Generacions de catalans ens hem acostumat a viure en edificis on sabíem que en cada replà hi vivia una família. I és que així és com el nostre planejament urbanístic havia previst que s’aixequessin els edificis: per viure-hi. A ningú mai se li va ocórrer que els habitatges es comprarien per no viure-hi, per això mai s’ha legislat aquesta obvietat que ja fa un temps ha deixat de ser-ho.
No haver legislat que els habitatges són únicament per residir-hi ha comportat que, avui dia, hagin proliferat els lloguers d’habitacions, els colivings, els allotjaments per a expats i nòmades digitals, els despatxos en entresols… i també els pisos buits amb plena consciència que això incrementa el preu i es pot especular amb ells. Totes aquestes desviacions estan motivades per l’afany de lucre o, com deia l’arquitecte Josep Lluís Sert, per aquesta insaciable necessitat de treure sempre més diners de la terra. Són usos contraris a la finalitat amb què es van preveure aquests habitatges, i hem d’assumir, com assenyala l’expert Jaime Palomera, que això representa un gran “segrest” de les nostres cases.
Si dividim els 1,7 milions de persones que viuen a Barcelona pels 800.000 habitatges que hi ha, toca un habitatge per cada dues persones. El problema no és que falti habitatge, és que 137.000 habitatges es destinen a usos no residencials. 137.000 pisos on no viu cap veïna. Per això, Barcelona s’està buidant a poc a poc; a la Dreta de l’Eixample hi ha un 30% d’habitatges on no viu ningú; a Gràcia, un 25%; a la Barceloneta, un 27% i al Gòtic, un 32%.
Per garantir que les llars són per viure-hi, hem de canviar el planejament urbanístic d’una manera revolucionària. Al primer tripartit ja es va promulgar la llei pel dret a l’habitatge, l’any 2007. Vam entendre que l’urbanisme ja no tracta del creixement de la ciutat, sinó de cuidar la ciutat que ja hi tenim. A partir de 2015, vam implementar a Barcelona, amb el lideratge d’Ada Colau, eines per assegurar la presència permanent d’habitatge assequible. La modificació que obliga que en cada edifici, reformat o de nova construcció, tres de cada deu pisos siguin assequibles —la famosa mesura del 30% avalada recentment pel Tribunal Suprem— n’és un exemple.
En el Plenari de març es presentarà un nou pla urbanístic a Barcelona que establirà que els habitatges són per a les veïnes, per viure-hi de manera permanent, i no per a usos temporals o especulatius. Aquest nou pla urbanístic és fruit d’un acord del govern municipal amb Barcelona en Comú en el marc de les negociacions per aprovar les ordenances fiscals. D’aquesta manera i per primer cop, un municipi de l’Estat deixarà per escrit que els seus 800.000 habitatges són exclusivament per residir-hi. No per a fer lloguers de temporada, ni per a segones residències ni per a deixar-los buits i així especular. Però, per fer-ho possible, necessitarem la majoria del plenari, la majoria de totes les esquerres.
Aquesta modificació que es presentarà en el Plenari de març representarà el canvi històric que la ciutat necessita. Podrem començar a prohibir la compra especulativa, però no només, també posar ordre i recuperar els habitatges que ens han segrestat. Per posar un exemple, a carrer Sant Agustí, a Gràcia, un fons voltor ha trossejat els pisos per llogar habitacions a estrangers per un preu de 1000 € cadascuna. Amb el nou pla urbanístic, l’Ajuntament podrà restituir aquests habitatges al seu ús original, per a famílies senceres.
Ara és l’hora de signar un nou pacte, Barcelona ha d’esdevenir, un cop més, punta de llança. Necessitem humanitzar l’urbanisme: que les cases siguin per viure-hi, no per especular, i a un preu assequible. No és demanar massa, és una obvietat, és de sentit comú. Cal blindar l’única raó per la qual tenim cases: per viure-hi.