“Prou excuses! Els pisos, per viure-hi!”. Aquest ha estat el lema de la concentració que ha tingut lloc el dissabte 28 de febrer a la Plaça Sant Jaume convocada pel moviment pel dret a l’habitatge. Allà s’hi trobaven col·lectius i persones implicades en diferents reivindicacions. La gent de la PAH que porta des del 2009 fent front a les hipoteques i els lloguers que no es poden pagar, als desnonaments que t’expulsen de la casa que perdràs i també tot allò que ja has pagat... La gent del Sindicat de llogateres que destaca la vaga de lloguers que han guanyat a La Caixa i alerta de la gravetat de que no es mantingui algun tipus de protecció per defensar les milers de persones que poden ser desnonades tot i patir emergència habitacional... La gent del Bloc Papallona que s’enfronta a un fons que els vol ver fora de les seves llars per maximitzar el benefici que pot obtenir amb els pisos del bloc... Realitats molt diverses, totes elles comparteixen un element comú. Un element comú que podem presentar en forma de pregunta: l’habitatge és un dret que ha de ser garantit o un negoci a seguir desenvolupant com fins ara? 

Els col·lectius mobilitzats ho tenen clar: els pisos són per viure-hi i l’habitatge ha de ser un dret garantit. Que els pisos han de ser per viure-hi és una idea àmpliament compartida per tota la gent que hi havia a la Plaça Sant Jaume, segurament pels diferents partits polítics encara que no hi fossin... També el portaveu de Som Habitatge, que era entrevistat en aquest diari fa pocs dies. On defensava: “Aquí s'opta més per comprar, reformar i posar per llogar, que per nosaltres això no és una compra especulativa. Una adquisició especulativa és quan tu compres i deixes el pis buit, esperant simplement un increment del preu a futur”. Argumentava que s’estava manipulant quan s’acusava a les propietats d’especular, perquè especular és una pràctica ben diferent. Fins i tot pensen que els pisos són per viure-hi les immobiliàries que demanen més pisos de luxe a Barcelona perquè hi ha una gran demanda a l’estranger.   

“Som Habitatge, unió de propietaris de Catalunya” es presenta com  una associació de caràcter transversal i sense adscripció partidista que treballa per representar i donar valor als propietaris de Catalunya. Diuen adreçar-se especialment als propietaris que lloguen immobles per a ús residencial i professional, i treballar per promoure un mercat de lloguer just, estable i de qualitat. L’entrevista a Som Habitatge és ben útil i interessant per a la discussió sobre el model del dret a l’habitatge que es vulgui desenvolupar en aquest conflicte obert. Hem de distingir entre especulació i benefici? Hem de discutir sobre el possible benefici que no seria especulació i aquell que ens fa entrar ja a parlar d’especulació? Un criteri que ens podria ajudar en aquesta discussió per aclarir la situació és parlar de l’ànim de lucre. 

Quan mirem cap a Viena, i comparem amb Barcelona, ràpidament destaquem la diferència entre persones que viuen en pisos que tenen lloguers accessibles. A Viena es situa al voltant del 60%, i a Barcelona, al voltant del 5%, tot i la feina feta els darrers anys. I la situació és semblant o pitjor al conjunt del país. Quan mirem cap a Viena veurem que el resultat actual s’explica per un procés de més de 100 anys, que nosaltres també vam poder començar durant la Segona República. Però la qüestió clau pel present de Viena, i pel nostre, és com decidim concebre l’habitatge avui. L’habitatge a Viena es pensa fora del lucre. La major part de l’habitatge és sense ànim de lucre. A casa nostra és clau substituir l’ànim de lucre existent pel “sense ànim de lucre”. 

Fer habitatge sense ànim de lucre no vol dir que no pugui ser una activitat econòmica, que no es puguin pagar sous, que no es puguin generar beneficis... La qüestió fonamental del “sense ànim de lucre” és que allò no ho fem per obtenir beneficis. Ho fem per la finalitat social que té. L’habitatge, com l’educació, com la salut, com totes les necessitats que tenim per poder desenvolupar les nostres vides no s’haurien de satisfer des de l’ànim de lucre. Si no existeix el “sense ànim de lucre” no podrem garantir la satisfacció d’aquestes necessitats. A Viena han pogut fer molt més i millor que nosaltres durant dècades, i ho continuen podent fer, amb iniciatives públiques i privades. La qüestió clau si posem per davant l’ànim de lucre o garantir el dret accedir l’habitatge. 

A l’espera de saber com es concreta l’acord anunciat entre PSC i Comuns per limitar l’especulació immobiliària, a l’espera de saber què passarà amb totes les persones que poden ser desnonades per no poder pagar o perquè la seva nova propietat les vol fer fora encara que paguin, caldria tenir ben present que el problema fonamental que causa l’emergència habitacional que vivim és perseguir la maximització del benefici en el negoci immobiliari. El moviment pel dret a l’habitatge en la fase de mobilització de les dues darreres dècades ha aconseguit posar alguns pedaços, fins i tot ha aconseguit que persones sorgides d’alguns dels seus col·lectius arribin a governar i a influir en governs; ha aconseguit acompanyar moltes persones que ho han passant i ho passen molt malament, ha aconseguit ampliar considerablement les polítiques públiques per fer front als desnonaments i per promoure l’habitatge accessible... Però no és suficient. No s’ha aconseguit canviar les lleis i les polítiques per garantir el dret a disposar d’un habitatge, necessitat bàsica per a la vida. Aquesta és una mobilització que continua en marxa, com quedà ben present el dissabte 28 de febrer, i com es continuarà fent farà ben visible.