sí. Va ser una experiència perquè Itàlia era un país democràtic, hi havia un Partit Comunista potent i el clima generat per la convocatòria del Concili. El lloc on vivia Bonet i Muixí, a més, era molt interessant.
On era?
Via Júlia, 151, on hi havia l’església nacional d’Espanya, que de fet havia estat de la Corona catalanoaragonesa, l’església de Montserrat. Hi passava molta gent. Hi viva el capellà de l’ambaixada a Itàlia, el rector de Santa Maria la Major i molts professors. Els joves que hi érem compartíem espai sense restriccions. A vegades votàvem què volíem veure a la televisió i els joves optàvem per programes de debat polític.
Bonet i Muixí va ser una figura important. Va participar en el Concili i vostè va poder tocar documentació conciliar.
El doctor Bonet estava molt implicat en el tema de la litúrgia i em va passar la documentació que s’estava elaborant. Em va fer jurar solemnement, això sí, secret absolut sobre els papers que passaven per les meves mans. Em feia passar a màquina moltes notes de les reunions que ell mantenia amb els experts en litúrgia.
Bonet i Muixí és de les persones que l’ha impregnat?
Sí, era molt interessant. Era de Sants, molt de barri. Era honest, gens sofisticat, amb geni, de visió oberta, influït per una democràcia cristiana més social, amic del cardenal Montini, aleshores arquebisbe de Milà i futur Pau VI. No era un home que dissimulés ni clerical. Havia discutit molt amb els pares, veia el món diferent.
Va estar a la Caputxinada o a la manifestació de capellans davant Via Laietana?
En aquell temps jo estava a la Conreria, de formador de seminaristes. Sí que vaig viure un episodi que sol passar desapercebut però que va tenir el seu impacte, com va ser la vaga de fam que van fer sis sacerdots al Seminari. Va ser el juny del 1969, un gest en solidaritat amb un grup de capellans bascos que en feien una com a protesta per la repressió a Euskadi. Van ser dies d’extrema tensió, amb l’arquebisbe de Barcelona, aleshores Marcelo González, volent forçar els sacerdots a abandonar el Seminari, i el rebuig que vam expressar molts capellans, que vam mostrar suport als vaguistes.
Marcelo González va ser un arquebisbe molt identificat amb el règim i qüestionat a Barcelona. Després va venir Narcís Jubany i vostè va ser un dels seus col·laboradors com a vicari episcopal. Vaja, va ser un home de poder.
Poder? Bé, el poder s’ha d’exercir i s’ha d’exercir bé perquè la societat millori.
En el llibre defineix l’equip de Jubany com un govern de concentració.
Això hi deia el bisbe Jaume Traserra. Era un equip d’un ampli ventall. Però la gent no estava organitzada en grups enfrontats. Uns eren més conservadors, d’altres menys. Però predominava una visió conciliar, una necessitat de canvi a l’Església i de fer realitat el que havia dit el Concili.
Com era Jubany?
El doctor Jubany, quan era a Roma en temps del Concili, discutia amb el doctor Bonet. A mi m’agradava més el doctor Bonet, més proper. El doctor Jubany era més individualista, massa prudent per mi. Però també va viure el Concili i la idea que l’Església s’havia d’obrir. S’hi t’acceptava, hi podies dialogar. En el meu cas, hi havia també cert interès per part seva. Coneixia que tenia ascendència en un sector i integrant-me com a vicari episcopal ell tocava més tecles.
Vaja, vostè era l’ala esquerra d’aquell govern diocesà.
Una mica sí. També hi havia companys meus que creien que jo estava a la vegada al govern i a l’oposició.
Després, el 1990, va venir el cardenal Ricard Maria Carles.
Jubany creia que podria mantenir-se més temps a l’arquebisbat. Però era el pontificat de Joan Pau II i a Roma van considerar que una colònia com Catalunya no mereixia massa consideració i van decidir canviar completament de direcció.
"Roma va enviar el cardenal Carles com a governador civil per espanyolitzar l'Església catalana i desfer tot el que havia fet Jubany"
Com van ser les seves relacions amb Carles?
Suposo que el vam defraudar molt perquè tot un munt de gent el vam criticar. En la seva arribada hi va haver un ànim d’espanyolització de l’Església catalana. El van fer venir de governador civil per desfer el que havia fet Jubany. Els intents d'espanyolitzar l'Església catalana han estat una constant. Els ho demana el cos.
I Juan José Omella?
Home, Omella és més subtil. Estem en una altra època. Hem de reconèixer sempre les qualitats que té la gent i mantenir el desig de tenir-hi una bona entesa. Però quan no hi ha diàleg i es tanquen les finestres… S’ha dit que el cardenal Omella és un home molt del papa Francesc, però jo no ho tinc tan clar.
I això?
Té coses en què sí que es poden sintonies entre tots dos. Omella és auster i treballador, em mereix respecte com a persona. Ara, és un espanyolista de cap a peus i no sap deixar espai a tot aquell que no sigui de la seva corda. És molt autoritari. Quan ve aquí a la Residència Sant Josep Oriol, saluda, però en el fons no li interessa res del que puguem dir-li. Aquests perfils que són molt executius normalment no escolten. I tenen un doble llenguatge. Aparentment et tracten molt bé, però després saps que et tenen posat el dit a l’ull.
Veu l’Església catalana en un bon moment? Malgrat la crisi de vocacions?
Els que estem en associacions i barris tenim una manera de ser cristiana hem aconseguit treballar amb bon ambient. Hi ha molta gent laica que he conegut quan tenien 12 anys i ara en tenen 50 que podem dir que ens ho hem passat bé. Hem perdut bastant, però tot i perdre, perdem d’una manera de la qual estem orgullosos. A la JOC, a l’Acció Catòlica Obrera, en molts esplais. Potser des de l’arquebisbat no s’emfatitza prou el que fan molts d’aquests grups. Cada vegada hi ha d’haver més laicat que faci les coses.
Com està vivint el pontificat de Francesc?
Per mi ha estat positiu. Respon a aquesta escola de jesuïtes que han treballat molt per afermar el Concili i que, al final, han vençut l’Opus Dei. Si miro enrere cap a Joan Pau II… Jo havia discutit molt amb el bisbe Joan Carrera i sempre em va estranyar que s’entusiasmés tant amb Joan Pau II. Jo admirava tant en Carrera que vaig pensar que potser tenia raó ell. Però després he vist que no. Sap a quins bisbes admiro molt jo? Als que han marxat a fer de missioners. Com Nicolás Castellanos, que va ser bisbe de Palència. El poder, del qual parlàvem, a vegades ja no dona més de si.