La Declaració dels drets de la dona i de la ciutadania (1791) és una rèplica de la Declaració dels Drets de l’home i el ciutadà (1789) un text imprescindible per a entendre la Revolució Francesa.
Redactat per l’Olympe de Gouges considerava que tota revolució que parlava d’igualtat, excloïa a les dones. Afirmava de manera contundent que “la ignorància, l’oblit i els menyspreusdels drets de la dona eren la primera causa dels mals públics i de la corrupció dels governs”.
Hi ha multitud d’exemples de dones que en moments clau de la història han aixecat la veu per a recordar que no hi ha llibertat sense paritat. Olympe de Gouges feia, com tantes d’altres, una crida “Dona, desperta’t, el repic de campanes de la raó es fa sentir en tot l’univers; reconeix els teus drets. El poderós imperi de la Natura ja no està envoltat de prejudicis, de fanatisme, de superstició i de mentides. La torxa de la veritat ha dissipat tots núvols de la neciesa i de la usurpació”.
Perquè les dones, majoritàriament, han trigat segles a acceptar que les petites vexacions de cada dia -el salari inferior o les dobles jornades- fossin un tema de debat estratègic del model de societat.
L’autora d’aquesta crida que corregia manifestos redactats només des de la mirada masculina, fou executada el 3 de novembre de 1793. Decapitació per la guillotina acusada de “contrarevolucionària”.
La meitat del món per les dones, la meitat de la llar per als homes. Un resum senzill que significa un daltabaix en el repartiment del poder i un canvi cultural profund en la composició dels rols de la cura domèstica. Sense supeditacions, sense condescendències ni paternalismes.
Però cada dia descobrim que tot i viure en un dels indrets on s’ha legislat més i millor, la cultura de la diferència traslladada de generació en generació continua viva. I rebroten velles concepcions que creiem superades.
Les nenes que neixen en el món tindran una vida radicalment diferent si ho fan en països com Iraq, Somàlia, Eswatini, Síria, Burundi, Sudan del Sud, República Democràtica del Congo, República Centreafricana, Iemen, Afganistan... on seran tractades com a cucs i esborrades de la vida pública; o bé si tenen la sort de néixer Nova Zelanda, Països Baixos, Àustria, Noruega, Islàndia, Luxemburg, Finlàndia, Suècia, Suïssa o Dinamarca. Però encara avui no hi ha cap país on les conquestes siguin exhibides com una victòria transversal i on els homes participin massivament en la commemoració de l’èxit del canvi cultural que algun dia aixecarà la llosa que durant segles les mateixes dones en la seva condició de mare han transmès insistint en rols diferents en la societat i en la llar.
Certament, fa basarda sentir els retrocessos que les formacions ultraconservadores ens pronostiquen, però tot i la basarda, hem de continuar avançant cap a una igualtat que generarà potencial de progrés i justícia social... i no només perquè avui sigui 8 de març.