A Catalunya, hi ha 7.260 centres de culte actius de 14 confessions diferents, segons les últimes dades del 2024 de la Direcció General d’Afers Religiosos de la Generalitat. El 78% continuen sent catòlics i, malgrat el descens de l'assistència a missa, els experts consultats per Nació descarten qualsevol tesi que s'assembli a la teoria de la gran substitució. Però mentre que des del 2020 han tancat 291 esglésies catòliques, se n'han obert 101 d'evangèliques, així com 42 mesquites; amb comunitats que s'expressen amb més fervor i tenen un impacte rellevant en la percepció general de la societat.
El nombre de centres religiosos no és suficient per avaluar l'expansió d'un moviment de culte perquè no tots els temples tenen la mateixa dimensió, però indica l'increment de la pluralitat religiosa. El director general d'Afers Religiosos, Ramon Bassas, defensa que aquesta pluralitat és "molt positiva" i s'ha de preservar, però avisa que cal gestionar-la com un procés "democràtic, integrador i respectuós amb la diversitat i la convivència" per no donar ales a l'extrema dreta per atacar a la immigració.
I és que, tot i que no és l'única causa, la immigració té un paper important en aquest canvi en la religiositat a Catalunya. Bassas assenyala, sobretot, la immigració llatinoamericana pel que fa al creixement i proliferació de les Esglésies neopentacostals -protestants que s'emmarquen en el corrent evangèlic, tot i que l'incomoda molt-, i la magribina, del Pròxim Orient i del sud de l'Àsia en el cas de l'expansió de la comunitat musulmana. Josep-Lluís Carod-Rovira, exvicepresident del Govern i autor del llibre Les religions a Catalunya (Pagès Editors), matisa que la diversitat de creença i el lliurepensament sempre ha estat una realitat a Catalunya, però han existit en la clandestinitat durant molts anys.
Com canvia (i per què) el mapa de la religiositat a Catalunya
Carod assenyala dos canvis fonamentals que han afavorit l'increment de la pluralitat religiosa a Catalunya: la secularització amb la fi del franquisme -la separació entre l'Església catòlica i l'Estat amb la descripció d'Espanya com a aconfessional a la Constitució- i les onades migratòries des de l'Amèrica Llatina i els països musulmans. Mentre que Bassas entén que això no permet dir que el catolicisme s'hagi debilitat i destaca que està ressorgint entre els sectors més joves, Carod fa referència als baròmetres del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), que recullen que al voltant del 57% dels catalans s'identifiquen avui com a catòlics, mentre que el percentatge rondava el 90% a finals del segle XX. Els que es presenten com a practicants també van a la baixa.
El professor del Departament d’Antropologia de la Universitat Rovira i Virgili (URV) Jordi Moreras assenyala en la direcció de Carod i explica que, més enllà del fet migratori, cal parar atenció a la desafecció amb l'Església catòlica i la recerca d'alternatives amb una major expressió individual i emocional, més adaptades als nous temps. "La societat està molt desencisada i se sent buida, la qual cosa pot portar cap a una espiritualitat no necessàriament lligada a les religions institucionalitzades", analitza Francesc Romeu, rector de la parròquia de Santa Maria del Taulat i Sant Bernat de Barcelona -catòlica-.
Sigui com sigui, tots coincideixen en el fet que l'expressió de la fe està canviant en un context de postsecularitació en què els joves busquen vies per canalitzar la necessitat d'obtenir respostes sobre l’existència, el sentit de la vida i la identitat. "Si no ho poden aconseguir des d'articulacions formals que avui estan en crisi, com l'Església, les ideologies o els sindicats; ho faran per vies informals com la cultura", reflexiona Bassas, que posa l'exemple paradigmàtic de l'artista Rosalía i el seu darrer disc.
En què es diferencia el creixement del neopentecostalisme i el de l'Islam
Els experts consultats per Nació exposen diferències importants entre els processos de creixement del neopentecostalisme i l'Islam. El més rellevant és que, mentre que l'Islam és present a Catalunya des de fa dècades -la primera mesquita oficial va obrir el 1974 a Barcelona i al Museu de Lleida hi ha exemplars d'Alcorans amagats al darrere de parets de llars particulars-, el neopentecostalisme és un fenomen nou sense un substrat històric al país. De totes maneres, tots dos estan molt afectats per la immigració.
Moreras, autor del llibre Salam Barcelona. Mig segle de presència musulmana (Bellaterra Edicions), detalla que l'Islam creix cada vegada de manera més assossegada, amb mesquites que ja s'han consolidat com a espais de canalització de la immigració i una gran unificació dels creients -entorn del 80% són del Marroc-. El neopentecostalisme a Catalunya, en canvi, es regeix per una lògica expansiva i de competència interna i entre els personalismes dels pastors. A més, destaca que, a diferència del neopentecostalisme, l'Islam necessita el reconeixement extern de la societat, impulsat pels atemptats i les guerres religioses arreu del món. "Se'ls ha dirigit a demostrar que no són enemics ni estan aïllats", diu.
Amb tot, el Mapa Religiós de Catalunya que elabora Afers Religiosos mostra com la comunitat musulmana creix més disgregada, també en zones rurals. L'evangèlica, en canvi, ho fa sobretot en zones urbanes. Bassas explica que això passa perquè les migracions de cada comunitat responen a la recerca de treball i, mentre la musulmana treballa més al camp, la llatinoamericana ho fa principalment al sector serveis.
On és el problema? Excés d'emocionalitat i tradicionalisme
Tot i que tots els experts consultats per aquest diari defensen la idoneïtat de la pluralitat religiosa, assenyalen dos riscos potencials dels canvis en el mapa de la religiositat a Catalunya: l'increment de l'emocionalitat en l'expressió de les creences i el ressorgiment del tradicionalisme en la manera de professar-les. Romeu subratlla que la mateixa Conferència Episcopal Espanyola ha alertat que cal vigilar amb el "bombardeig emocional" en la religió, que no només passa al neopentecostalisme, sinó que també al catolicisme, amb grups com Hakuna que fan retirades espirituals festives, secretes, amb música i expressions fervoroses.
Al seu torn, Moreras defensa que el que ha de preocupar a la societat és el procés de tradicionalització amb les confessions que creixen a Catalunya, contraposada a l'obertura de l'Església catòlica. "Hi ha una pugna per veure qui el missatge més pur, conservador i tradicional", avisa, i ho lliga amb el punt anterior quan afirma que el problema no té a veure amb el tipus de religió o de corrent, sinó en la manera de viure i expressar la religiositat. "Renunciar al tradicionalisme ens ha fet rellevants -a l'Església catòlica- a les societats secularitzades", entén Romeu.
