Miracles, curacions, música, espectacle i una forta tendència al bombardeig emocional. Tot això es pot trobar en un servei religiós a les esglésies neopentecostals -també conegudes com a neocarismàtiques-, que es multipliquen per tot Catalunya amb comunitats formades principalment per migrants de l'Amèrica Llatina. La seva ràpida expansió i mètodes poc ortodoxos han cridat l'atenció de l'opinió pública i els han proporcionat una gran cobertura mediàtica, tot i que les diverses famílies del protestantisme històric, i concretament de l'evangelicalisme, denuncien que no s'ha sabut delimitar correctament qui és qui i lamenten que se'ls hagi posat a tots "en el mateix sac"; una anàlisi que comparteixen els experts consultats per Nació.
La confusió neix del fet que tots són protestants, la segona branca del cristianisme més gran per nombre de seguidors després dels catòlics, nascuda de la Reforma Protestant del segle XVI a partir de la crítica de Martí Luter al Vaticà i que, entre altres principis, se'n diferencia pel convenciment que cada creient pot tenir una relació directa amb Déu sense intermediaris, que la salvació s'obté per la fe en Déu i no per obres o rituals, i que la Bíblia és la màxima autoritat per damunt de qualsevol institució i representant. Si bé, el protestantisme és molt plural des del punt de vista doctrinal, també a Catalunya, on hi ha luterans, evangèlics, anglicans, metodistes, baptistes, assemblees de germans, pentecostals i, ara, també neopentecostals.
Tal com explica director general de la Direcció General d'Afers Religiosos, Ramon Bassas, l'evangelicalisme és un dels corrents protestants de segona generació i, a dins, hi ha els pentecostals, amb una forta presència de la comunitat gitana -Peret va ser pastor a l'Església Evangèlica de Filadèlfia a la Vila de Gràcia- i andalusa. "L'arribada dels neopentacostals, però, ha trencat el sinònim de protestant i evangèlic a Catalunya. Uns s'hi senten incòmodes i els altres ni tan sols saben que són protestants", afirma Josep-Lluís Carod-Rovira, exvicepresident del Govern i autor del llibre Les religions a Catalunya (Pagès editors). "No els reconeixem i ens incomoda molt que se'ns relacioni i se'ns confongui", admet Guillem Correa, secretari general del Consell Evangèlic de Catalunya.
Segons les dades d'Afers Religiosos, el segle XXI, a Catalunya es creen 16 parròquies protestants cada any, la majoria neopentecostals. Bassas i Carod-Rovira coincideixen a identificar l'onada d'immigració llatinoamericana com la principal causa, però el professor del Departament d’Antropologia de la Universitat Rovira i Virgili, Jordi Moreras, també posa l'accent en la lògica de competència interna i el personalisme dels pastors en aquest corrent. "Són parròquies petites i se centren molt a captar seguidors", apunta.
Les diferències entre els neopentecostals i la resta de protestants
Correa assenyala dues diferències fonamentals que, a parer seu, allunyen el neopentecostalisme del protestantisme tradicional: no centren el missatge cristià en la figura de Jesús, sinó en la presentació dels miracles com a espectacles; i incorporen elements i vincles terrenals. Es refereix, sobretot, a les vinculacions polítiques. "Qualsevol pastor evangèlic ha d’escollir entre partit o púlpit i s’ha d’abstenir de desenvolupar un paper polític", explica i lamenta que les noves confessions no amaguen els seus vincles polítics amb opcions ultraconservadores.
En aquest sentit, Carod-Rovira defensa que el neopentecostalisme està estretament relacionat amb l'ultraconservadorisme polític d'arrel estatunidenca i té formes d'expressió molt diferents de les normatives a Europa. A més, afegeix que està molt allunyat de la realitat catalana, amb serveis religiosos íntegrament en castellà. Noemí Cortés, pastora de l’Església Evangèlica de Gràcia -una assemblea de germans- i presidenta de la Institució Bíblica Evangèlica de Catalunya (IBEC), apunta en la mateixa direcció i destaca que ells tenen una "manera de fer" més tranquil·la i discreta, i més arrelada al país.
Això passa perquè el protestantisme històric té una llarga tradició als Països Catalans i hi és present des de mitjan segle XIX, amb l'obertura de la primera església protestant el 1868 a Maó (Menorca). Tot i que la diversitat de creença i el lliurepensament sempre ha estat una realitat a Catalunya, els protestants van ser perseguits i van haver d'existir en la clandestinitat durant el franquisme. Sigui com sigui, Carod-Rovira detalla que és transversal en les diverses classes socials i els creients han mostrat simpatia per totes les opcions democràtiques. El neopentacostalisme, en canvi, no creix a partir de cap base social ja existent al país.
Bassas, però, entén que és un error qualificar-ho de deriva conservadora. "És un prejudici arran de l'experiència a Espanya amb la relació entre l'Església i el poder polític arran de la dictadura franquista", diu. Tot i que admet que, als Estats Units, Donald Trump els ha utilitzat per fer "apologia de les seves guerres" i al Brasil li han donat molt suport a les candidatures de Jair Bolsonaro, subratlla que a Catalunya no han trobat una relació forta amb moviments polítics concrets de dreta i extrema dreta. Tanmateix, denuncia que, sovint des del "classisme", les seves litúrgies es titllen de "bogeria" o "fanatisme" i no es para prou atenció al factor material que hi ha al darrere, amb una base de creients migrants i amb pocs recursos econòmics.
Per què creix el neopentecostalisme a Catalunya?
Bassas explica que el fenomen pentecostal és més accentuat a l'Estat per la immigració llatinoamericana, però que el creixement del protestantisme és global. A banda dels moviments migratoris, ho explica pels trets intrínsecs del corrent, amb un caràcter festiu en què els individus se'n senten partícips i amb una relació estreta amb els problemes "reals" de la gent, com la salut, la feina o les addiccions. Així, creu que el seu creixement beu de l’excés de teorització del culte al catolicisme i de la pèrdua de referents catòlics a la societat.
D'altra banda, Carod-Rovira analitza que aquesta modalitat d’església i de culte esdevé un espai fonamental d’acolliment i solidaritat, on els migrants llatinoamericans troben gent dels seus països i donen continuïtat a la seva identitat d’origen, amb el seu mateix idioma i codis culturals. Francesc Romeu, rector de la parròquia de Santa Maria del Taulat i Sant Bernat del Poblenou de Barcelona -catòlica-, fa la mateixa lectura i critica que crear comunitats que no tenen res a veure amb la societat on viuen és un mal favor per a la immigració. "L'Església no ha de ser un refugi de la realitat", entén, alhora que defensa que el català és "una llengua d'integració".
