Passats cinquanta anys de la mort de Franco caldria analitzar quins són els elements més importants d’aquest període, per saber cap on anem i sobretot cap on volem anar. Hi ha evidència que una part de la població espanyola i catalana, especialment jove i masculina, expressa una visió positiva del franquisme i “compra” propostes autoritàries pseudodemocràtiques.

La meva biografia, comuna a una part de la generació nascuda en el tardofranquisme, permet identificar com la transició i la recuperada democràcia no va suposar una autèntica reparació, reconciliació entre bàndols i amb el gruix de la societat ni una reconstrucció de la memòria històrica que servís per a les generacions posteriors.

Vinc d’una família materna republicana, que va patir la repressió, l’exili, l'incautament de béns per part del franquisme. El meu avi i besavi, alcaldes del meu poble, Sant Gregori (Girona) varen ser condemnats a mort i posteriorment commutades les penes per la mediació d’amics i del Cardenal Jubany. La meva àvia liderava l’acollida a la casa pairal de moltes persones durant la guerra i la retirada. I, acabada la guerra, ella mateixa va imposar el silenci entorn el franquisme i la política fins als 90 anys que va viure. La por existencial acumulada, la repressió, la incertesa i la manca de lideratge durant els primers anys de la democràcia del reconeixement de les empremtes del franquisme.

El dia de la mort de Franco, el 20 de novembre de 1975, jo era una jove de 18 anys que estudiava primer de Medicina a la Facultat de Medicina de la Central (així anomenàvem llavors a la Universitat de Barcelona) a l’Hospital Clínic. En aquell moment era una noia de poble, tímida, molt autoexigent en els estudis i vocacional, que intentava adaptar-se a un canvi existencial i a la ciutat de Barcelona. Aliena a l’ambient polític de la lluita del franquisme, de l’activisme polític, estudiantil i social i de la repressió dels “grisos”. La Facultat va tancar-se aquell dia i vaig tornar a casa i els ànims de la família eren de molta incertesa, agredolços. L’àvia pregava que no tornés la confrontació bèl·lica. Els pares, més esperançats, des d’una generació nascuda poc abans de la Guerra Civil. Ells recordaven amb mirada de nens els bombardejos a la ciutat de Girona i varen viure els trenta-sis anys de dictadura en un ambient rural i de desenvolupament personal, familiar i professional. Jo entre els dos mons, el del silenci i el de Barcelona i la Universitat on es reclamava llibertat. La meva generació (1946-1964), baby-boomers, segueix a la generació silenciosa (1926-1945) dels pares i avis.

La generació baby-boomers vàrem ser educada a l’escola de primària i batxillerat durant el franquisme, en castellà i sota les consignes de la dictadura i la cultura del pecat. Jo com, molta gent de la meva generació, vàrem haver de descobrir la resistència durant el llarg franquisme. La meva mestra, la Srta. Soler, d’amagat m’ensenyava a llegir en català i la literatura catalana, una part de l’església catalana que no combregava amb el nacionalcatolicisme, uns professionals sanitaris que ajudaven a les dones en la salut sexual i reproductiva, moviments veïnals i polítics clandestins… Recordo que des del 1975 fins a la seva desaparició en aquells anys, el 1980, comprava la revista Destino, propietat de Jordi Pujol, sota la direcció de Baltasar Porcel i Josep Pernau, posteriorment.

L'intent de recuperació de la memòria històrica ha sigut tardana i sense consens en la societat espanyola i catalana. La primera llei de memòria històrica espanyola és de l’any 2007 amb el president José Lluís Rodríguez Zapatero. La llei no va tenir el suport global del PP. La llei catalana del Memorial Històrica també és del 2007. Els arguments polítics i també de molta gent eren que no podíem obrir velles ferides. 

Mai s’ha produït una “desfranquització” d’Espanya ni de part dels seus poders estatals, ni un reconeixement real dels fets per part de tots els bàndols durant el període previ i durant la Guerra Civil Espanyola. I això fa que la generació X (nascuts entre 1965 i 1980), la Y o millennial (1981-1996) i la Z (1997-2012) estiguin educats bastant lluny del que va representar el llarg franquisme, per part de les famílies, l’escola i la mateixa societat. Són les generacions nascudes en democràcia les que més blanquegen la dictadura. 

Decebuts de la democràcia i immersos en una societat líquida, digital i amb menys expectatives econòmiques que els seus pares s’aproximen a moviments mundials i locals que prediquen populismes. Davant de les complexitats ofereixen un insubstancial autoritarisme per imposar el suposat l’ordre perdut. Cal observar el comportament de la generació alfa (nascuts a partir del 2013).

La Catalunya del 1975 i l’actual tenen diferències importants. Creixement de població, de 5,6 milions a 8,2 milions de persones. Caiguda de la fecunditat, envelliment progressiu de la població, saldo vegetatiu negatiu (actualment més defuncions que naixements i la meitat de naixements que el 1975) i més del 18% d’immigració estrangera. L’any 1975, el 38,5% dels catalans eren nascuts fora, la gran majoria a Espanya i actualment només el 30% dels nascuts a Catalunya tenen progenitors nascuts ací. L’ús social del català ha caigut a mínims històrics. Debats eterns, entorn l’autogovern, el finançament i frustració després de l'etapa històrica més àlgida a favor del dret a decidir i de la independència.

En les anàlisis d’opinió s’observa que entre els joves de menys de 24 anys, més del 20%, consideren que la dictadura de Franco va ser bona o molt bona. La frustració del moviment 15M, de la precarietat habitacional i socioeconòmica, la gran diversitat poblacional i cultural, la incertesa de les generacions joves, la falta de sedimentació de la memòria històrica i els corrents mundials en la societat digital global acosten les generacions joves a solucions autoritàries. També s’observa una fractura en el relat i accions entorn la igualtat de gènere i diversitat sexual, el feminisme i una part dels joves tornen a posicions conservadores. A Catalunya el fracàs del moviment independentista també influeix.

Cal interpretar aquests darrers cinquanta anys per radiografiar realment el present i poder construir un futur en què els joves no es refugiïn en règims autoritaris. Recordem: “Qui no coneix la seva història, està condemnat a repetir-la”, tal com va dir George Santayana.