Durant les últimes dècades, l’evidència que lliga el creixement econòmic a la destrucció del planeta no ha parat d’augmentar. Cada cop hi ha més estudis científics que demostren que el creixement acumulat està portant el planeta al seu límit. De fet, ja hem superat 7 dels 9 límits planetaris crítics pel manteniment de la vida com la coneixem. Tot i això, les crides a seguir creixent, augmentant la producció i el consum, no paren. Sembla que cerquem el creixement econòmic per inèrcia, podria ser una obsessió també, que no sabem concebre les nostres economies i el nostre treball sense fer cada dia més i millor. Però és més aviat una addicció, hem creat societats i sistemes econòmics dependents del creixement econòmic i ara tenim dificultats per pensar una realitat més enllà d’un PIB en continu creixement.
Les economies industrialitzades del Nord Global han basat la seva industrialització en l'espoli dels recursos naturals i de les comunitats i l’emissió descontrolada de gasos contaminants. Totes aquestes accions han afectat l’equilibri planetari augmentant el nivell de CO2 a l’atmosfera, reduint la diversitat ecològica, reduint l’àrea coberta per boscos, afectant els cursos i la qualitat dels fluxos d’aigua dolça, alterant els cicles globals dels nutrient, produint quantitats descontrolades de plàstics i químics, acidificant els oceans, augmentant la concentració d’aerosols a l’atmosfera i d’ozó a l’estratosfera. Tot i els efectes desastrosos que ha tingut aquest creixement continuat i descontrolat sobre el nostre planeta, quan es planteja en els debats polítics i econòmics pensar alternatives al creixement econòmic, la reacció és com si es planteges un suïcidi col·lectiu. Per què ens és tan difícil imaginar paradigmes on el creixement econòmic no sigui central a la nostra existència?
La resposta és perquè vivim en societats dependents del creixement econòmic. I en aquest article uns científics s’han proposat explicar en detall de quina manera estem lligats i lligades a aquest creixement. És comprensible que imaginar altres objectius a part d’aquest creixement sigui difícil, ja que com expliquen els autors, el benestar social de les economies depèn fortament del creixement econòmic, de manera que aquest s’ha convertit no només en l’objectiu central de les polítiques públiques, sinó també en l’estructura que manté el sistema en peu.
Aquesta dependència és multifactorial. Un dels factors és que les estructures econòmiques fonamentals són dependents del creixement per diversos motius. En les economies capitalistes, hi ha una part de la població que acumula capital, mentre que les classes populars mantenen la demanda agregada consumint quasi tota la seva riquesa. Quan hi ha creixement continuat, es pot repartir riquesa a les classes populars i mantenir l’acumulació per part de les classes benestants. En canvi, quan es redueix el creixement econòmic, l’acumulació suposa que hi hagi escassetat de diners en el mercat, augmenta la desigualtat i disminueix la demanda agregada. En absència d’aquest creixement, augmenta la incertesa i disminueixen els incentius per invertir o seguir creixent, de manera que es crea atur i augmenta la intensitat de la competència destructiva. També augmenta l’acumulació per reduir la incertesa, augmenta la competència, la fractura social i els moviments autoritaris.
A més, el sistema financer actual necessita creixement nominal i real per mantenir el valor dels actius, l’estabilitat del crèdit, la solvència dels deutors i la viabilitat de les pensions i versions. La seguretat financera col·lectiva depèn d’una economia en creixement i d’actius que no es deprecien. Sense creixement, es redueix la capacitat creditícia del sistema financer i cauen els rendiments de les pensions i les inversions. Tot això genera inestabilitat en el sistema de crèdit i pot desembocar en crisis creditícies.
Per una altra banda, el benestar, la identitat, la legitimitat política i la confiança econòmica actual depenen fortament del creixement. En la cultura consumista actual, el creixement del consum s’ha convertit en un requisit del benestar social i s’ha establert com un requisit per poder oferir polítiques socials. En canvi, davant d’escenaris de poc creixement o decreixement, la ideologia neoliberal demana polítiques d’austeritat. A més, el creixement s’ha convertit en un sinònim de progrés, donant pas a una ideologia creixentista. El creixement genera optimisme i confiança i ha entrat a formar part de la nostra identitat.
Per últim, el poder polític, econòmic i geopolític està directament vinculat a la capacitat d’acumular recursos monetaris, de manera que està fortament lligat al creixement econòmic. Encara que fa temps que ho sabíem, l’actual presidència de Trump als EUA és la prova que l’acumulació de capital permet influenciar decisions polítiques, en contra de la noció bàsica de democràcia. Els països, corporacions i individus amb menys capacitat d’acumulació i menys riquesa tenen menys capacitat a l’hora d’influir en les decisions polítiques i geopolítiques i, per tant, busquen aquest creixement per guanyar influència.
La dependència del creixement econòmic és tan central en la nostra vida que ens pot semblar impossible o horrible pensar en una societat on el creixement econòmic no sigui l’objectiu principal. Però existeixen grups de recerca i iniciatives populars dedicades a repensar una organització de la societat per transicionar cap a l’ús i distribució dels recursos que permetin satisfer les necessitats bàsiques dels éssers humans respectant els límits planetaris. Superar la nostra addicció al creixement econòmic que està destruint el planeta és possible. Com en qualsevol addició, la droga, el creixement, no domina la nostra vida i nosaltres podem decidir com volem organitzar la nostra societat.