Si ens fiquem a l’interior de qualsevol cercador, a la percaça del significat de les sigles CNB, hi trobarem resultats tan diversos com, en molts casos, propers: Cercle Nàutic de Banyuls, Club Natació Barcelona, Club Natació de Badalona, Club Natació Banyoles, Club Natació Benicarló, Club Nàutic de Borriana o bé l’inexistent Centre Naturista de Binissalem. I, fora d’aquí, Conseil National des Barreaux (entitat representativa dels advocats de França), Czech National Bank (sigles en anglès del banc nacional txec), Centro Nacional de Biotecnología i Comisión Nacional de Bioseguridad (Espanya), City National Bank,Carlinville National Bank, Citizens National Bank, County National Bank, Conway National Bank i Community National Bank (institucions financeres nord-americanes), Circuito Nacional Belfort (emissora de ràdio a la ciutat colombiana de Mérida), Cayman National Bank, Central Narcotics Bureau (Singapur), Comisión Nacional de Búsqueda (organisme del govern de Mèxic per a la recerca de persones desaparegudes), Currículo Nacional Base (Ministeri d’Educació de Guatemala) o, fins i tot,Concurso Nacional de Belleza de Colombia, entre altres.
No és però de cap d’aquestes entitats de què vull parlar, sinó d’una altra CNB que no apareix enlloc, perquè no és cap entitat, sinó una actitud: Complicitat Nacional Bàsica, vol dir la cosa. Es tracta d’un capteniment, una conducta, un comportament, una manera de fer i de ser que consisteix en l’existència d’una entesa bàsica, elemental, espontània, en aspectes essencials de país, complicitat que mantenen a la majoria de nacions per no dir totes, ben per damunt i per davant de les diferents posicions ideològiques o dels diversos models de societat que, legítimament, cada grup o col·lectiu defensa. Aquesta complicitat s’activa més i es manifesta més en contraposició a una agressió o amenaça exterior, procedent, doncs, de fora del propi grup nacional. Si sempre és necessària, en moments crucials esdevé imprescindible.
La complicitat nacional bàsica remet també, directament, al concepte d’interès nacional, és a dir, a l’existència d’un bé comú nacional que transcendeix totes les ideologies democràtiques en la mesura que fa referència a un espai comú i compartit per tots els individus i classes socials de la nació. I si l’interès nacional afecta, primordialment, la sobirania política i la integritat territorial nacional, el bé comú nacional es relaciona més aviat amb el patrimoni nacional, material i immaterial, en tots els àmbits. Va més enllà, doncs, dels interessos de classe dels diferents sectors socials perquè no s’hi redueix, sinó que els supera, per damunt del paper que cadascú atorgui al sector públic o bé a la iniciativa privada en un context democràtic.
En els moments més difícils de la història de cada país, és quan tots aquests conceptes adquireixen la plenitud del seu significat de la manera més pràctica i realista, d’acord amb les diferents especificitats nacionals. Així, com és sabut, la catalanofòbia és un dels trets constitutius més destacats del nacionalisme espanyol fins als nostres dies, en tot el ventall polític d’Espanya. Per més suposades diferències que existeixin en l’àmbit democràtic, social o econòmic, a l’hora de fer front a la qüestió catalana les divergències polítiques espanyoles sobre els temes anteriors passen a un segon nivell per a deixar pas a una coincidència elemental, una complicitat nacional bàsica espanyola en defensa de l’interès nacional espanyol. A les acaballes de 1938, ja quasi perduda la guerra pel bàndol republicà, el president de la República espanyola, Manuel Azaña, escrivia en el seu diari personal, en relació als catalans: "Si aquesta gent esquarteraran Espanya, prefereixo Franco. Amb Franco ja ens entendríem nosaltres, o els nostres fills, o qui fos, però aquests homes són inaguantables". Per damunt de tot, doncs, Azaña era espanyol, un espanyol capaç d’entendre’s amb l’espanyol Franco per anar contra l’interès nacional català.
Un altre exemple proper de complicitat nacional bàsica, en la història i en la geografia, és el representat per la Resistència francesa, moviment nacional francès de lluita armada que inclou les diferents classes socials, les diverses ideologies polítiques i la pluralitat d’opcions religioses i filosòfiques com a resposta a la invasió nazi. Hi participen gaullistes, comunistes, socialistes, radicals, catòlics, jueus i protestants, així com personalitats notables del món conservador, tant de l’exèrcit com de l’aristocràcia o la jerarquia catòlica, més enllà dels col·laboracionistes.
Tots plegats prenen part en la mateixa lluita en la defensa nacional, malgrat les discrepàncies profundes que mantenen en la seva visió del país i les solucions que consideren més convenients per als problemes de la societat francesa. Fins i tot grans empresaris, com els propietaris de Michelin i Peugeot, a l’hora de la veritat prioritzen l’interès nacional al seu particular, implicant-se en la lluita de resistència i arribant a boicotejar la producció pròpia abans que no sigui utilitzada per l’exèrcit ocupant.
L’absència d’estat de segles ençà, la manca de memòria d’estat, ajuda que els catalans tinguem una feble consciència de l’existència d’un interès nacional català. Això explica el panorama tan decebedor, incomprensible i desmobilitzador que presenta la política catalana actual. Fa tot l’efecte, tant aquí com a Espanya, que totes les sigles que es reclamen “nacionals” actuen molt més en funció d’altres prioritats que no pas les més estrictament nacionals. Sovint apareixen com a simples peces que, des d’una situació de perifèria subalterna guanyada a pols, es mouen i són moguts, potser sense ni adonar-se’n, en funció de les necessitats de la política espanyola i, en definitiva, de l’interès nacional espanyol, que, òbviament, no és el nostre interès nacional.
No hi ha desllorigador possible per al carreró sense sortida actual si els diferents actors polítics no demostren la seva maduresa no sectària, no dogmàtica, no esquifida, tot sent conscients de l’existència d’un interès nacional que no és de cap partit, sinó transversal de tots, amb dirigents amb més consciència de país que no pas de partit. Això, en el futur, haurà de tenir conseqüències lògiques en tots els àmbits, per exemple en l’electoral. Si a nivell intern, ara, és legítim i positiu que cada sigla defensi el seu model de societat amb llistes diferenciades, no fora potser convenient que, en els parlaments espanyol i europeu, hi acudíssim en una sola llista nacional per aparèixer davant d’Espanya, d’Europa i del món com una nació amb interessos comuns?
Clar que, tot això, requereix una estratègia nacional compartida fins a la culminació, també al Parlament de Catalunya, d’una candidatura independentista única que s’imposés democràticament a les urnes amb tota claredat i facilités, doncs, l’accés a la independència amb un comandament únic. Res de tot això, però, no serà possible, si abans no fem els deures elementals que han fet totes les nacions que han esdevingut, finalment, pobles lliures i abandonem la improvisació permanent i les esgotadores batalles de sigles.