En la vida política d’un país existeixen decisions que, més enllà de la seva aparença administrativa, acaben definint la seva direcció col·lectiva. Els pressupostos formen part d’aquestes decisions. No són només una llei anual ni un document comptable destinat a ordenar partides; són, en realitat, l’expressió més tangible de les prioritats d’una societat. Allà on el discurs pot ser generós o ambigu, el pressupost obliga a triar. I triar és, en última instància, l’essència mateixa de governar.

Catalunya es troba avui davant d’aquest exercici de responsabilitat.

El moment, a més, no és qualsevol. L’escenari internacional s’ha tornat progressivament més inestable: tensions geopolítiques que alteren els equilibris globals, transformacions tecnològiques que reconfiguren l’economia i incerteses econòmiques que obliguen els governs a actuar amb prudència i determinació alhora. En contextos així, les societats busquen sobretot estabilitat. No una estabilitat immòbil, sinó aquella que permet avançar amb previsibilitat, amb institucions capaces d’oferir certeses enmig d’un entorn canviant.

Els pressupostos representen precisament aquesta arquitectura de certesa. Un país sense pressupostos aprovats pot continuar funcionant durant un temps, però ho fa en una mena de provisionalitat permanent. Les institucions gestionen el present, però els costa planificar el futur; les inversions s’alenteixen, les prioritats es dilueixen i la política es veu obligada a administrar la urgència. Aquesta situació pot tolerar-se circumstancialment, però difícilment pot convertir-se en un horitzó acceptable per a un país que aspira a progressar.

Per això Catalunya necessita pressupostos. No com una opció entre moltes altres, sinó com la condició imprescindible perquè el país continuï avançant amb direcció i amb ambició.

Els Pressupostos 2026 responen a aquesta necessitat amb una claredat que convé subratllar. Amb 49.162 milions d’euros, constitueixen el volum de recursos més elevat que ha gestionat mai la Generalitat. La magnitud d’aquesta xifra no és un simple exercici de volum pressupostari; expressa la voluntat de mobilitzar els instruments públics per afrontar els grans reptes socials i econòmics del país.

La primera decisió que reflecteixen aquests comptes és inequívoca. Dos de cada tres euros del pressupost es destinen a salut, educació i drets socials, reforçant el nucli del sistema de protecció que garanteix oportunitats i seguretat vital a milions de persones. Aquesta prioritat no respon només a una necessitat administrativa, sinó a una determinada idea de progrés: la que entén que el creixement econòmic només esdevé veritable prosperitat quan es tradueix en benestar compartit.

D’aquesta mateixa lògica deriva el reforç dels serveis essencials. Més professionals sanitaris als hospitals i als centres d’atenció primària, més mestres al sistema educatiu, més Mossos al territori. Decisions que, més enllà de la seva expressió estadística, es tradueixen en experiències molt concretes de la vida quotidiana: una visita mèdica que arriba a temps, una escola pública amb més recursos, barris més segurs i cohesionats.

Entre totes les prioritats, però, destaca amb una força especial la política d’habitatge. Durant massa temps, l’accés a un habitatge digne s’ha convertit en una font d’inseguretat per a moltes famílies, especialment per a les generacions més joves. L’esforç pressupostari destinat a aquest àmbit —1.900 milions d’euros— reflecteix la voluntat d’afrontar el problema amb una mirada estructural: ampliar el parc públic, reforçar els ajuts al lloguer i facilitar noves vies d’accés a l’habitatge.

Un pressupost, tanmateix, no només protegeix el present; també prepara el futur. Per això aquests comptes destinen 4.146 milions d’euros a inversions, amb l’objectiu de reforçar infraestructures, modernitzar equipaments i millorar la mobilitat del país. Les infraestructures que avui es projecten —carreteres, ferrocarrils, hospitals o centres educatius— no són només obres públiques: constitueixen l’esquelet material sobre el qual es desenvoluparà la vida col·lectiva de la Catalunya de les pròximes dècades.

Aquest esforç inversor s’acompanya, a més, d’una gestió financera prudent, amb un dèficit previst del 0,1% del PIB, que permet reforçar els serveis públics sense comprometre l’estabilitat de les finances públiques. Governar amb ambició exigeix també governar amb responsabilitat.

Sovint es parla dels pressupostos com si fossin un exercici tècnic reservat a especialistes. En realitat, representen un dels actes més profundament polítics d’una democràcia. S'hi condensen les prioritats d’una societat i es dibuixa la direcció que vol emprendre. En temps d’incertesa global, aquesta direcció esdevé especialment necessària.

Els pressupostos ofereixen el marc estable que permet reforçar els serveis públics, desplegar inversions i garantir que el creixement econòmic es transformi en oportunitats reals per a la ciutadania.

Catalunya necessita pressupostos perquè necessita estabilitat, previsibilitat i capacitat d’acció pública. I perquè, davant d’un món que sovint sembla governat per la incertesa, la responsabilitat política consisteix precisament a evitar que el país quedi suspès en la provisionalitat.

Aprovar els pressupostos no és només aprovar una llei. És donar direcció al país. És afirmar que Catalunya vol continuar avançant. I és assumir que, en política, les certeses que permeten progressar no s’improvisen: es construeixen.