Un diari local de Texas publica un anunci en què una dona felicita el seu marit i la seva amant pel fill que esperen. El fet, del tot inaudit, genera un fort impacte en una comunitat tan tradicional com la dels protagonistes. Una periodista catalana rep l’encàrrec de fer un reportatge sobre l’episodi. Aquest és el punt de partida de La segona vida de Ginebra Vern (Columna), guanyadora del Premi Ramon Llull. L’autora, Agnès Marquès (Barcelona, 1979) és una periodista ben coneguda. Després de conduir espais com el Telenotícies del cap de setmana o Planta Baixa, actualment dirigeix l’informatiu Catalunya Nit de Catalunya Ràdio. 

Comença el llibre amb una frase de Nietzsche que trobo que és interessant: “Enfront els positivistes que, davant dels fenòmens, diuen que només hi ha fets, jo dic que precisament no hi ha fets, sinó interpretacions”.
La novel·la està dividida en quatre parts i les dues primeres plantegen la distància entre la realitat i la veritat, o entre els fets i el relat. La primera part és la veritat, que és un constructe, un relat que en fem quan intentem aproximar-nos, siguem nosaltres els periodistes, o els jutges quan fan una sentència, intenten aproximar-se al màxim a una realitat. El que es determina al final queda com la veritat, però a vegades hi ha una distància. Però hi ha una reflexió d’un altre autor que diu que per moltes interpretacions que vulguem fer, els fets continuen estant allà. M’interessava aquest debat.

Quin és el punt de partida de la trama?
Doncs estava buscant històries sobre la revenja perquè volia escriure sobre el tema i em va aparèixer aquest anunci en un article pesca-clics. “Brutal revenja d’una dona a Texas”, “escarni públic”, etcètera.

Per tant, basat en fets reals.
Sí. Jo he canviat els noms i després la història avança cap a la ficció. Em va cridar l’atenció que la vida íntima d’aquestes tres persones en un lloc remot de Texas ens estigués arribant a nosaltres, a Catalunya, a Europa. Em va interpel·lar. Tenia dret a conèixer detalls de la vida d’ells? I em vaig posar a la seva pell. És com si un dia trobes detalls de la teva vida escrits en xinès.   

Vostè va ser a Texas. 
Vaig ser a Texas. Tenia la novel·la molt avançada però vaig considerar que no podia escriure més sobre aquell poble sense conèixer-ho. És una zona dels Estats Units que no coneixia. És part del cinturó bíblic. Allí la fe ho marca tot. El viatge va ser també determinant per posar la història de la Ginebra, que havia escrit en tercera persona, en primera. Només l’odissea d’arribar.

Quan hi va anar?
Fa una mica més d’un any. Havia estat treballant en la novel·la un parell d’anys i el viatge va ser el desllorigador. Eren els dies previs de la inauguration de Donald Trump. Arribes allà, una dona sola, preguntant per una història que s’havia publicat feia anys. Allò és tan remot que coneixen més Saragossa pel Pilar que Barcelona, per una aparició mariana que hi va haver. Com a experiència va ser fantàstica. 

El llibre planteja debats ètics entorn el deure d’un informador. En algun moment, es pregunta si ha de fer el reportatge o ha de fer justícia. 
És que no van de la mà. Tu penses que vols fer el reportatge per fer justícia, però això no va així. De fet, el dilema de la Ginebra és si és ètic el que vol fer. Es troba forçada per les circumstàncies a escriure el primer article, amb uns mètodes que no són els que ella ha utilitzat en la seva vida, quan sembla que tot el que havia fet s’ha devaluat i, per redimir-se, vol conèixer bé la història i explicar-la. Hi ha preguntes que no tenen resposta, com si alguna vegada el més ètic sigui no publicar. Confonem honestedat amb explicar-ho tot? També la història de Texas li fa de mirall de la seva pròpia vida, d’històries personals que s’allunyen del periodisme. 

L’inici de la trama es produeix en un moment de crisi del mitjà on treballa Ginebra Vern, on s’acaba de fer una reducció de plantilla, en un procés de digitalització. El llibre planteja també el moment que viu el periodisme. Hi ha un punt de desesperança.
El que li passa a la Ginebra ha passat. Però ella està desencantada, viu un moment d’idealització dels seus anys de joventut i ara que entren noves dinàmiques, troba que el que ha fet fins ara queda desvirtuat. Crec que la Ginebra no sap adaptar-se. Potser algú altre hauria tingut més recursos i hauria trobat un camí del mig. Viu un moment de conflicte no només professional. Sobre aquestes pràctiques periodístiques que mostra la novel·la, el cert és que aquests articles es fan. Potser el que és bo és saber que passen i reaccionar davant d’aquestes notícies. Els articles buscaclics són el contrari de la reflexió i la societat necessita fugir del pensament binari i trobar altre cop els matisos.

Parlava del conflicte personal de la Ginebra. Li atreu penetrar en la condició humana. En un moment es llegeix: “Quan l’enamorament es feia més intens, el meu d’ell o el seu de mi, mai no va coincidir en el mateix instant”. 
Això passa. L’amor no és només trobar la persona, sinó que te la trobis en un moment en què coincideixes. Hi ha molts amors perduts perquè no han coincidit en el moment. I són amors que no s’obliden.   

Diu que li atreu la revenja. 
M’encurioseix. 

La gent se sol fer mal en les relacions sentimentals. Estem condemnats a no entendre’ns?
Jo trobo que entendre’ns és una filigrana. Mira, entre el que nosaltres pensem, en com ho verbalitzem, com ho interpreten els altres, hi ha molta distància. Quan ens entenem és una cosa màgica. Hi ha molts riscos pel camí. El que és fàcil a la vida és no entendre’s. Crec que és fàcil que ens perdem a l’hora d’interpretar-nos i veure com ens rep l’altre. La part més important d’un missatge pertany a qui el rep i la història està feta de grans malentesos.   

Vostè s’ha afegit al llistat de periodistes mediàtics que s’emporten un premi literari. És gairebé un fenomen cultural.
És curiós, creu? En això tinc poc a dir. Aquí hi ha un jurat a qui li han arribat uns manuscrits. Tinc tots els membres del jurat en bona consideració. Crec que aquí no hi ha debat i que generar un debat entorn això és faltar-los al respecte.

Jo crec que generar un debat no és manca de respecte. La pregunta impertinent seria dir que crida l’atenció l’enorme quantitat de talent literari que es pot arribar a concentrar en el món de la Corporació i la premsa més mediàtica…
Això ha passat sempre. Hi ha molts referents de periodistes que han passat a la literatura. Però només puc parlar per mi. Els periodistes ens dediquem a observar la realitat, intentem interpretar-la fins allí on els nostres recursos ho permetin i després l’expliquem amb uns codis molt estrictes que hem de defensar amb ungles i dents. La literatura és el lloc on podem fer volar la imaginació i evocar molta emoció continguda. I és on podem especular amb finals alternatius. 

Aquesta novel·la hauria estat molt difícil escriure-la sense ser periodista. Aquí hi evoco moltes reflexions que he anat acumulant en molts anys d’exercici periodístic i d’observar com reaccionem les persones. A mi m’agrada observar-nos. Trobo que Déu n’hi do com som com a espècie. 

No es deixi res a dir sobre el llibre.
Potser afegiria que és una novel·la en què l’amor travessa totes les trames. Tots els personatges actuen per amor. Però, a banda de ser confortable per les nostres vides, l’amor apareix com un lloc des d’on prenem decisions qüestionables i que ens fan entrar en conflicte. Un lloc una mica opac. Sempre parlem de l’amor com una cosa lluminosa, però no sempre ho és, depèn de l’experiència de cada persona que ho sigui. Els personatges de la novel·la es troben compromesos sovint per l’amor.