Quan començava a escriure aquesta peça, pensava parlar d’Helena Solà, que ha marxat d’ERC criticant que el partit on havia optat a la secretaria general sigui com tants altres, una organització on es canvien els estatuts per perpetuar les persones en els càrrecs, o que oblida les seves prioritats per donar suport a partits contraris a la seva secular intenció independentista. Després he pensat que potser algú recordaria que jo vaig fer quelcom semblant en un viatge per la política que no va durar ni tres anys, i he hagut de reconèixer que això no és gaire valent quan les expectatives s’han vist frustrades, però sobretot quan fora de la política la persona crítica té una vida professional on tornar, no sé si és el cas de l’Helena.

En tot cas, em semblen oportunes les seves observacions veient la deriva d’un partit que havia de passar un any i mig a “los madriles” i ja hi ha ultrapassat la dècada després d’aquell moment en què ens van fer dubtar un segon sobre la integritat territorial d’un Estat que es va revoltar per fer el mateix que ERC fa ara: sobreviure. Una pensada general caldria en relació amb el nostre sistema de partits, associacions de privats que malgrat que la seva escassa militància tenen la capacitat d'ocupar els espais institucionals del poder a raó d’un vot subjecte a una llei electoral prou qüestionada.

Més valentes em semblen Macarena Gómez i Leonor Waitling en la Gala dels Goya celebrada a Barcelona ara que Ajuntament, Generalitat i Govern espanyol s’arrengleren en clau socialista, en totes tres ocasions en situació de feblesa estructural, però sanada gràcies a suports externs com els dels republicans. Macarena i Leonor, contradient el mainstream, han vingut a coincidir en una opinió que crec que reflecteix la de moltes persones anònimes entre les quals em trobo. Estic realment cansada de què els festivals cinematogràfics s’utilitzin per fer apologia d’una determinada opció política. Em semblaria igual d’inoportú si fos la contrària a la que s’expressa, però sobretot és fatigant la repetició d’eslògans i frases fetes que demostren fins a quin punt li costa al grup fer qualsevol gest fora del seu perímetre. 

Macarena i Leonor a contracorrent, no expressant una posició adversa a la majoritària, sinó senzillament dient que un festival no és el lloc adequat per expressar-les. Farien bé, venen a dir, en callar-les per no contaminar la consideració que hagi de tenir el seu art. O és que volen amagar actuacions mediocres darrere manifestacions suposadament admirables? En alguns casos, vistos els resultats, això semblaria, això o els diners rebuts i que s’expressen en els crèdits eterns a l’inici del visionament de les pel·lícules No sé, el que espero és que a partir d’ara no es contracti menys Macarena i Leonor, com espero que no siguin més els contractes dels de l’enganxina palestina recurrent.