Quan les tropes franquistes van entrar el 26 de gener de 1939 a Barcelona autoanomenades com a “exèrcit d’ocupació” l’esborrament de la memòria històrica del país puntuava bastant alt en la llista de prioritats franquistes. Al darrere de l’afusellament, la tortura, l’empresonament i la prohibició de la llengua catalana, és clar, però hi era.
Començant per la data triada, el 26 de gener de 1939, coincident sospitosament amb la data que feia tres segles (el 26 de gener de 1641) havia significat una de les derrotes més doloroses de l’exèrcit castellà-espanyol a Catalunya: la batalla de Montjuïc. El programa, però, no s’aturava en tal detall simbòlic, sinó que pretenia canviar el mapa físic de la ciutat i del país. Al crit de “ha llegado España” les noves autoritats treballarien esforçadament per esborrar totes les traces possibles de catalanitat i republicanisme de l’espai físic en una espècie d'higienisme feixista. El nomenclàtor va ser esporgat a fons i un dels espais que van desaparèixer va ser el carrer de Joan Fiveller, el nom del carrer que uneix Plaça Sant Jaume amb la Rambla de Barcelona, batejat així per les autoritats republicanes per treure’s de sobre el record de l’absolutista Ferran VII (a qui els franquistes van restaurar i fins avui).
Fiveller molestava, i de fet aquests dies hem descobert que encara molesta. Forçat a la clandestinitat per la derrota del 39, ha sobreviscut honorable en l’estàtua que presideix la façana de l’Ajuntament de Barcelona des de mitjan del segle XIX. La raó és que Fiveller és la memòria d’un país que es resisteix a morir sota les capes d’ignorància planificada que ens han volgut imposar.
Símbol de les llibertats de Barcelona i de Catalunya durant cinc segles, Fiveller personalitza la cultura política catalana basada en el pacte i un republicanisme avant la lettre que ens haurien d’omplir d’orgull. Conseller segon de Barcelona l’any 1416 (ara fa just sis-cents deu anys), va ser l’encarregat de recordar-li al nou rei, el castellà Ferran d’Antequera, que en aquest país tothom estava obligat a pagar els impostos acordats per llei i que, per tant, havia de pagar com la resta. A Catalunya el rei estava sotmès a la llei. Reivindicació que va topar amb la indignació d’un monarca que, criat en la cultura reial castellana, considerava que era la voluntat del rei la que feia la llei. Una diferència abismal.
Després d’un estira-i-arronsa, el nou monarca va pagar, però el regust del conflicte va deixar pòsit i va ser recordat generació rere generació com un símbol d’allò que és el país. I amb raó, perquè la idea que el rei està sotmès a les lleis com la resta de ciutadans d’un país, evident a la Catalunya de 1416, hauria d’esperar al 1789 i la Revolució Francesa per arribar a París, per disgust de Lluís XVI, i a Madrid encara no tenim constància que s’hi hagi instal·lat tenint en compte la impunitat fiscal i penal de Juan Carlos i de tots els seus avantpassats. El cas Fiveller és doncs un eco il·lustrat, una proclama a favor de la igualtat davant la llei, de la tradició històrica dels catalans. Si fos anglès o francès faríem estudiar el seu nom a les escoles.
A alguns els deu molestar tot plegat, perquè se’ls desmunta el relat que Catalunya era un poble primitiu que sort en va tenir de Felip V i dels borbons, però és evident que si un altre país tingués un Fiveller el lluiria amb honor i orgull. Perquè si a ponent els agraden els generals i els conquistadors, el nostre és un país en què l’amor per la llei i el republicanisme ja eren emblema del país des de molt abans que els il·lustrats ho posessin de moda.
Vist tot plegat, doncs, per què l’alcalde Collboni ha fet el ridícul aquest divendres passat mantenint el nom de carrer Ferran, un rei absolutista en lloc de restaurar el de Joan Fiveller, símbol de llibertat, republicanisme i igualtat? Prefereixen un absolutista espanyol abans que un proto-republicà català? "Vivan las cadenas", també volen cridar? O simplement no sabien de què anava a l’assumpte? La resposta de l’alcalde a la interpel·lació del regidor de Junts, Joan Rodríguez, que ha liderat amb vigor la proposta de canvi de nom, va ser delirant. En un gir marxista (del sector Groucho), es va atrevir a dir que el carrer es diu Ferran, però que no és per cap Ferran en concret. És a dir, que segons l’alcalde el carrer tant es podria dir Ferran com Joanet! Magnífic equilibrisme per amagar que no sap la història de la ciutat que governa i que el poc que sap més aviat el molesta en el seu projecte de submissió a la monarquia borbònica.
En tot cas el camí no ha acabat malgrat aquest cop de porta, ja que restaurar el nom de Fiveller a l’actual carrer Ferran és tant de sentit comú que no té marxa enrere. Unint tres de les grans tradicions del país: la Catalunya prèvia al 1714, el liberalisme i el catalanisme del XIX i el republicanisme dels anys 30, Joan Fiveller sobreviurà als seus ignorants enterradors i més d’hora que tard lluirà al lloc d’honor que li correspon al cor de Barcelona i de tots els catalans.