Els catalans vivim instal·lats en un imaginari polític i ideològic cada cop més feble i, en conseqüència, regressiu. Cada cop més espanyolitzat. Però l’espanyolització no és només una qüestió institucional o jurídica; és, sobretot, una qüestió narrativa. Qui fixa el relat fixa les prioritats. I qui fixa les prioritats acaba determinant l’horitzó mental d’una societat.
La catalanitat -si la volem definir amb precisió- no és únicament una identitat sentimental. És una manera d’estar al món, un conjunt de valors, una llengua i una cultura, una història compartida i, sobretot, una manera d’encarar el futur en funció dels interessos i els anhels de la ciutadania. Quan aquest horitzó deixa de ser central en el debat públic, la identitat no desapareix, però es desplaça. I quan es desplaça el centre de gravetat d’una comunitat, aquesta entra en una dinàmica de dependència simbòlica. Entre l’any 2010 i l’1 d’octubre del 2018, l’horitzó el definia el sobiranisme independentista. A partir de l’aplicació del 155, l’horitzó el fixa l’Estat i els dos partits que el monopolitzen. L’horitzó és la normalitat anormal. La consagració de la dependència.
L’èxit del 155 és haver ubicat l’imaginari de la majoria dels catalans en un horitzó cada dia més espanyolitzat; l’èxit del 155 és fer viure la societat catalana a la defensiva. Però la defensiva no és només una actitud pràctica, és sobretot emocional; és regressiva; és una estructura mental que té com a conseqüència una subordinació a la narrativa que ve des de Madrid i tots els seus instruments que s’hi despleguen, públics i privats, amb la majoria dels mitjans de comunicació al capdavant.
El resultat és la configuració d’un imaginari nacional català cada cop més feble, reactiu i fragmentat. No perquè manquin idees o talent, sinó perquè el centre de decisió simbòlica no se situa aquí.
Els motius d’aquest procés són visibles. La nació dels catalans, o el que institucionalment en queda, està sotmesa a una arquitectura competencial mediatitzada, a límits reinterpretats constantment i a polítiques que operen més com a contenció que com a projecció. Tot plegat té conseqüències polítiques, però també culturals. I un dels símptomes més greus és la claudicació mental: la interiorització que el marc real de decisió és extern. Aquesta és la dimensió cultural -en majúscula- del problema.
Vivim subordinats a la iniciativa política i ideològica de l’Estat, pendents del seu calendari, del seu relat, de les seves crisis i de les seves redempcions. Gastem una part desproporcionada de les nostres energies col·lectives escoltant-lo, interpretant-lo i reaccionant-hi. I aquí rau el mecanisme central de la dependència: encara que sigui per criticar-lo, és ell qui marca el camp de joc. Més enllà de l’acció política de detall que exerceix el govern de la Generalitat, el sobiranisme ha perdut la dependència del relat espanyolista.
El cas del 23-F és paradigmàtic. S’han fet hores i hores de debat sobre els papers desclassificats, però gairebé cap reflexió estructural sobre què va significar aquell cop d’Estat per a Catalunya.
La publicació dels documents ha servit per reforçar la imatge d’un rei democràtic, però no per analitzar que el 23-F va comportar una destralada decisiva a l’autogovern català. Ningú ha recordat que d’aquell episodi en va emergir la LOAPA, pactada pel PSOE i la UCD, amb l’objectiu explícit d’harmonitzar competències i limitar l’expansió autonòmica. El Tribunal Constitucional en va matisar alguns aspectes, però el seu significat polític no es va revertir mai: centralitzar i uniformitzar es van convertir en eix estructural de la política d’Estat envers Catalunya.
El debat públic, però, ha preferit centrar-se en la salvació de la democràcia espanyola i l’exculpació del rei emèrit abans que en ratificar l’erosió de l’autonomia i els drets nacionals dels catalans que va suposar.
Aquest mecanisme es repeteix en altres àmbits. La crisi ferroviària a Catalunya n’és un exemple. Els que diuen que han normalitzat Catalunya asseguren que amb vuit o deu anys d’inversions la situació millorarà. I molts catalans s’ho volen creure. I bo seria que alguna cosa s’aconseguís.
Però la pregunta essencial -quin és el model ferroviari que necessitem per als pròxims trenta anys?- no s’ha formulat. Ens movem dins d’un esquema reactiu: exigim que funcioni allò que depèn d’un model centralista, però no projectem amb prou convicció el model que Catalunya necessita. Sense projecte, les mobilitzacions esdevenen episòdiques. I una societat que no formula el seu propi horitzó acaba administrant les deficiències del model antic i inadequat.
El mateix passa amb les autopistes, especialment l’AP-7. Hem hagut d’arribar al col·lapse, a la pèrdua de productivitat i a l’augment d’accidents per obrir el debat. I quan aquest debat s’obre, la proposta dominant és recuperar peatges. És aquesta la reflexió estratègica? O és una nova resposta dins d’un marc que no hem definit nosaltres? Sense arquitectura pròpia, el debat es limita a gestionar conseqüències. Catalunya necessita noves carreteres, no peatges específics. L’AP-7 necessita més autopista, no més peatge a l’antiga. La solució al dèficit de carreteres es acabar amb el dèficit fiscal, no auto imposar-nos peteges. A Madrid els agrada parlar de les virtuts democràtiques del Rei emèrit però no dels 21.000.000.000 d’euros de dèficit fiscal anual. La xifra es brutal, insuportable, causant de la major part dels dèficits i malestars que pateix la societat catalana. En un país amb relat propi aquesta xifra articularia i mobilitzaria la societat catalana. A Madrid no li agrada que se’n parli, i per tant no se’n parla. Proposo que el govern català col·loqui una pantalla lluminosa al balco de la Generalitat i posi a disposició dels catalans en línia continua com aquesta xifra malmet la qualitat sanitària, educativa, social, cultural, etc. i condiciona el futur.
Un altre exemple de debat distorsionat és la nostra preocupació per la sort de l’esquerra espanyola. Debatem intensament sobre la seva recomposició, sobre la conveniència de la seva unitat, sobre els seus equilibris interns. Però on és l’exigència de respecte de l’esquerra espanyola per la catalanitat? Encara més: on és el projecte nacional català de la pròpia esquerra catalana?
Mentre es mantingui el garbuix d’idees i prejudicis que utilitza l’esquerra catalana i estatal sobre els drets nacionals de Catalunya, més val no fiar-se’n gaire. Qualsevol pacte ha d’implicar reconeixement.
La prohibició de literats catalans en l’ensenyament valencià no ha generat cap reacció proporcional en cap partit de l’esquerra estatal, PSOE inclòs. Òbviament, en un Estat conscient de la seva pluralitat, això seria un escàndol democràtic de màxima magnitud.
En l’àmbit cultural, la dinàmica és similar. L’Acadèmia del Cinema concedeix excepcionalment a Catalunya la cerimònia dels Goya, mentre Madrid concentra estructuralment la producció cinematogràfica amb suport públic. AENA anuncia un premi literari a qualsevol llengua de l’Estat, sempre que hagi estat traduït al castellà. El missatge implícit és jeràrquic: llengua de primera i llengua de segona. I el nostre espai mediàtic reprodueix, sovint sense qüestionar-la, aquesta jerarquia simbòlica. L’hegemonia no es construeix només amb pressupostos; es construeix amb la definició implícita del que és central i del que és perifèric.
Totes aquestes qüestions poden semblar menors aïlladament. Però, sumades, mostren una cultura política reactiva. Catalunya viu subordinada a una agenda estatal que, de fons, busca descatalogar-la en termes nacionals. L’obliga a viure en la resposta tàctica, en la indignació puntual. La situa en un risc que no és només polític, és cognitiu. Quan el centre de gravetat del debat es troba fora, la societat interioritza que el seu paper és secundari i, en el millor dels casos, de resistència.
I cap país no prospera només resistint, resistint i resistint.
Un país es construeix quan dedica una part substancial de les seves energies a definir què vol ser, com progressar, com innovar. Una nació se sosté quan estableix prioritats pròpies independentment de cap agenda externa; quan genera relat abans que rèplica. Quan imagina i desplega el model productiu més adequat, el sistema educatiu més indicat, el model energètic més efectiu i la política cultural més ambiciosa. Un país avança quan pensa i actua mirant el futur amb llibertat i ambició nacional, no només defensant-se d’un Estat que el condiciona. Per a la societat catalana, sotmetre’s a l’agenda de l’espanyolisme, deixar d’imaginar el país que li convé, passar-se la vida defensant-se, és sinònim de frustració i estancament, i segurament de retrocés.
Atenció: no proposo ignorar Madrid. Al contrari. Indico que Madrid-Estat no pot ser qui marqui l’horitzó polític, econòmic, ideològic i, encara menys, mental de la societat catalana. No hem de permetre que cada moviment del tauler espanyol absorbeixi la nostra atenció col·lectiva i ens enganxi en un relat fraudulent sobre la realitat. D’això ha viscut l’espanyolisme des de mitjan segle XIX i fins ara. En són exemple la conquesta civilitzadora d’Amèrica, la reconquesta com a destí, la unitat d’Espanya per designi dels déus, la sobirania per imperatiu de l’Estat espanyol sobre Catalunya o el caràcter plenament democràtic de la monarquia de 1978. I ara s’incorpora al relat l’obtusa reivindicació del rei emèrit com a líder de la democràcia.
Assumint, doncs, que cada hora dedicada a comentar la rehabilitació del rei emèrit per la seva acció el 23-F sense mencionar el que va suposar aquell cop d’estat per a Catalunya és participar en el falsejament de la nostra realitat. Cada tertúlia centrada en la recomposició de l’esquerra espanyola sense tenir en compte el seu nacionalisme unitarista, sense tenir en compte la feblesa estratègica de l’esquerra catalana, falseja la nostra realitat en benefici del relat espanyolista.
El repte, doncs, és desplaçar el centre de gravetat. Passar d’una cultura de la reacció a una cultura de la iniciativa. De la subordinació simbòlica a l’autoafirmació estructural. Imaginar Catalunya no com a subjecte permanentment interpel·lat per l’Estat, sinó com a comunitat que es pensa a si mateixa amb ambició pròpia i que decideix en què vol invertir el seu capital emocional, intel·lectual i fiscal.
Un país madur no és el que no té conflictes. És el que no deixa que els conflictes defineixin tota la seva identitat. El poder real no és només qui governa, sinó qui determina què és important. I una comunitat que no fixa el seu propi camp de joc acaba jugant sempre en el dels altres.
Potser, doncs, vist com estan les coses el primer acte de sobirania no és institucional. És mental. És decidir que el centre del nostre debat no pot ser sempre extern. Que el nostre relat no pot ser només una rèplica. Que la nostra energia col·lectiva ha de servir, sobretot, per construir -dia a dia, detall a detall- el projecte de país que volem ser. I qualssevol projecte de país, en el cas de Catalunya, suposa reforçar el nexe entre els catalans. I el nexe és la catalanitat i tot el que vol dir i hauria de voler dir. I això si no ho fem els catalans, no ho farà ningú.