Un altre 8 de març. La presència i el rol de les dones evoluciona. Però no tant com voldríem. Me la vull mirar de manera positiva aquesta realitat, perquè la societat i els temps han avançat i cada vegada més si una persona val, se la valora, no per qüestió de gènere, que també, sinó que hem de creure que es fa sobretot pel seu mèrit, per la seva capacitat i pel seu talent. I, quin ha estat el motor que ha fet possible aquest salt qualitatiu de cara a poder gaudir per part de les dones dels mateixos drets i d’estar i tenir totes les possibilitats que tenen ells en el món laboral, de la ciència, de la investigació o de la política?
La clau ha estat i és l’educació, ja que representa una eina fonamental per al canvi d’actituds, perquè permet transformar persones i comunitats en societats més justes, més equilibrades i més equitatives. L’educació, doncs, constitueix un dels motors per arribar a assolir aquest empoderament de les dones en societat. I és per això que la igualtat per a les dones requereix unes condicions prèvies com el fet de tenir societats democràtiques on sigui real la separació de la religió i l’Estat, bones lleis que assegurin la paritat i garantir l’accés per igual de nens i de nenes a l’escola.
Hem d’exigir unes bones condicions d’equitat, una inserció laboral digna i autonomia financera, que és el que ens fa lliures. Condicions aquestes que permeten el desenvolupament de la mateixa persona. Per tot això és que l’educació s’ha d’entendre com la columna vertebral en la promoció de l’empoderament de les dones, i representa l’únic itinerari que possibilita la plena participació tant en la societat com en la pròpia vida. Però sempre hi ha un però.
No sé si es tracta d’impulsar polítiques culturals o bé institucionals estrictament dirigides a les dones. Potser ja vivim tota una altra realitat. El món de la cultura, per agafar un sector que m’és proper, en totes les seves manifestacions, és un món prou obert i dinàmic on hi cap tothom i no s’hi discrimina ningú, i s’ha contribuït a la incorporació de la dimensió d’igualtat i perspectiva de gènere en el conjunt de les polítiques i actuacions que s’hi desenvolupen.
Però hi ha una tendència que, qui se’n serveix, ha d’abandonar, que és la de marcar la llengua: aquella manera de parlar i escriure tan desafortunada dels catalans i les catalans, dels nens i les nenes i dels tots i totes, quan tenim el tothom. Qui se’n serveix ho fa perquè agafa a com referent l’anglès, que com que no té gènere l'han de marcar per poder saber si fan referència al masculí o al femení. I aquí s’ha volgut fer semblantment sense tenir en compte que el català, i en general les llengües romàniques, sí que en té i sí que en tenen. Nosaltres amb el masculí fem el genèric. Durant aquests darrers anys, sobretot en el parlar polític, s'ha anat embolicant tant la troca que hem arribat a la ridiculització: com els pilots i les pilotes d’avió. Podríem compartir la intenció, però això no té cap de sentit i anem degradant la llengua. L’anem matant.
Resoldrem, doncs, la no discriminació per raó de sexes sempre que l’educació dels nostres infants i joves sigui sòlida i forta, amb exemples que ajudin a pensar i a tenir criteri en el moment del desenvolupament físic i intel·lectual: els anys d’aprenentatge. Ara bé, com els farem entendre als nostres joves que agressors i assassins de les seves parelles o exparelles no entren directament a presó en el moment que els detenen? Només se’ns informa del número de la víctima l’any en curs. I a ell, què li fa la llei?