Vuit milions de refugiats econòmics. Milers d’execucions extra-judicials. Centenars de presos polítics. Milers d’exiliats. La inflació ben bé al 500%. Els salaris una centèsima part que als països veïns. Les eleccions, robades a la vista de tothom. Aquest és el país que ha deixat el règim de Maduro els darrers dotze anys. Una dictadura arruïnada i on els drets humans són trepitjats amb quasi la mateixa freqüència que a casa dels seus aliats russos, xinesos i bielorussos com es pot veure en aquest vídeo atroç.

Ho dic així al principi i abans d’entrar en cap consideració geopolítica, perquè em sembla important recordar-ho. No és casual que a les manifestacions contra la intervenció armada no s’hi trobi quasi ni un veneçolà o que en alguna mesa electoral barcelonina el 2024 el règim tingués menys d’1% de vot. Que molts catalans no siguin conscients dels crims comesos pel règim de Maduro, té molt a veure amb el biaix informatiu. Alguns tenen el vici d’oblidar que els dictadors d’esquerres també són dictadors.

Dit això, el que ha fet Trump violant impunement el dret internacional és un error que pagarem car, i és que a Beijing no estan per matisos i ja tenen salivera amb la conquesta de Taiwan. És un retorn de la doctrina Monroe, sí. Però no només. El juny de 2024 el Tribunal Suprem dels Estats Units va fer pública una sentència que de facto donava impunitat al president, sigui qui sigui, per les accions que dugui a terme en exercici del seu càrrec. Hi ha via lliure. Així que els europeus ja ens podem espavilar a defensar el dret de Groenlàndia a decidir el seu futur si no volem que acabin annexionats.

M’agradaria ser optimista i pensar que l’objectiu de Trump és que ben aviat hi hagi unes eleccions lliures a Veneçuela. Però de moment els senyals no van cap aquí. Maduro serà jutjat en un tribunal de Nova York, però qui a hores d’ara mana a Caracas és la seva número 2, Delcy Rodríguez, còmplice dels crims del règim. Trump s’ha mostrat favorable a cooperar-hi, tot menyspreant l'oposició democràtica. Si la situació s’estabilitzés així afrontaríem el pitjor dels dos mons: una deslegitimació del dret internacional sumada a una continuïtat del règim sota el comandament de Delcy i els altres sequaços de Maduro, mig domesticats per l’amenaça militar.

Pretén deixar el règim quasi intacte a canvi que les petrolieres nord-americanes hi tinguin més entrada o se’ls paguin les indemnitzacions degudes? Tot és possible. Un augment de producció veneçolana faria caure de nou el preu del petroli, debilitant encara més l’Iran (on hi ha protestes massives contra el règim), la Rússia de Putin i posant en escac el règim cubà, molt dependent del petroli veneçolà. Reduir a zero el pes de la Xina al Carib segur que també forma part de l’equació.

Caldrà veure com evoluciona, mentrestant els veneçolans pateixen la incertesa. Tant els qui viuen dins el país i temen un conflicte armat o un augment de la repressió del règim, com els qui en viuen fora i veuen amb temor que la possibilitat que Trump deixi el règim quasi intacte podria ser real. Ahir a la nit mirant el 3/24 els únics que aportaven sensatesa al debat eren els veneçolans de Catalunya (que recordem que ja són 50.000), tristos de veure que ha calgut una intervenció militar per fer caure Maduro i a la vegada esperançats que això els permeti o tornar a casa o recuperar les llibertats del seu país. Sentiments més que raonables, si se’ls escolta cinc minuts és fàcil sentir-hi empatia.

Perquè el que passa a Veneçuela no és un refotut partit de futbol en què cadascú va pintat amb la bandereta del seu equip. Ni Trump és un gran promotor de la democràcia ni Maduro és Allende. El dret internacional ha quedat tocat, cosa que sempre és una pèssima notícia per als catalans. I a la vegada és ridícul donar cap credibilitat a la Xina o Rússia en les seves queixes. Com demostren el cas dels tibetans, els uigurs o els ucraïnesos, el colonialisme i l’imperialisme ni tenen color de pell ni són una exclusiva occidental.

Cal escoltar els mateixos veneçolans, de dins i de fora. Ells són els qui s’hi juguen més, els qui més desitgen la pau i viure en un sistema democràtic i els que han patit un règim dictatorial que només podem desitjar que acabi com més aviat millor.