Quan els talibans van recuperar el control de l'Afganistan, l'Ahmad Arshad Rasooly encara hi vivia. Era el 2021. Un any després, va creuar la frontera cap a l'Iran amb la seva aleshores esposa i, a finals del 2022, va arribar a Catalunya com a refugiat. Des de fa tres anys treballa al bar Toni's, a la plaça Major de Manresa, gràcies a un programa d'inserció laboral. Aquí ha intentat començar de nou.
Però la seva família -els pares, tres germanes i un germà- ha quedat atrapada en un territori que torna a tensionar-se: després de gairebé dos anys a l'Iran, no els van renovar el visat i van haver de tornar a l'Afganistan, a prop de la frontera iraniana. Ara, amb l'escalada militar entre els Estats Units d'Amèrica, Israel i l'Iran, i amb els enfrontaments creixents entre l'Afganistan i el Pakistan, Rasooly viu amb la sensació que la història es repeteix. Ell ho resumeix amb una frase contundent: "Els EUA faran a l'Iran el mateix que van fer a l'Afganistan: posar un govern titella i robar".
Fugir dues vegades
Rasooly va néixer i créixer en una ciutat de l'oest de l'Afganistan, a tocar de la frontera amb l'Iran. Té 30 anys acabats de fer. Quan parla del seu país, ho fa amb una barreja de ràbia continguda i nostàlgia. Se li humitegen els ulls quan recorda la seva família i les injustícies que ha viscut.
Recorda la primera etapa dels talibans, quan era petit. El seu pare tenia una botiga de gra i oli. "Si no anaves a resar, et tancaven la botiga. Si no tenies barba, et pegaven", explica. Té gravada una escena que no ha pogut esborrar: una dona amb burca caminant sola pel carrer, interceptada per la policia religiosa. "La van fer seure a terra i la van començar a colpejar amb una barra de goma. Encara tinc aquesta imatge al cap", diu. "La dona ni tan sols cridava, perquè sabia que si es queixava li caurien més cops", remata.
Després va arribar la intervenció nord-americana. Eleccions, governs nous, promeses de canvi. Però ell assegura que molts afganesos ho vivien amb escepticisme. "Ens van portar un president i ens van dir que era bo. Però darrere hi havien els Estats Units", afirma. Amb els anys, diu, aquella esperança es va diluir fins que el 2021 els talibans van tornar al poder.
Va ser aleshores quan va decidir marxar. Primer a l'Iran, on la seva família es reuniria més tard. Però la vida allà tampoc era estable. Els visats per a afganesos eren de tres mesos, renovables una sola vegada. Després calia sortir del país i esperar-ne un de nou. Durant gairebé dos anys, els seus pares i germans van alternar estades a l'Iran amb retorns temporals a l'Afganistan per poder renovar la documentació.
Fins que ja no els la van renovar més. "L'Iran va començar a rebutjar afganesos. Hi ha molta gent del meu país allà, i també tenen els seus problemes", admet. Sense papers, la seva família va haver de tornar definitivament a l'Afganistan. "I ara ja no tenen ni aquesta sortida", lamenta.
Viure entre dues meitats
Des de Manresa, Rasooly segueix l'actualitat amb una angoixa creixent. Fa quatre setmanes va eliminar Instagram, YouTube i Facebook del mòbil. "He eliminat els meus perfils a les xarxes socials perquè no m'afecti tant el que passa a la zona", explica. Les imatges de bombardejos, de nens morts, de carrers destruïts, li reactiven records massa propers. "Ja no suportava veure el que passava a Palestina".
Quan truca a la família, li diuen que tot va bé. Ell sap que no és del tot cert. "Ho fan perquè jo estigui tranquil, però sé que hi ha conflictes i coses dolentes", diu.
La seva ciutat és a prop de l'Iran. L'escalada entre Washington, Tel-Aviv i Teheran l'afecta directament. Si l'Iran es desestabilitza encara més, la frontera pot tornar a tancar-se. I l'Afganistan, amb tensions creixents amb el Pakistan, tampoc no ofereix cap refugi. "Quan hi ha guerra en una part del país, afecta tot el país", resumeix.
Explica que l'economia afganesa depèn en part del comerç amb el Pakistan: patates, carn, productes bàsics. Quan la frontera es tanca, els preus es disparen. "La gent crida, però als talibans no els importa si la gent passa gana", afirma.
Dones sense futur
Si hi ha una preocupació que el sacseja especialment són les seves germanes. En té tres. La més petita, set anys. Les altres havien acabat l'escola. El seu germà estudiava Infermeria. "Les dones no poden estudiar més enllà dels 13 o 16 anys. No poden treballar. No poden sortir soles", explica. En algunes ciutats hi ha petites escletxes, però la norma general és la restricció. "El futur de les meves germanes el veig molt fosc", confessa. "Els EUA ataquen l'Iran, però és un país molt més lliberal que l'Afganistan", explica.
Descriu un país fragmentat, amb diferents faccions talibanes i interpretacions variables de la llei segons la zona. En algunes ciutats la televisió està prohibida; en altres, no. En alguns llocs la barba és obligatòria; en d'altres, només per a funcionaris. "El ciutadà no sap mai quina norma té a sobre", diu.
Quan recorda la dona colpejada al carrer, baixa la veu. "La guerra no és bona per a res. Per a res", sentencia.
La mirada sobre els Estats Units d'Amèrica
Rasooly parla amb contundència sobre la política exterior nord-americana. Ho fa des de la seva experiència personal, des de la convicció que l'Afganistan va ser utilitzat com a escenari geopolític.
"Són sempre els EUA els que promouen revoltes i canvien governs, i moltes vegades els surt malament", afirma. Segons ell, primer es fomenta el descontentament intern, després arriba la intervenció. "Envien diners, envien armes, canvien la mentalitat de la gent, i quan el país està prou dèbil, entren".
Creu que darrere hi ha interessos econòmics i estratègics. Parla del petroli, de la por que al Pròxim Orient emergeixi una potència regional forta. "Totes les guerres del món són per diners. Les armes s'han de vendre", opina.
Al mateix temps, insisteix que aquesta és la seva visió, fruit del que ha viscut. Recorda que molts joves, a tot arreu, no volen guerra. "Quatre vells decideixen i la resta en paguem les conseqüències", diu amb amargor.
Reagrupar o resignar-se
El seu gran dilema és si intentar portar la família a Catalunya. Ho vol fer, però ho veu gairebé impossible. Els bitllets, els visats, l'habitatge. "Per a mi ja és difícil trobar pis. Si venen ells, on viurem?", es pregunta.
Coneix casos de famílies que han arribat i han quedat al carrer, sense suport institucional. Un amic seu va haver d'enviar la dona i els fills a Alemanya perquè aquí no els podien acollir. L'amic continua treballant a Espanya per no perdre els papers, separat de la família.
Rasooly no vol repetir aquesta història.
El seu pare té 64 anys. Difícilment podria treballar aquí. Les germanes i el germà haurien de començar de zero. I tot això amb uns estalvis inexistents. "Venen d'un país molt pobre. Ho vendrien tot i aquí els duraria un mes", calcula.
Mentrestant, continua servint cafès a la plaça Major, demanant algun dia lliure quan l'angoixa l'ofega. "La meitat de mi és aquí i l'altra meitat és allà", diu. I quan pensa en el futur, la pregunta que el persegueix és sempre la mateixa: "I després què?".
