Costa poc imaginar-se Rafael Argullol (Barcelona, 1949) passejant per la Florència dels Mèdici i admirant la Santa Maria dei Fiori i la seva cúpula, aixecada per Brunelleschi i que ell explica que congregava milers de persones cada dia mentre s’erigia. Poeta, assagista, filòsof, combatent antifranquista dels anys difícils -va ser empresonat diverses vegades-, Argullol, catedràtic d’Estètica i Teoria de les Arts a la UPF, acumula una àmplia obra publicada. Hi conversem ara que ha reeditat El ‘Quattrocento’ (Acantilado), un assaig sobre el nucli dur del Renaixement precisament en un moment d’auge antihumanista. 

Quin sentit té avui revisitar el Renaixement?
Aquest és un llibre que vaig publicar fa 43 anys. No el tenia oblidat, però he anat escrivint molts altres i no he mirat mai enrere. Fa un any i mig, un amic íntim em va dir que l’havia tornat a llegir i que l’havia de reeditar. Vaig tornar a llegir-lo i vaig trobar que aguantava molt bé el pas del temps, estava escrit amb passió sobre un període apassionant, i el vaig reeditar. I s’ha produït un fenomen bastant estrany. M’han dit que ja va per la sisena edició en cinc mesos. Em costa de creure que la humanitat que ens envolta en aquests moments estigui interessada pel Quattrocento.

Hi ha un sector que potser sí.
Tal com està el panorama, ple de nihilisme i d’apatia, l’humanisme és l’única sortida que tenim. Un nou humanisme adaptat a la nostra era contemporània. I això lliga amb l’època renaixentista.    

Afirma que la transformació del llenguatge figuratiu assenyala la ruptura entre el Renaixement i el passat medieval. Entenc que es refereix a com l’home és representat.
El Renaixement, del qual el Quattrocento és el nucli bàsic, i que es va donar a Florència el segle XV i fins a la mort de Rafael, va reivindicar una nova civilització. Va mirar a l’antiguitat, però no era una mirada nostàlgica, sinó referencial. Renaixement és tornar a néixer, però no és nostàlgic. Des del punt de vista literari i filosòfic, el centre va ser el moviment que anomenem humanisme. I des del punt de vista de les arts visuals, va coincidir amb la rellevància de la figura humana, del cos humà. De la centralitat de l’ésser humà. 

Pensem una cosa. Una persona que hagués viscut en l’arc cronològic de Leonardo da Vinci, nascut cap al 1450 i mort el 1518, en aquests gairebé 70 anys, va viure quatre revolucions extraordinàries. La revolució dels descobriments, sobretot per espanyols i portuguesos, que implica que hi havia només un únic mar en tota la Terra. Més important que el descobriment d’Amèrica va ser descobrir que tots els mars del món estaven comunicats. Es globalitzava tota la comunicació. El canvi del paradigma astronòmic, quan es passa del geocentrisme a l’heliocentrisme i després a la idea d’univers infinit és la segona revolució. La tercera és la revolució cap a l’interior del cos humà. Fins aleshores, la medicina no havia penetrat en el cos. Per això, en el Renaixement, l’anatomia i la pintura van molt junts. I la quarta revolució és la perspectiva. En lloc de considerar la pintura com una superfície plana, veure-la com una finestra al món. Aquestes quatre revolucions es fan amb menys de 70 anys.  

Hi ha una cosa que ha dit en algun moment sobre el que es va viure el segle XV. Així com sovint ha de passar molt de temps per comprendre el significat dels temps, sembla que en el Quattrocento hi havia una consciència del temps extraordinari que s’estava vivint.
És un cas excepcional en la història. Hi havia una autoconsciència de grandesa. Just el contrari del que succeeix avui, quan, com a molt, hi ha cert enlluernament tecnològic. Però no una autoconsciència de grandesa espiritual i moral com hi havia el segle XV. Quan, a Florència, Brunelleschi estava construint la cúpula de Santa Maria dei Fiori, hi havia 3.000 o 4.000 florentins contemplant-la perquè estaven molt orgullosos. Va ser una època en què tot va estar en sintonia. D’una creativitat extraordinària en arts visuals i en arquitectura, però també en el pensament, la literatura i la música.   

Hi ha algun text que sigui representatiu dels ideals renaixentistes?
L’Oració sobre la Dignitat Humana, de Pico della Mirandola. Es podria dir que és el manifest de l’Humanisme. És un text que defensa dos grans conceptes de l’Humanisme, com són la llibertat i la dignitat. Que acaba com acabo jo el llibre: Magnum miraculum est homo, un gran miracle és l’ésser humà. L’Oració parteix de la idea que pràcticament tot està sotmès a l’atzar, però que l’ésser humà té una àmplia llibertat d’acció i de consciència. I que, per tant, es pot elevar a la categoria dels àngels o es pot degradar al nivell del diable. Això suposa una gran innovació en el pensament. Tot es produeix en l’època de Llorenç el Magnífic, membre de la família Mèdici que governava Florència. 

Amb aquesta família Mèdici no hi ha també una contradicció entre ser un príncep protector de les arts i alhora qui encarna els crims d’Estat? 
Una de les paradoxes més sorprenents també és que l’explosió de creativitat de Florència que comença el segle XV i que és inigualable va estar precedida per la pesta negra, que es va carregar una tercera part de la ciutat, i per les guerres civils entre els diversos clans en pugna. Orson Welles va dir una cosa molt sintètica: “Suïssa, en vuit segles de pau, ha produït el rellotge de cucut i Florència, entre guerres i pesta, va produir el Renaixement”.

Però Llorenç el Magnífic no té a veure amb els actuals dirigents autòcrates. Sí que té a veure amb les diverses famílies que regien aquestes ciutats del Renaixement. Si mirem els papes de Roma en aquesta època, els cognoms tenen cognoms d’aquestes sagues: els Piccolomini, els Orsini… Dins dels Mèdici, Llorenç era una gran figura il·lustrada, que no té res a veure amb cap dels polítics posteriors.   

Ara que estem en el cicle festiu de Nadal, que se celebra entorn de creences, o de mites, segons cadascú, o dels costums del cristianisme. Sovint s’ha presentat el Renaixement com a antitètic al cristianisme medieval. Quins vincles hi ha entre Renaixement i cristianisme?
Al segle XIX, sobretot a les universitats alemanyes, també en algunes angleses i franceses, es va crear el mite que el Renaixement i l’humanisme renaixentista havia estat una mena de neopaganisme enfront del cristianisme. Crec, en canvi, que va ser més aviat una refundació del cristianisme i una recuperació del paganisme, i d’aquí va sorgir una mena de síntesi. El cristianisme del Renaixement és diferent de l’apocalíptic de l’edat mitjana. 

Per seguir l’evolució de la pintura europea, no hi ha pista més segura que la representació del cos de Crist, que va adquirint cada vegada més realisme i es va semblant més a l’ésser humà, fins i tot en el seu patiment. El que va fer el Renaixement va ser portar la religió a la terra. Va "terranitzar" el cristianisme i el va fusionar amb l’humanisme d’arrel grecoromana.   

Els temps que venen, mostren el seu rostre o creu que encara hi ha massa boira per entreveure-ho? L’auge de l’extremisme de dretes, els vells imperialismes que retornen. Estem a les portes d’una nova era? S’assembla a alguna era anterior?
Hi ha una cosa profundament nova en la nostra era que no ha començat ara, sinó just al final de la Segona Guerra Mundial, que és que per primera vegada en tota la història humana, l’home va crear les condicions de la seva autodestrucció. Amb la bomba atòmica. Ara tendeix a crear la seva pròpia destrucció espiritual i intel·lectual atorgant tant de poder a les màquines. No només ha introduït la por al cos de l’ésser humà, sinó que l’home ha reduït el terreny utòpic. El realisme és viure amb la bomba atòmica i la possibilitat d’autodestrucció. I ara, amb la intel·ligència artificial. El problema d’això és que la humanitat mai havia viscut amb aquesta possibilitat d’autodestrucció. 

Quan es destruïen els homes, ho feien els déus o la naturalesa. Ara és el propi ésser humà, el que va fer reflexionar el mateix creador de la bomba atòmica, Oppenheimer. I a Einstein, que van demanar que hi renunciés. Però no els van fer cas. Al cap de pocs anys ja hi havia també la bomba d’hidrogen. 

Què passarà amb la IA?
Amb la IA passarà el mateix. L’únic que podem fer és una resistència neohumanista. Que sigui capaç de tenir com a centre la defensa de la llibertat i la dignitat, però que incorpori elements de la nostra època com la revolució de les dones, una nova relació amb els animals que no som nosaltres, una altra relació amb el planeta i també amb el cosmos. L’humanisme occidental també hauria d’entrar en diàleg amb els humanismes d’altres tradicions espirituals i culturals, com l’hinduista, el xinès o l’islàmic. De tasques intel·lectuals per al futur n’hi ha moltes.

És relativament optimista? Perquè com s’hauria de fer això?
Per una banda, hi ha una cosa que sí que es repeteix al llarg de la història, que és el pèndol. I normalment hi ha salts que fan que l’ésser humà se saturi. Hi ha signes de saturació, però és complicat. Amèrica Llatina no ha canviat gaire, però l’Àsia sí. Els xinesos i els indis ens diuen que nosaltres ja hem consumit prou i ara els toca a ells. És complicat, tot i que, per exemple, a la Xina s’ha generat una consciència ecològica molt important. En tot cas, una cosa que s’ha de fer és respectar les altres tradicions. Fa anys vaig escriure un llibre amb un filòsof i escriptor indi, i em va interessar molt la tradició hinduista, amb la seva idea plural del cosmos i de no massacrar els altres animals.       

Occident necessita aliats.
Sí. Jo crec que la situació és molt seriosa, però crec que encara no desesperada. Hi ha encara possibilitats de resistència i renaixement. Però estem encerclats per armes de destrucció massiva alhora que els darrers vint anys hem anat perdent poder espiritual i intel·lectual.

A què es refereix?
Al fet que hem anat lliurant la memòria, després la concentració, fins i tot el desig a les màquines. Això fa que en aquests moments les nostres universitats siguin llocs plens d’apàtics pendents del fetitxisme de les xarxes. En aquests moments ja costa de passejar, a mi que m’agrada tant, perquè hi ha el fenomen que la gent camina amb el mòbil, refiant-se que els veuràs. M’he trobat amb bons estudiants incapaços de recordar el nom del protagonista d’una novel·la de cent pàgines. 

Alhora, el nostre llenguatge quotidià s’està fent molt pobre. Tu ara dius: això és com una torre de Babel, i ningú sap de què estàs parlant. Fa poc vaig estar en una ciutat on no havia estat mai, Ciudad Real, i vaig voler fer una metàfora sobre el Guadiana. Doncs em van dir que la meitat dels habitants de Ciudad Real -on sembla que han de passar poques vegades- no saben que els ulls del Guadiana estan allí. Ja no dic res de la descripció de la naturalesa. Havia viatjat molt per Castella i em trobava amb gent del camp que potser llegien poc, però et feien una descripció riquíssima dels ocells i les plantes. Ara ningú sap res. Hi ha nois que no distingeixen una rosa. Això empobreix el llenguatge i el llenguatge i el pensament van molt junts.   

Vostè va viure als Estrats Units. Com contempla el que està passant amb Donald Trump?
Els Estats Units, pels qui tenim la meva edat, i la seva, ha estat el gran productor de realitat de la segona meitat del segle XX. Però jo hi vaig ser dos anys i és una societat molt fràgil. Com que no té antiguitat, ha viscut del seu triomf a la Segona Guerra Mundial, però hem vist que pot anar d’un costat a l’altre. I en aquests moments pot ser un terreny molt abonat per un nou tipus de feixisme. Que no serà com el feixisme històric, serà diferent.

Veu Trump amb capacitat per romandre?
No sé. És un Neró. Un psicòpata que dirigeix el país més poderós de la Terra ple d’armes nuclears. Neró no tenia armes nuclears, aquest sí. Trump també és part de la decadència de l’imperi americà. I les decadències són molt perilloses, tant en els individus com en les societats. Quan s’entra en el terreny de la decadència, es fa més agressiu. Una cosa que semblava impossible pot passar, com acabem de veure a Veneçuela. Però el problema no és ell. Als Estats Units, de la mateixa manera que hi ha molta gent amb nivell cultural, n’hi ha molta sense cultura que són fàcils d’arrossegar.

El mateix que passa amb els populismes europeus. Però a Europa, una Meloni o una Le Pen encara queden esmorteïts pel gruix de la cultura europea. A França hi ha un pensament de dretes que no és feixista. En canvi, els Estats Units són molt poderosos i molt fràgils al mateix temps. Però als demòcrates nord-americans els passa com a l’esquerra europea. Els referents ideològics i fins i tot morals de l’esquerra, que eren l’humanisme, la Il·lustració, el socialisme, es desfan a la segona meitat del segle XX. 

Vaig viure a Itàlia a finals dels 70. Quan van matar Aldo Moro jo era a Roma. I vaig assistir a l’inici de la derrota de l’esquerra. Això és una opinió personal. Va haver una famosa vaga a la Fiat que, per primera vegada, va guanyar Agnelli, el propietari. En aquell moment, tot el poder que tenia el Partit Comunista Italià, que dominava el món de la cultura, va començar la seva baixada. Que va coincidir amb l’obsessió nord-americana perquè el PCI no arribés al poder. Un fet que també es va reflectir a Espanya amb l’aposta de la socialdemocràcia alemanya, aliada als Estats Units, pel PSOE de Felipe González.      

Vostè, malgrat tot, convida a l’acció.
No m’agrada el nihilisme impotent. Tinc vessants pessimistes, però sempre he defensat una actitud d’acció. Hi ha dos tipus de gent: els qui viuen la vida perquè l’estimen, malgrat les seves contradiccions, i els altres, que són molts, que viuen la vida perquè van néixer. Són dues tipologies humanes i hem d’apel·lar a la primera. Hem de buscar militants dels qui viuen la vida perquè se l’estimen.