Mercè Comes defuig de les etiquetes i, sobretot, dels números. Nascuda a Gràcia, a Barcelona, reivindica una manera d’entendre l’edat i la vida que no té a veure amb els anys, sinó amb l’acció, el pensament i la trajectòria de cada persona. “L’edat és el que fas”, diu, mentre puja a l’escenari amb Moltes Mercès, un monòleg que és també una declaració de principis i un exercici de memòria vital, on recorda les anècdotes més divertides que ha viscut al llarg de la vida. Comes parla amb la mateixa naturalitat amb què ha anat construint una carrera sense plans prefixats, “deixant-me portar pel que anava trobant pel camí en cada moment”, detalla.  

Professora de francès abans de ser actriu professional, va fer del teatre una passió lliure, compromesa i sense presses, fins que La Cubana ho va capgirar tot i la va absorbir de ple. Des d’aquell moment, el seu rostre i el seu talent han quedat lligats a alguns dels grans imaginaris col·lectius del país, com són Les Teresines, Nissaga de poder o Plats bruts, tres sèries icòniques de TV3 en les quals ha tingut la sort de participar i que reivindica amb orgull, així com els premis Butaca i Ciutat de Barcelona que ha rebut al llarg de la seva trajectòria. Instal·lada a Sitges després d’anys de gires i escenaris, Comes mira enrere sense nostàlgia i amb l’alegria que la caracteritza, confessa com el primer que fa cada matí quan es desperta és “sortir al balconet i mirar el mar com es belluga”.

Recorda en quin moment diu: això va de debò?
Feia molt teatre d'aficionat a Barcelona, a Gràcia. Mai havia dit, “mama vull ser artista”. No estava en la meva ment. Sempre he sigut ara faig això, ara faig allò. He fet el que m'he anat trobant. Quan feia teatre d'aficionat, vaig fer una obra amb la Núria Espert que es deia Nuestra Natacha, de l’Alejandro Casona, i després en venia una altra, però no m’interessava i vaig seguir fent teatre d'aficionat. Érem un grup una mica més seriós, més professionalitzat. Fèiem coses més compromeses, però seguia treballant a l’escola, perquè era professora de francès i la meva feina en aquella època era aquesta. Treballava a l'escola i feia teatre quan podia, però mai vaig pensar això seria la meva feina. Fins que amb La Cubana la cosa es va fer gran i em vaig trobar immersa absolutament en el teatre. 

Quin record té d’aquells 10 anys que va estar a La Cubana des de la seva fundació al 1983?
Recordo els principis de la Cubana molt bonics, on no teníem res i tot ens ho fèiem nosaltres. No teníem ni un duro i ens tocava treballar, cosir, etc. ho fèiem tot. Quan la cosa va començar a créixer i va començar a tirar endavant anàvem fent, però va arribar un moment que era molt dur. Recordo dormir en una furgoneta, despertar-te i anar-te'n a un altre lloc, buscant els espais on actuar… Ens ho fèiem tot, i això va acabar sent molt dur. Ara és una cosa que quan ens veiem i parlem, ens pixem de riure i li traiem foc. Soc de les que trec el ferro de les coses, ara em fan gràcia, però en aquell moment no ho veiem així. Ho recordo molt bonic i divertit, però amb els seus moments de feina molt intensa. De fet, va ser aquest grau de duresa que anava creixent el que em va fer decidir de plegar. Rèiem molt, però hi havia vegades que l’exigència era molt alta i ho vaig deixar pel cansament. Recordo l'última obra que vaig fer amb ells que va ser La gente bien, on en aquesta funció vaig gaudir enormement, tothom em cuidava molt i eren tots els actors i actrius nous. Va ser fantàstica aquesta última funció que vaig fer amb ells.

El 1992 arriben Les Teresines, que van ser només 13 capítols, però que van marcar moltíssim. Com explica aquest èxit?
Les Teresines han tingut tant èxit perquè en realitat som nosaltres. És la gent que veus per aquí i per allà, una mica extrapolada, perquè si no, no faria gràcia, però no deixa de ser la gent que et trobes pel carrer. Moltes vegades em trobo algú que em parla i, de la manera que ho fa, penso; és una Teresina. És un gran orgull i me les estimo tremendament. Les Teresines és d'aquelles coses que estic més orgullosa d'haver fet. He tingut la sort de fer tres de les sèries icòniques de TV3: Les Teresines, Nissaga de Poder i Plats bruts. 

Amb Les Teresines no ho entenc, perquè van ser 13 capítols que faran ja 34 anys que ho vam fer, i encara em venen nens de 8 o 9 anys, demanant-me autògrafs o fotos perquè les han vist. Això s’explica perquè és una sèrie que els pares han mostrat als fills i serà una sèrie icònica que quedarà per sempre. De tota manera, et diré una cosa; quan Les Teresines es van acabar, el Jordi tenia una altra història per fer després, amb unes altres Teresines, com si els hagués tocat la grossa i fossin totes multimilionàries, però no es va fer perquè TV3 no ho va voler.  

Després la vam veure a Nissaga de poder entre el 1996 i el 1998 encadenant un èxit amb un altre!
Nissaga de poder va ser una sèrie que em va enriquir molt, que vaig conèixer a molta gent i que em vaig divertir moltíssim. M'ho vaig passar molt bé fent-la, va ser absolutament meravellosa. Quan em van proposar de treballar-hi, li tenia molt de respecte perquè era una sèrie diària i venia de fer-ne una altra que es deia 'Pedralbes Centre', on a molts ens van pescar d'allà. Però, clar, la Nissaga ja va ser una cosa de més pes, on vaig començar sent la que repartia cartes i vaig acabar la sèrie sent la més rica del Penedès. Sempre dic que no hi ha personatges petits. Malgrat que el teu personatge sigui petit, tu has de ser gran, fent-lo i defensant-lo com si fos el millor del món. I així va ser, perquè vaig començar sent una cartera i va anar pujant fins a convertir-se en una escriptora, i això també fa il·lusió. 

I al cap de poc, la veiem fent de iaia Sunsion a Plats bruts, un altre exitàs que encara s’arrossega amb reemissions constants.
Mira, la primera cosa de teatre que vaig fer quan vaig deixar ‘La Cubana’, va ser quan la Rosa Sardà em va trucar per fer una obra que deia Fugaç. Mentre estava a l'Un, dos, tres -a l'última temporada fent de tacanyona perquè havia tingut un accident-, em va trucar la Sardà per fer aquest personatge i allà hi sortia el Joel Joan. Després en vam fer una altra, La corona d'espines -que estan fent ara al TNC- i ens vam fer molt amics. Recordo un dia que em va trucar i em va dir; "Mira, Mercè, m'agradaria que vinguessis a Plats bruts i fessis una iaia, diu, com la meva". Coneixia la família del Joel, els seus pares, la iaia, tothom. “Una iaia com la meva”: d'aquelles que és sorda quan li interessa; que quan vol no camina, però camina quan li doni la gana; que no hi veu, però després hi veu i... boja! (Riu). 

Ens ho vam passar molt bé. Plats bruts era com una obra de teatre amb públic i gairebé no es tallava res en la gravació. Una anècdota molt divertida és quan el Jordi (en Lopes) m'havia d'ensenyar el pitu per demostrar-me que era un home. Allò va ser... Per trencar-se! El Jordi, que és tan mono, em deia; “és que Mercè, a mi, em fa…” Escolta Jordi, si ens hem vist tots despullats mil vegades! “Ja, però fer-ho aquí, així, i posar-t'ho davant dels morros”. Quan ho fèiem ens posàvem a riure i s'havia de parar. No se'ns va ocórrer res més que posar-li un mitjó tapant el seu aparato i quan em diu; “mira” i veig aquell mitjó, això va ser... (Riu). Riure de plorar. Al final vaig dir; “nen, deixa't estar i ensenya'm el que m'hagis d'ensenyar, que ja n'he vist moltes”. Aquella seqüència encara la recordem!

Seguint en l’audiovisual, el més recent on l’hem vist ha estat fent de tieta Matilde al Com si fos ahir. Per què un personatge tan curt? En volíem més!
Em van trucar per fer aquest personatge, em va agradar i els vaig dir que sí. També vam riure molt en aquesta sèrie. Havíem de parar, però no perquè riguéssim nosaltres, sinó perquè els càmeres i tots reien, perquè ens inventàvem coses i rèiem molt. Llavors, estrenava al cap de poc Moltes Mercès. Quan em van trucar em van dir que només serien cinc sessions, però com que funcionava, ho van anar allargant fins que, clar, va arribar un moment que havia d'estrenar el meu espectacle i no vaig poder-ho allargar més. Després vaig tenir dues intervencions més com a fantasma i m'ho vaig passar de meravella. Em cuidaven molt -perquè ara tinc una mica de problema en caminar-, però també m'ho vaig passar molt bé fent aquesta tieta. 

Ara s’està fent al Romea L’amor venia amb taxi, la nova funció de La Cubana. Creu que manté l'essència de la companyia dels inicis?
Sí, a veure, és una barreja, perquè a La Cubana aquests personatges tan extrapolats són una mica repetitius segons com. Però en aquesta funció, concretament, aquests personatges no hi eren. Evidentment, hi havia personatges que anaven estranys i tot això. Però en aquesta funció no hi eren tant. Els personatges estaven millor. Per les persones que ja tenim una edat i hem viscut l'inici del teatre d'aficionats, no ara, sinó quan va començar, era tot d'una manera especial, i aquesta obra reflecteix molt bé el que és el teatre d'aficionats i té moments molt bons. Em va agradar molt. Vaig trobar que La Cubana havia fet una mica de canvi i els personatges eren menys estrafolaris i molt bons.

És una de les actrius més estimades del país. No sé què li diu la gent quan l’atura pel carrer… A què ho atribueix?
Si, no ho sé, sempre dic que… (Pausa). Espera't, que m'emociono. Em diuen unes coses tan maques… Però no que si soc la millor actriu del món, ni que tinc la millor veu, etc. res de tot això. Em diuen coses petites, però molt boniques, que em fan sentir realment molt estimada. Surto al carrer i quan torno a casa, algú ja m'ha fet feliç. Soc com soc, així com veus, i les coses que faig les faig des de dins amb tota l'estima. Les coses que faig les dic i les sento, no les faig per fer comèdia. No ho sé, potser he heretat aquesta història de la meva mare, que era estupenda. A vegades ho penso, no faig absolutament res per ser així. 

Vaig als llocs i sento que tothom m’estima. També hi ha una part molt important, que no soc gens creguda. Hi ha gent creguda que va de senzilla, però que és creguda, que té aquest ego tan pujat que no cal. Sempre pateixo per fer les coses, ho vull fer el millor possible; m'ho preparo i sobretot perquè em fa molta il·lusió fer les coses, perquè tinc molt sentit de l'humor. Soc molt conscient que la gent m'estima molt. Què més puc demanar? Sobretot a la feina, però també a la vida, on tinc més amics que jo què sé! M'han donat premis -que és molt bonic-, però a mi la felicitat me la dona la gent. Fa quatre setmanes, una senyora que havia perdut recentment la seva filla, va venir i em va donar les gràcies perquè amb la meva feina l’havia fet riure. Em va emocionar molt… 

Justament ara la trobem de gira amb Moltes Mercès, on explica la seva trajectòria, no?
A veure, és la meva vida, però no la meva vida artística ni famosa, res d’això. És la meva vida des que vaig néixer. Fins i tot una mica abans, des de com em van concebre. He tingut una vida molt divertida i he fet moltes coses, perquè quan vaig començar a escriure això, va sortir una bíblia que hem hagut de retallar. Ara dura una hora i 10, hora i 20, i explico la meva vida, la meva família i els personatges que n’han format part. Hi ha projeccions d'imatges, del meu avi i de les coses curioses que m'han passat, que han estat moltíssimes. Ho explico amb clau d'humor. De tot en trec humor. No em quedo mai a la tristesa ni amb la desgràcia. 

De jubilar-se, res, no?
No, mentre pugui res! Ja estic jubilada, però mentre pugui, aniré fent. Ara estic amb Moltes Mercès i fent també una altra obra que es diu Vida de peix... sense espines! amb la Rosa Andreu, que la vam estrenar abans de la pandèmia. La vaig escriure jo, i el monòleg també. No sé mai què faré, perquè vaig fent segons el present i, mira, avui em ve de gust això!