Anar al supermercat és anar a una gran infraestructura privada. Tothom té les seves preferències a l'hora de fer la compra, i sovint la decisió s'acaba ajustant a partir d'un equilibri entre motius logístics i fílies personals, però el que segur que acaba passant és que el carro s'omple en un negoci privat. Ara bé, això podria canviar? Podrien emergir excepcions amb un model públic al darrere? Cada vegada hi ha més formacions polítiques que ho plantegen. El més habitual és que la iniciativa sorgeixi des de les esquerres. Podem ho va posar sobre la taula a l'Estat l'any 2023, mentre que la CUP al Parlament o BComú a l'Ajuntament de Barcelona ho han anat defensant també els darrers mesos. Ara, però, la proposta ha sumat un nou promotor: el PP. Almenys a la capital catalana i amb l'argument d'augmentar l'oferta de producte fresc a barris on manquen els comerços necessaris.
I mentre cada vegada més actors plantegen la idea des de l'esfera política, Nació aplega veus expertes que detallen les claus sobre com d'un plantejament que comença a fer-se córrer. El context també hi ha col·laborat. L'escalada de preu dels productes bàsics o el fet que els supermercats públics fossin peça clau de la campanya del candidat -ara ja alcalde- Zohran Mamdani a Nova York ha donat una empenta al debat. Ja no és estrany sentir-ne a parlar, però continua havent-hi d'incògnites: és necessari? I, encara més, com de viable és crear de zero una infraestructura alimentària pública? Una de les conclusions més compartida és que sí que hi ha marge per provar de posar en funcionament algun sistema d'aquest estil, però que encara cal analitzar i aclarir el com.
Dels marges de benefici privats als problemes de producte
El debat és viu. Recentment, a les pàgines de La Vanguardia, el professor d'Economia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Javier Asensio responia al planejament que feien els comuns a l'Ajuntament, que reclamaven una xarxa de supermercats públics amb aliments amb un preu amb topall. L'investigador assenyalava que actualment el marge de beneficis de les grans empreses que controlen la indústria dels súpers són inferiors al 3% i assenyalava que "quan un mercat funciona de forma competitiva, els preus que paguen els consumidors ja reflecteixen els costos del conjunt de la cadena de valor". La seva diagnosi era aquesta: "Si des de l'administració local es vol fomentar que els preus es mantinguin baixos, el millor que es pot fer és facilitar l'augment de l'oferta agilitzant la concessió de llicències".
No ho veu igual la també professora d'Economia Aplicada, però en aquest cas de la Universitat de Barcelona (UB), Anna Moragues, que estableix: "Sí que té sentit plantejar una infraestructura amb implicació pública que ajudi a garantir el dret a l'alimentació". En aquest cas, defensa que una proposta pública podria incidir tant a la part del preu com a la part de l'oferta de productes que s'hi podrien trobar. "El 12% de les llars a Catalunya tenen inseguretat alimentària", especifica Moragues en relació al fet de no tenir accés permanent a aliments nutritius que garanteixin un desenvolupament saludable. El que sí que matisa la també directora de l'Observatori FARO, especialitzat en alimentació, és que les propostes de noves infraestructures han de partir d'una anàlisi fina de les necessitats locals i del teixit ja existent.
L'any passat, un estudi de l'Institut Metròpoli assenyalava que el 89% de la població de l’àrea metropolitana de Barcelona "viu en pantans alimentaris", entorns amb una alta oferta d’aliments ultraprocessats i establiments de menjar ràpid a menys de cinc minuts a peu, però que aquesta situació s'accentuava fins al 100% a zones com la franja del Besòs.
En aquest sentit, l'investigador de l'Institut de Recerca Urbana de Barcelona (Idra) Adrià Rodríguez subratlla aquest punt de partida i demana no barrejar escenaris geogràfics: "És important situar que això sovint s'ha agafat a partir de l'èxit del Mamdani, però és que és una qüestió que cal entendre en un context geogràfic, urbà i d’aliments diferent d’aquí. Els Estats units són un lloc on predominen els deserts alimentaris [una zona que té accés limitat a producte fresc a preus assequibles] i en canvi a les ciutats mediterrànies és el contrari, abunden els pantans alimentaris [una zona on l'oferta conté molts aliments poc saludables]", sosté
"Això és important perquè aquí no és tant que hi hagi un problema de falta d’oferta general, sinó que hi ha un problema de sobreoferta que no és saludable, i sobretot està concentrada en grans supermercats que operen amb economies d’escala, i passes per tots els passadissos i hi tens de tot, i en un escenari de jornades laborals extenses i en un moment en què la gent no té ni temps ni diners, perquè l'habitatge està pels núvols, tothom acaba quedant immers en la lògica del supermercat", remarca.
Les particularitats de Barcelona: el model possible
D'entrada, Rodríguez puntualitza que Barcelona ja té una xarxa de mercats municipals que permetrien solucionar una part dels maldecaps alimentaris si hi hagués "un esforç d'inversió" per dinamitzar els actuals equipaments públics, especialment els més decadents i en risc de tancament. Ara bé, el mateix investigador remarca que aquests mercats "ni geogràficament ni en termes d'oferta alimentària arriben a cobrir les necessitats de tota la ciutat". En concret, menciona zones com la part baixa de Sant Martí o l'Eixample com a punts en què s'evidencia la manca d'equipaments públics en relació als habitants. Això "obre una oportunitat per proposar l'aparició de supermercats municipals".
Hi ha referències internacionals que donen pistes. Als mateixos Estats Units ja fa temps que hi ha uns supermercats desplegats a les bases militars que fan que, a partir de la intervenció pública, els aliments bàsics tinguin un descompte del 25% sobre el seu preu. És l'administració que s'ocupa de rebaixar el cost d'aquests aliments per als militars, cita Anna Moragues. "A Brasil s'han creat uns mercats amb uns productes que no poden superar un preu màxim", afegeix. Les estratègies són diverses i s'han d'adaptar a cada realitat, sostenen els experts.
En un cas barceloní, Adrià Rodríguez defensa que sí que es podrien reduir els costos finals a partir d'una entesa "público-comunitària", ja que si bé els marges nets dels grans supermercats poden estar actualment en un 3%, els marges bruts poden créixer "fins al 30%". I això, en aspectes de lloguer d'espai i altres matèries, "es podrien retallar els costos de la infraestructura amb la intervenció que calgui de la part pública i dedicar aquests estalvis del projecte a dues coses: reduir el preu del producte per a la ciutadania i compensar millor els productors locals", remata l'investigador.
Així, els dos experts concorden a assenyalar que la proposta podria no passar per un equipament directament gestionat per l'Ajuntament ni amb tota una plantilla de treballadors públics, sinó que podria tractar-se d'un projecte cooperatiu amb suport de l'administració en totes aquelles qüestions que facilitin l'operativa d'un supermercat que asseguri l'existència de productes saludables i preus més assequibles. El disseny, però, s'hauria d'analitzar en detall i això encara no s'ha fet. A Nova York es va fixar que calia un mínim de 20 supermercats públics per fer viable el model logístic, la capacitat de compra conjunta i altres matisos. Aquí encara no s'ha afinat la proposta cap a les concrecions, però sí que es remarca que el mercat majorista públic Mercabarna és un element facilitador.
"Les coses han d’estar aterrades a un territori concret. A Barcelona tenim un supermercat cooperatiu [Foodcoop Bcn] i està costant que tiri endavant. Així que hem de partir d'aquí. El que hem de planificar són elements concrets: de quins barris estem parlant, quina capacitat té el teixit de la zona de tirar-ho endavant, etc. De la mateixa manera, s'ha de pensar en les persones en situació de precarietat i s'ha de tenir les seves prioritats al centre, perquè a vegades es pensen en fórmules que encaixen bé més aviat en entorns socioeconòmics més alts", adverteix la professora d'Economia Aplicada de la UB.
Les altres despeses i dependències alimentàries
Així, la principal conclusió és que calen més estudis, però que hi ha un cert espai per plantejar iniciatives, tant per les necessitats alimentàries de certs punts com per la possibilitat d'incidir en el preu. Que l'administració s'ocupi de garantir productes més assequibles no és una bogeria, apunta Moragues. Un estudi publicat el 2024 per quatre entitats socials i agràries franceses assenyalava que cada any França ha de gastar 19.000 milions d'euros per atendre o corregir les conseqüències de l'actual disseny alimentari en qüestions de salut -obesitat, diabetis i malalties per pesticides- o de medi ambient. Per la directora de l'Observatori FARO això evidencia que es pot plantejar un canvi que també té sentit pressupostari, des del punt de vista de les administracions.
Ara bé, es demana integrar-ho tot en un objectiu més profund. "Cal pensar en el supermercat públic des d'una visió més àmplia de l'alimentació. Ara mateix quan tenim problemes, ja sigui amb la Covid, o amb l'apagada, o amb el canvi climàtic o amb temes energètics, qui decideix què hi ha a les nostres prestatgeries del lloc on comprem menjar són els supermercats. Parlem d'un bé bàsic, però no hi ha planificació, s'ha deixat tot a la indústria. I això és el que caldria repensar", resol Anna Moragues.
