Mai el matí sap quan arriba la tarda

«Potser això és estimar: no encertar-la sempre, però tornar-hi. Tornar-hi malgrat la por, malgrat la tarda que arriba sense avís, malgrat que tots som un record en construcció»

03 de març de 2026

Allà on es creuen els carrers de Floridablanca i de Viladomat hi ha una botiga de matalassos. Sant Antoni encara és un barri de la Barcelona que recordo i anhelo. Alhora que els avis fan de pares, una jove —però jove— parella prova un matalàs. Ho veig a través de l’aparador, un vidre gegant, d’aquells que penso que quina mandra rentar-lo cada dia, ple de ditades i de petons que fan els nens quan s’hi aturen. Es deuen estimar molt, aquests dos, perquè estan provant un llit estretet. Mirant al sostre com si tinguessin tot el poder, quan només tenen futur i una bona col·lecció de plans innocents i errors per cometre. Però allà estan. Enganxats. Aquell moment en què se sap que dos són un. El poder, l’imperi del desig i l’arrogància del convenciment.

I em diràs que és perquè són joves, que és que porten poc temps. Però no, no és això, és terriblement més simple: és la tendresa. Perquè juguen. Perquè es miren. Perquè es volen follar. El perquè: el voler que l’altre estigui bé. Lluminós i diàfan, com els pisos que no es troben a Barcelona. En definitiva, allà, dins de la botiga i dins dels cors d’aquells nois, el que brillava era la manca d’agror. I això es pot tenir a qualsevol edat i a qualsevol alçada de la pel·lícula. Ara bé, i aquí ve la trampa, demana generositat, poca memòria i que l’altre, com a mínim, no vulgui molestar. Però t’ho acabo de dir, també som molt joves: mai el matí sap quan arriba la tarda. No tinguem por. Tot passa i tot passarà. Quina llàstima que quan ho saps potser ja no tens tant de temps per deixar passar; no tenir dents quan ja saps on mossegar. Sempre la por, que és la siamesa de la ignorància.

Fins i tot els amics, que són la família que escollim, els tractem amb por. Una cosa és un amic i una altra una persona que coneixes fa quaranta anys. No és el mateix. El contacte continuat o mantenir presència i informació no és amistat. De fet, té a veure amb deixar anar i amb la mandra de ser responsable de seguir amb la teva vida i ser el jardiner del teu propi paisatge. Perquè no ens tractem bé, ens enganyem, les deixem passar mentre sigui a benefici d’inventari.

Recordo que no fa gaire vam quedar per dinar l’esquadra de ganàpies habituals. Abraçades, riures en profunditat de pulmó, esgrima de bromes i sarcasme esportiu. Era un dia gros. Venia tarda de toros. Però mira, semblava que no i es va torçar la cosa, i vaig començar jo. Us vaig confessar que vaig estar a punt de no venir. Que just sortia d’estar una hora plorant al lavabo. Que no sabia ben bé perquè, que tampoc és el tema, però que hi havia un clic que havia fet cloc. Serà la solitud, la frustració o la grisor d’un horitzó plumbi. I, com si fos un grup d’ajuda d’aquells que veiem a la tele, vam començar un a un a explicar-nos una autèntica setmana de merda que portàvem. Un menú amb una mica d’angoixa, salpebrat de plors i ofecs, tot lligat per una desesperança quasi generacional, però sense donar la culpa a ningú. De postres, més anècdotes amb regust de confessió. No hi havia por, no sé si només sinceritat, i sí, sobretot, aquella falta de vergonya, si vols, o que no t’importi sentir-te dèbil amb algú. Poder ser vulnerable. Jo d’això en dic amor. I ja m’he declarat: per molts anys puguem riure de les nostres batalles i abraçar-nos amb la complicitat que només tenen els que saben que van junts allà on s’hagi d’anar, malgrat que no sàpiguen on és.

I que sí, que tempus fugit i tota la galindaina d’“aprofita el moment” i de missatges dins de galetes de la sort. Mercuri retrògrad. Només faltaria. Hem vingut a viure: juga amb les cartes que Déu nostre Senyor t’ha donat, i a fons. Però tampoc t’enganyis més del compte: la vida no és en viu, és en diferit. Sempre la mirem una mica tard, la veiem passar, una mica des de fora, una mica després. Sempre arribem tard a nosaltres mateixos. El present és una il·lusió: quan el pensem, ja és record. Rebobinar. I el record, com ja saps de fa dies, és l’únic territori on realment existim.

Ningú ha tornat mai del viatge als records. A la totèmica pel·lícula 2046, Wong Kar-Wai ja ens ho deixa clar amb aquella calma hipnòtica que ens fereix a tu i a mi: tothom que hi entra ho fa per recuperar alguna cosa que va perdre, i ningú en surt del tot. La memòria és un lloc enganxós, un vagó etern on el temps no avança i on el passat es repeteix com un eco cansat. Un espai on vas buscant respostes i només hi trobes versions de tu mateix que ja no existeixen. Un territori que sembla segur, però que t’empassa lentament. És que ara no sé què coi hi vaig perdre i per què continuo tenint un forat.

L’amor mata l’amor. A les famílies, entre els amics, allà on importa: la vida és mort, l’amor es mor, tot el que es mor no pot morir, i el meu amor viu perquè hi ets tu. I les relacions de parella, què? Doncs sorrals movedissos. Un fangar amable, però fangar al cap i a la fi. No t’enganyo. Si vens a quedar-te quiet, net i sense cap taca, t’has equivocat de lloc. Aquí venim a assistir a la dolorosa mort d’un ego, i a veure què en queda després. Perquè en l’amor no existeix el gerundi. No hi ha “estem sent”, “estem veient”, “estem provant”. No val, no s’accepta la moneda del “ja anirem veient”. O entres o marxes.

Enyoro les àvies. Per molts motius. Potser per les converses que no vaig poder tenir. Van marxar massa aviat, trobo a faltar els comentaris sobre les parelles, sobre els seus fills, d’allò que elles sabien que em passaria, de com la vessaria. I recordo sentències, frases que he entès molt més tard. Ara entenc que ja estic en aquell punt en què he viscut massa per preocupar-me per la moralitat dels altres. Elles ja em van regalar aquest truc vital, però jo no el vaig saber desembolicar fins anys després. Fins fa poc, de fet. I escolta, m’has d’entendre. No t’ataco. Només et deixo clar que el nostre món és bo, no té problemes, no perquè sigui nostre sinó perquè el futur purifica. Som amics, som amants, som persones que ens trobem a faltar. Hi torno: provoquem principis.

Qua senzill enamorar-se, que complicat estimar. Sentiment i moviment. Exhalació i gestió. L’acceptació no et cura, només ensenya a suportar l’absència, ens diu Dostoievski. I et trobo a faltar. La resignació de les sentències amb moralina de “mira, no vam coincidir en el moment vital”, “llàstima que estàvem en èpoques diferents”. Mentida. T’ho torno a dir, som molt joves: mai el matí sap quan arriba la tarda. No tinguem por. Sense reserves per arribar a ser el que arribi: pare, amic, germà, fill, amant, company i el que convingui. Estic esgotat d’engolir fracassos que no ho són. És una contradicció en termes. No existeix error en l’ànima humana. Potser no he sabut ser més i millor amic. Equivocar-se no és fallar. Per això no deixaré d’intentar-ho, començo a creure’m de debò que m’ho mereixo.

Tu també et mereixes un futur. I no sé si vull que arribis a aquell moment en què tot es fa amarg, en què només fas xarrups amb gust de fel. Mastegar desil·lusió. Quan la vida ja només és un dia a dia i més una crònica anunciada que no pas un dietari d’esperances i d’il·lusions compartides. Quan em dius que demà serà una altra guerra. I al CCCB em topo amb la capo: “Tenia temps de sobra de somiar que era peix, que era ocell, que era hiena”. Rodoreda ens regala la metamorfosi com a manera que té el cos de recordar-nos que fugir també és viure. Que, abans de trencar-nos, la imaginació ens fabrica escletxes per on respirar. Sort d’això, perquè no puc sobreviure només amb l’oxigen. Soc un cactus, aguanto, però cal que em reguin amb una mica d’esperança. De tant en tant. Ja t’entenc, a mi també se’m moren les plantes. I, malgrat tot, aquí, un altre cop. No hi ha manera que et desfacis de mi. Amor, amistat, l’eufòria de tenir-te, de tenir-vos, de fer-nos una abraçada.

Quan et fas gran més t’adones que no has de fer preguntes, sobretot als altres. I em ve al cap la brillantor d’Oscar Wilde: “La majoria de les persones són altres persones; els seus pensaments són opinions d’altri, les seves vides una imitació, les seves passions una citació”. Quina manera tan elegant —jo no en sabré mai— de dir que no tenim identitat pròpia i que lloguem la que ve més a tomb de la moda o l’interès de cada moment. Pensa per tu mateix. Digues-ho. Que no em suportes. Que vols canviar. O que sí, que així és com ho vols. Sembla que només podem parlar quan la cosa ja ha passat de rosca, quan ens hem passat la sortida de la rotonda, quan ja és tard perquè importi res del que s’hagi de dir. Ja tenim les decisions preses. No sé si ens trobarem provant matalassos per l’Eixample, ja som a mitjan novel·la. Potser ens continuarem buscant en llocs on no hauríem de ser-hi, o en hores que no ens convenen.

Però mira, t’ho haig de dir: la vida no s’atura perquè nosaltres dubtem. No som tan importants, tu tampoc. Que l’amor no espera que ens posem d’acord. Que el temps no negocia. I que, malgrat tot, hi ha una mena de gràcia en continuar: en seguir trucant, en seguir venint, en seguir dient sense dir que estic aquí. No sé si això és madurar o rendir-se. Però hi ha una cosa que sí que sé: que fins ara, quan penso en futur, encara hi surts tu. El meu passat em parla del teu futur. No com una promesa, ni com un deure, ni com una condemna. Hi surts com surten les coses que importen: sense fer soroll, tenint un lloc. I potser això és estimar: no encertar-la sempre, però tornar-hi. Tornar-hi malgrat la por, malgrat la tarda que arriba sense avís, malgrat que tots som un record en construcció. Malgrat que no som de fiar. Tornar-hi perquè sí. Perquè encara hi ets, i això és perquè hi soc encara. I demà, si el matí arriba abans que la tarda, ja ens hi trobarem. Sense por. Amb el que tinguem.