Les circumstàncies de tot ordre evolucionen en el temps i plantegen noves necessitats i nous reptes. Per això, als governs, els cal actualitzar els seus pressupostos, adaptar-los als nous requeriments. L’interès general ho demana. És feina dels polítics garantir-ho, com a servidors públics que són, per mitjà d’aliances parlamentàries que sumin la majoria suficient. És clar que aquesta, com tota negociació política, té dos vessants: aquell que es refereix a l’objectiu d’interès general perseguit; i també aquell altre que es refereix a la tàctica circumstancial de cada partit, relacionada generalment amb el perfil o el missatge que vol fer arribar a la societat.

És bona política aquella que sap posar en primer lloc l’interès general i sap ajustar-hi el seu legítim interès de part. No a l’inrevés. És mala política aquella que acaba per ignorar l’interès general en benefici exclusiu del seu interès de part. ERC està fent bona política. Sense abandonar el seu programa màxim, de signe independentista, sap que, ara, Catalunya necessita un govern d’esquerres, capaç de sargir estrips, d’aglutinar la diversitat que Catalunya aplega i de fer-ne “un sol poble”, divers però unit, promovent la igualtat bàsica que cohesiona i construint una franja d’identitat compartida, basada en la fusió cultural i en un projecte comú de futur. Així és com es fan i es refan les nacions.

ERC sap igualment que, a Espanya, ens cal també un govern de progrés, capaç d’avançar cap a un Estat plurinacional i cap al màxim autogovern possible per a Catalunya, enfront de l’opció regressiva que encarna la dreta espanyola. Sap que això no és bufar i fer ampolles. Ben al contrari, sap que cada passa produirà un terrabastall a les Espanyes, no en va la dreta conrear la catalanofòbia com un dels seus carburants més valuosos.

És i serà, inevitablement, un camí accidentat i costerut, amb les inèrcies del vell imperi movent-se dins els budellam de la dreta i també d’algun segment de les esquerres. Però és un camí practicable si es fa amb intel·ligència i amb tenacitat. Ja no som tan sols les velles nacions sense Estat les que ho volem, també sorgeixen altres moviments que es rebel·len contra el xuclador madrileny, a la mateixa Castella, com els que denuncien “la Espanya buidada”. Entre nosaltres, avui, la influència del PSC envers el PSOE i la pressió d’ERC envers el govern de l’Estat constitueixen un vector molt efectiu en aquesta direcció. I molt beneficiós per a Catalunya.

Un vector que és més potent encara quan s’hi suma el catalanisme conservador que, tanmateix, oscil.la, com ha passat sempre (des de la Lliga Regionalista), entre el seu catalanisme i el seu interès de classe. Per això, de vegades, el veiem adoptant positures extremoses, al costat de Vox i del PP, que tant xerriquen a l’oïda de tothom, inclosa la majoria del seu electorat primigeni. El seu homòleg basc, el PNB, porta aquesta doble condició amb molta més contenció, elegància i coherència nacional de fons. Es diu, en descàrrec dels conservadors catalans, que estan obligats a aquestes fugides de to, perquè volen semblar més exigents que ERC, en la relació amb el govern de l’Estat, i perquè han de competir, en temes com la immigració, amb l’Aliança Catalana que els empaita i els estalona. S’entén, però no ho justifica tot. La bona política no perd mai de vista l’interès general i sap ajustar-hi el seu interès particular. No a la inversa.

Tots els partits, un moment o altre, es troben en avinenteses que els obliguen a aguditzar l’enginy per casar aquests dos vessants de la seva actuació: l’interès general i el no menys legítim interès de grup; bé que aquest darrer perd tota legitimitat si acaba negant el primer. ERC s’hi troba ara, en relació amb els pressupostos 2026 del govern de Catalunya. Hi interposa un gest d’exigència respecte d’un compromís ja adquirit: el traspàs de la gestió de l’IRPF que, per ser efectiu, demana haver establert un dispositiu tècnic i humà de grans dimensions, que no s’improvisa i que requereix el seu temps. En realitat, es tracta d’emetre una imatge exigent, que desmenteixi l’acusació de flaquesa que li etziba Junts, dia sí i dia també. El clàssic teatret de curta volada on correm el risc de caure tot sovint.

És un fet evident que estem avançant com mai en la relació Catalunya/Espanya: amb l’amnistia (que, contra “els elements”, serà plenament efectiva aquesta primavera), amb el lliure ús de català, gallec i basc al Congrés dels Diputats (fa poc impensable i d’un valor simbòlic i pedagògic extraordinari), amb l’assoliment d’un nou model de finançament singular per a Catalunya (que preserva el principi d’”ordinalitat”), amb el compromís de traspassar la recaptació i la gestió de l’IRPF a Catalunya, etc, etc.

L’interès general rau, òbviament, en empènyer i no retardar els compromisos assolits a Madrid i en dotar la Generalitat d’uns pressupostos que es corresponguin amb les necessitats de la ciutadania catalana d’avui. És possible que, a ERC o al PSC, els convingui afegir-hi algun accent, algun matís, alguna gesticulació, en benefici de la imatge que volen emetre de cara al seu actual i potencial electorat. Empesquin-se allò que els convingui, treballin-s’ho traient hores a la son, però no abandonin la bona política: no deixin que cap interès particular pugui acabar per negar l’interès general. No llencin la criatura amb l’aigua de la banyera.

Salvador Illa va fer un gest de bona política que no tots els socialistes van entendre i que alguns li van retreure: va donar suport parlamentari als pressupostos del 2023, presentats pel govern de Pere Aragonès, un govern d’ERC en minoria, després que Junts l’hagués deixat a l’estacada. Des d’aleshores, no s’han pogut aprovar encara uns nous pressupostos. I som ara a la ratlla crítica: una nova pròrroga pressupostària seria fatal per als nostres serveis públics, és a dir, per a la ciutadania catalana.

I seria també una paradoxa sagnant: Salvador Illa, que va fer possibles aquells pressupostos de 2023, que es corresponien amb les necessitats d’aquell moment i que van donar vida a aquell govern d’ERC, es veuria aculat ara a entomar aquells mateixos pressupostos, quatre anys més tard, quan queden ja molt lluny de les necessitats del present. Entomar-los i assumir una legislatura a la pota coixa o convocar eleccions. Pensin-s’ho dues vegades. Caldria que prevalgués la bona política.