Cada febrer torna el ritual. Editorials solemnes, documentals amb música de tensió, tertúlies amb els mateixos convidats de sempre i, ara, una nova temporada: la desclassificació. Cada any una peça nova del trencaclosques que, curiosament, mai no acaba de dibuixar res diferent. S’hi afegeixen matisos, noms, converses, intrigues de passadís. Però el relat central sempre queda intacte. I és aquí on comença el cansament. I, finalment, el fàstic.

Fa quaranta-cinc anys que el cop d’estat més televisat d’Europa funciona com un mite fundacional: una crisi que reforça la democràcia, una nit fosca que confirma la llum, una prova superada, un rei que salva la Transició. Però la història posterior apunta en la direcció contrària. El 23-F no va ser un cop fallit. Va ser el moment en què el sistema es va redefinir.

I va funcionar. No en el sentit militar, és clar. No hi va haver junta ni govern uniformat. Però això és quedar-se en l’escenografia. El que importa en un cop d’estat no és si els tancs es queden per sempre, sinó si aconsegueixen fixar els límits del que és possible. El 23-F va establir aquests límits amb una eficàcia extraordinària.

A partir d’aquell moment, la democràcia espanyola va quedar protegida —no dels colpistes, sinó dels canvis profunds i l’evolució autonòmica.

La Transició havia deixat obertes esperances: el model territorial, el paper de l’exèrcit, la naturalesa real de la sobirania, la relació entre legitimitat popular i poder d’Estat. El cop va tancar totes aquestes esperances d’una sola vegada. El missatge era inequívoc: fins aquí. Aquest és el sostre. Tot el que el qüestioni posa en risc la convivència.

L’Estat autonòmic, que encara era un projecte en construcció, va deixar de créixer. Es va congelar. Després vindrien la LOAPA, la jurisprudència restrictiva, la interpretació uniformitzadora de la Constitució i, amb el temps, la recentralització administrativa, financera i judicial. No com una ruptura, sinó com una deriva natural. Una evolució inevitable. Una prudència democràtica.

El 23-F havia vacunat el sistema contra el pluralisme real. Per això sorprèn —o potser ja no— que cada nova desclassificació generi grans titulars i cap revisió profunda. Descobrim que alguns sabien més del que deien, que hi havia complicitats, que els actors eren més nombrosos, que la trama era més densa. Però el relat oficial no es mou ni un mil·límetre: l’Estat va resistir i es va reforçar.

És exactament al revés. El cop va demostrar quina era l’arquitectura de poder real i, sobretot, qui en quedava fora. Després d’aquella nit, la sobirania ja no va ser una qüestió discutible. Va quedar delimitada per un marc intangible: el de l’Estat com a subjecte previ a la democràcia.

La democràcia podia gestionar el govern, però no redefinir l’Estat. I aquest és el llegat vigent. L’Espanya actual —judicialitzada, uniformitzadora, amb baixa tolerància al dissens territorial— no és una desviació del sistema. És la seva forma consolidada després del 23-F. Les crisis posteriors només n’han confirmat la lògica: quan la política qüestiona els límits, entra en escena l’Estat. I sempre amb el mateix argument: preservar la democràcia.

El més fascinant és la persistència del relat heroic. Encara avui, qualsevol revisió és presentada com un atac a la convivència o una temptació revisionista. Com si preguntar què va significar realment el cop fos posar-lo en perill, quaranta-cinc anys després.

La desclassificació hauria pogut ser una oportunitat per revisar la cultura política nascuda aquell dia. Però tot indica el contrari: serveix per reforçar el mite. Es mostren detalls per no discutir el fons. S’afegeix informació perquè res no canviï. Una litúrgia de transparència que preserva el secret essencial.

Per això el debat sobre el 23-F resulta tan esgotador. No és una discussió històrica, sinó teològica. No s’analitza el fet, es protegeix el símbol. El cop no pot haver redefinit la democràcia perquè la democràcia és precisament el resultat del cop. Un cercle perfecte.

Mentrestant, les conseqüències continuen visibles. La incapacitat estructural per gestionar el pluralisme nacional, la tendència a substituir política per dret penal, la por recurrent al conflicte democràtic. Les esquerdes mai no s’han reparat perquè no es consideren esquerdes: formen part del disseny.

Potser per això la sensació dominant no és la sorpresa, sinó el cansament. Cada nou document confirma allò intuït: el 23-F no és un passat que s’aclareix, sinó un present que s’explica.

No és que no sapiguem prou coses del cop. És que sabem exactament el que podem saber. La resta pertany al relat fundacional d’un règim que va aprendre aquella nit que la millor manera de guanyar un cop d’estat és integrar-lo.

El 23-F no va fracassar. Va establir les regles. I continuem jugant amb elles.