Deuen rondar els 80 anys. Van equipats amb xandall i sabatilles esportives, com mana el protocol quan vas al gimnàs. Ella l’ajuda a ell a asseure’s a la màquina de reforçar cames. Ell es preocupa que a ella no li falti de res, ni aigua ni tovallola. L'un per l’altre, l’altre pels dos. I el silenci recuperador entre sèrie i sèrie. És un matí de pluja i quan han decidit que per avui ja n’hi ha prou, ell es dirigeix al cotxe a buscar un paraigua. D'ací a poca estona torna moll i li dona a ella perquè no acabi xopa. Ja han fet el matí. Es cuiden. Jo els observo mentre marxen a poc a poc. Al pas de qui ja ha complit molts objectius a la vida. També el de sobreviure a dècades de relació. De rutina, fills i entrebancs. De continuar endavant agafats de la mà. No hi ha secrets ni fórmules màgiques. És passar els anys al costat d’algú amb respecte. Aprendre a estimar sense passió. Ajudar sense esperar res a canvi. Ni relacions tòxiques ni matrimonis oberts. És fer vida i camí sense jutjar ni ser jutjat. 

Quants voldríem acabar així… amb l’exemple dels pares, de la parella que va tots els diumenges al cinema o dels que van cada dia junts al gimnàs. I que difícil que és tot ara. Amb dèries, altres prioritats. Amb les errònies aspiracions de voler viure en l’etern enamorament i mantenir el sexe de les primeres vegades. L’adrenalina. Les discussions i el ja no et suporto més. Les maletes i el nou pis de solter. Millor sol que mal acompanyat. Ja t’imagines sortint de festa tots els caps de setmana. No haver de donar explicacions ni d’entrades ni de sortides. Tornar al mercat. Sentir-te agradat. No voler mai més parella mentre et dones d’alta a una aplicació de cites perquè no t’agrada estar sol del tot. Anar perdut i trobar-te amb tu mateix. Buscar tapar forats sense compromisos. De sobte ets l’enveja dels teus amics casats. En un tres i no res et converteixes en el pobre solter. 

Un estudi més d’aquests que van apareixent de forma recurrent. El cost de ser solter a Espanya. Un col·lectiu, si el podem considerar així, que suposa el 36% de la població. Poca broma. Persones que gasten 900 euros més al mes que una parella convencional. La compra, les factures energètiques, la hipoteca o el lloguer. Si a tot això hi ha fills pel mig, ja he perdut els comptes. L’alliberament inicial de trencar amb qui no volies veure més, t’aboca a la cadena perpètua de les despeses. Un degoteig continu que té de tot menys de sexy. Alguns que han de tornar a viure a casa els pares, altres que han de compartir habitatge o llogar habitacions. Preocupacions i mals de cap que baixen el suflé de la vida boja. La realitat que et fa veure ràpidament que ser solter no encaixa bé amb la societat d’avui. Ni viatges ni sopars de tres estrelles. Sofà, manta i demà serà un altre dia. 

I l’altra cara de la moneda. El 37% dels ciutadans que diuen seguir en una relació no desitjada o que coneixen persones en la mateixa situació només per motius econòmics. Els que dormen en habitacions separades. Els que ja no comparteixen ni el sofà. Els que surten a sopar de luxe i no saben què dir-se. Sense comunicació i sense projecte de vida. Somiant de sortir d’allà i atrapats per la hipoteca i les mensualitats de l’escola dels nens. Alguns que porten una doble vida perquè no poden abandonar la primera. Abonats a les segones i terceres oportunitats. Aferrats a la teràpia de parella quan ja no queda res més que el compte bancari compartit. L’amor en blanc i negre i la relació en bancarrota. Quin camí més llarg. Quines ganes de trobar la fórmula i que no sigui econòmica. Perquè vist així no sé si és pitjor ser un solter pobre que un ric mal casat.