Escriure articles no és ni fàcil ni difícil, però té la seva gràcia. Es tracta de tenir una idea, em van dir fa molt de temps, i després donar-li forma. Sona senzillíssim. Amb paraules, amb ritme, amb frases i amb molta més modèstia del que estic fent jo ara, vas garbellant una historieta. Escric de pressa i corrents perquè m'havia passat per alt la data d’entrega. Anar fent amics, fastiguejant l’editora. En aquest diari m’estimen tal com soc i saben que soc ràpid escrivint i que el meu dietari d’autoficció té les seves coses, però que al final arrenca i passeja per on li demano.

Ara hauria de parlar de l’any nou i dels propòsits, dels Reis, de Trump, de la família o de les vacances. No ho sé fer. Arribo a la feina i soc quasi maleducat. No pregunto com han anat les vacances i, quan em pregunten, responc que molt bé i no dono detalls. No em neix. No sé si no m’interessa o si, d’una manera molt sofisticada, intento protegir-me de ves a saber què.

Faig un blackface emocional. Molt original després de la cavalcada. Em disfresso d’una cosa que no soc fent veure que soc una altra cosa. Brillant, Joan. I recordo Rilke quan li pegava una bona galeta al jove poeta quan deia que era el moment de “viure les preguntes ara; potser així, sense adonar-te’n, viuràs un dia dins les respostes”. Paciència. 

No sé si he perdut la ironia i només em queda el cinisme. Sempre he estat sarcàstic, massa. He usat l’enginy no per fer el bé, sinó per ferir abans que el verí de la realitat m’arribés massa endins. Matar o morir. Soc un adult de mitjana edat i se suposa que hauria de tenir les coses controlades. Quines? Ja m’ho explicareu.

Borges deia que buscar la felicitat és un objectiu exagerat i mel·liflu, i que l’aspiració sensata és la serenitat i la tranquil·litat. Borges, que va fer de la literatura un observatori de l’ànima. I té raó. Però no em conformo. Aquesta és la via, sí, però no. La felicitat és una nebulosa que només es pot esgarrapar. Si l’has coneguda, saps que s’escola entre els dits com la sorra de les platges on hem estat i de les que encara no.

Vaig créixer als noranta i ara mateix el més punky que hi ha és aquesta cosa tan hippy de perseguir instants de felicitat. Com? Si ho sabés no estaria escrivint això mentre escolto en bucle el Nocturn número 20 de Chopin. Soc un aficionat amateur de la música i de l’esnobisme inspiracional. Poques coses em posen tant a lloc com la teva presència. Quan casa és una altra persona, quina condemna quan ho saps, i quina alegria quan ho pots compartir.

Com a periodista mai vaig suportar que el reporter fos el centre de la notícia. M’ho van ensenyar, ho vaig entendre, ho vaig adoptar, ho tinc a l’ADN. La primera persona, malament. Ara bé, aquí, amb el joc establert, goso parlar-te de felicitat. Ja no ha de fer por que em truquis per explicar-me que no estàs bé. Jo també callo molt, sovint perquè no sé com dir-ho. De vegades no és el què, és el com. I prou nebuloses: truquem-nos, quedem, o cadascú a la seva. Les coses van i venen. La base es manté. Seguim allà on érem.

Em vas explicar que havies somiat amb mi. Feia temps que no m’explicaves els somnis. Està bé, jo tampoc ho hauria d’anar explicant, perdona’m. En el somni tenia un trau al llavi. No era d’un cop ni d’un accident: era que per fi havia trobat parella i la noia em mossegava quan em besava. Feia sang. Tu estaves preocupada, però em veies content perquè “per fi” havia trobat algú. Estàvem en una barca i quèiem a l’aigua. No recordo més, no em vas dir més. Tu ets de dir sense dir, i he après a entendre el teu llenguatge. Encara n’estic aprenent.

He abandonat la voluntat de dominar-ho tot per adaptar-me a la teva manera de gestionar els temps. Ara no entenc per què he viscut tant de temps amb pressa. Serenitat i tranquil·litat no és avorriment: és llibertat. Mirar-nos als ulls i saber que no hi ha trampes. Decidir cada dia que hi vols ser. Ara en diuen consciència; jo en dic compromís quotidià. La calma se’n fot de la tempesta. El trau no és un trau, és un senyal. No vull cap altre petó. Com en George Clooney, però sense propaganda, sense esmòquing, només amb l’obsessió sana de ser-hi.

Els somnis tenen mala fama. Com si no fossin veritat. Sense somnis potser no cal seguir. Llevar-te al matí, treballar, tornar a casa, tele, llit tard. I tornar-hi. L’existencialisme de pa sucat amb oli d’un articulista que va tard a entregar el text. Potser estic perdent la memòria o la trempera per escriure. O potser només m’he despistat. Ves a saber. No vull ser predictible. No podria suportar una vida ja escrita, i escrita amb intel·ligència artificial. No pel xat, sinó per les nostres vides encara per viure però ja segellades davant de notari. Una planta de plàstic decorant el futur.

Avui deia per telèfon que no m’he rendit, que només estic cansat. Em feia por haver perdut la ironia i haver caigut del tot en el cinisme. Haver perdut l’ànima. I crec que no. Soc on toca. He tallat l’hemorràgia de la mala llet i de la resignació. No ho faig per tu, ho faig per mi. Tu ja arribaràs, quan puguis. Gens de pressa. Soc tossut, sobretot quan tinc raó. I si tot és complicat, vol dir exactament això i només això. Ràpid o no, no és la qüestió.

Tinc tot el temps del món per bastir alguna cosa real i seriosa. Un compromís amb mi mateix, una hipoteca per tota la vida. Serenitat i tranquil·litat. La felicitat ja trucarà; ja veurem si l’obrim. Com diria Josep Pla, la vida acaba essent sobretot un exercici llarg de paciència. Potser llegint la història d’un altre no veus la que hauria de començar ara o demà, on tu series el protagonista. Deixa de córrer, de muntar plans, d’imaginar vacances. Com diuen els adolescents que m’envolten: supera-ho.

Jo seguiré per aquí, donant voltes. Mentre provo d’agafar el bou per les banyes, t’espero. No per dir-te “jo ja t’ho vaig dir”, sinó per escoltar-te, per provar de posar-nos d’acord, per mirar lluny. Perquè tots dos tenim una història per explicar-nos. I si Déu vol, serà de serenitat i tranquil·litat.