Ramon Usall (1977) és una enciclopèdia amb potes. De la història, i més concretament de la història política del futbol. Perquè aquest esport i les passions que genera serveixen per reivindicar causes i atreure, a banda del talent, personatges heroics i miserables a parts iguals. Fa anys que ens ho explica, sigui rescatant històries o presentant-nos el vessant social i històric dels rivals europeus del Barça, regularment a la secció Futbolítica a Nació.
L'historiador lleidatà, que va ser diputat de la CUP la legislatura de l'1-O, fa de professor a les Borges i el seu barcelonisme l'ha dut a comprometre's amb la penya blaugrana Som un sentiment i el bon govern del club. Des de 2021 és un dels vocals de la Comissió de Control i de Transparència. Amb ell repassem el lligam entre el Barça, el país i la seva política.
El Barça és un club esportiu, però les eleccions sempre són polítiques. És una qüestió que té a veure amb la història, el pes específic del Barça a la societat catalana...
Una mica de tot. Se'ns acostuma a dir que l'esport no ha de tenir res a veure amb la política. Desconfia de qui t'ho diu, perquè de vegades ho fan amb una bufanda que té una corona borbònica o fan grans recepcions polítiques quan hi ha un èxit esportiu. Per tant, i partint de la idea que l'esport té dimensió política, en el cas del Barça s'accentua de manera notable, incorporant una vinculació molt estreta al moviment catalanista.
El 1908 Gamper salva el club i l'associa als entorns de la Lliga Regionalista. El Barça és la institució catalana amb més projecció internacional. Tot plegat fa que sigui molt llaminer que algú vulgui presidir-lo. Recordo una trobada els anys 2000 a l'edifici de Nacions Unides. Hi havia Joan Laporta representant el club i José Montilla com a president. Els flaixos i els crits de la multitud van ser per Laporta. Segurament diu poc del que som com a país, però il·lustra el fenomen Barça, que és un poder o un contrapoder dins de la societat catalana que dona projecció pública i consideració al missatge social i polític que es vol donar des de la presidència.
Situa els inicis del Barça polític el 1908, però quan comença a ser objecte de pugna política?
El club va tenir abans de la guerra figures d'ERC o de la Lliga. La identitat política del Barça es forja a la dècada dels 10 i els 20. Acostumem a pensar que el "més que un club" ve de l'època franquista i certament Narcís de Carreras diu la famosa frase en la presa de possessió com a president en plena dictadura, però ve d'abans. En una gira a Mèxic els anys 30 ja es diu. El club incorpora a l'escut la senyera i la creu de Sant Jordi, compra senyeres, adopta el català com a llengua oficial el 1916, participa en una campanya per l'autonomia el 1918, a les Diades, acorda el 1920 deixar el patrimoni a la Mancomunitat si mai es dissol… Fins i tot hi ha picades d'ullet a l'independentisme quan era molt minoritari. El 1920 el club té un quart equip que es diu Separatistes o decreta dos dies de dol oficial per la mort en vaga de fam de Terence MacSwiney, alcalde de Cork del Sinn Féin.
El vincle catalanista es reforça durant la dictadura de Primo de Rivera que persegueix el club i que el represalia com el franquisme amb episodis com els xiulets a l'himne espanyol en el partit contra el Júpiter. A la República hi ha rebuig al club a Espanya ja pel que representa i hi ha el martiri del president Sunyol, afusellat pels franquistes. Després, amb el franquisme el Barça és testimoni de quins eren els poders econòmics vigents. Amb l'inici de la dictadura hi ha voluntat de segrestar el Barça. El club representa el poder de la burgesia tradicional catalana, sobretot del tèxtil, pioner en la industrialització. Les eleccions a la presidència del 78, les primeres per sufragi universal, es polititzen molt perquè en certa manera s'hi reprodueixen les maneres de funcionar pròpies de la política.
Ha parlat de Sunyol, que ha costat que el Barça reivindiqués. I, de fet, va posar el nom a la llotja i ara l’ha perdut...
Lògicament, els períodes que venen després de la seva mort són molt poc proclius a la recuperació de la seva memòria. El Barça que recupera una certa catalanitat durant el règim de vegades és còmplice de la dictadura. Però també hi ha topades com quan el 1957 el Camp Nou es vol que porti el nom de Gamper i el règim diu que ni parlar-ne. Si fan això amb ell, imagina amb Sunyol. El 1978 guanya Núñez i el relleva Gaspart. Tots dos tenen escàs interès en rehabilitar-lo. No és fins a finals dels 90 que Toni Strubell el recupera i l'Elefant Blau, el grup de Laporta, se'l fa seu i obre el debat sobre la retirada de medalles a Franco, per exemple. A poc a poc se'l va restituint, no sé si al lloc que mereixeria. Esperem que la llotja recuperi el nom que tenia perquè això és un tret d'identitat del Barça. El Madrid té un president executat pel franquisme, Antonio Ortega, que està de tot oblidat.
Durant la dictadura el catalanisme s'expressa també a través del Barça i el Barça és un vehicle d'integració d'immigrants que arriben de la resta de l'Estat. En quina mesura és important?
És un instrument més. Avui el club té una vocació molt més universal i global que de vegades fa fins i tot que es vulgui canviar el sentit original del més que un club. Durant el franquisme surt reforçat. Es repeteix de manera perllongada en el temps la repressió que el club ja havia patit. El Marca, creat en plena Guerra Civil al bàndol nacional, arriba a demanar dissoldre el club. El règim intenta barroerament extirpar-ne els valors amb operacions peregrines com treure la senyera de l'escut, castellanitzar-li el nom... El franquisme fa fer un monument als socis caiguts durant la guerra que combatien al bàndol franquista i a la placa només es parla de "caiguts per Déu i per la pàtria". Les autoritats ho fan modificar per deixar clar de quina pàtria es parla. Fins i tot els franquistes catalans d'aleshores que dirigien el club eren sospitosos.
La massa social continua sent part d'aquesta tradició catalanista forjada en l'adversitat. Que la bandera del Barça acabi substituint en part la senyera i el visca el Barça el visca Catalunya ajuda a entendre que els que venen de fora vagin assumint aquesta identitat. Avui potser amb la nova immigració hi ha elements compartits, però aleshores la lluita antifranquista donava un accés diferent perquè era un comú denominador entre els que hi eren i els que venien en molts casos. Era una immigració que era majoritàriament classe treballadora. I, en aquest sentit, és encertada la frase de De Carreras, però també el que diu Manolo Vázquez Montalban de que el Barça és l'exèrcit desarmat de Catalunya.
I en democràcia, què n'esperen treure els partits del Barça?
El Barça ha tingut diverses eleccions, però n'hi ha dos que escenifiquen aquest desig de determinats partits de controlar un estament clau en l'hegemonia cultural en un país. Són les de 1978 i 1989. Entremig no hi ha eleccions perquè Núñez, malgrat que no fa realitat el Barça triomfant que promet, no té adversaris. Les més singulars són les de 1978.
Hi ha una guerra bruta bestial i acaben tres candidatures, la de Ferran Ariño, la de Nicolau Casaus, i la de Josep Lluís Núñez. Entremig cau la de Victor Sagi, que era el gran favorit i comptava amb el suport discret de Jordi Pujol. Es retira, diu, en desacord amb el caire de la campanya i l'enfrontament entre barcelonistes, però s'apunta també a les males arts de l'entorn de Núñez. CDC ja comet allà l'error de dispersar forces i no concentrar en un únic candidat, perquè Ariño era un dels fundadors del partit. Núñez representa la idea de dir ara que tenim democràcia despolititzem el Barça i fem un equip guanyador. I Casaus ha sigut militant d'Esquerra i represaliat per la dictadura. Ariño i Casaus aconsegueixen la majoria dels vots, però Núñez és primer i, per tant, president. Casaus acaba aliat amb ell contra el que havia dit perquè Núñez és hàbil, i ho demostrarà al llarg del seu mandat, i va integrant tota la dissidència per mantenir-se. Amb Sixte Cambra, el seu rival el 1989, fa el mateix.
La nit electoral del 78 és tensa i acaba amb els morenos del Núñez com a protagonistes perquè quan els partidaris d'Ariño canten els Segadors n'hi ha que canten el Car al Sol i fins i tot hi ha garrotades. Aquelles eleccions demostren que el Barça és una institució molt llaminera i en totes les eleccions que vindran hi ha poca o molta guerra bruta. A Ariño, que acaba molt tocat, l'acusen de ser el candidat dels comunistes i tenir darrere el PSUC per com vesteix i el seu antifranquisme desacomplexat o el suport d'Antoni Gutiérrez Díaz.
I les del 89?
Aquí sí que hi ha clarament una concentració de forces de CiU i és un cara a cara Núñez-Sixte Cambra. Hi ha una paradoxa molt interessant que demostra fins a quin punt els tentacles i el control ferri del club que Núñez havia forjat funcionen i és que aconsegueix menys vots que signatures als avals. Recull 26.000 signatures [ara Font i Laporta n'han presentat entre els dos poc més d'11.000] i obté 25.000 vots! En aquell moment Lluís Prenafeta, que era secretari general de Presidència, té un paper destacat. Ell era el cervell de Pujol a l'hora d'intentar construir aquesta hegemonia cultural que Convergència vol ostentar. Però se'ls resisteixen Barcelona i el Barça. Cambra obté el 40% del vot. Per ell és una victòria moral en el sentit que demostra que el nunyisme, que semblava hegemònic, té oposició a la seva manera d'entendre el club.
Núñez és hàbil i, com amb Casaus, també l'incorpora a la junta i torna a un període de gairebé deu anys sense eleccions, fins al 97, quan guanya sense problemes a l'Àngel Fernández, el Don Piso. Però allà hi ha l'embrió del que serà posteriorment l'Elefant Blau i el canvi de règim del 2003. D'interès polític n'hi ha hagut sempre. Tota aquesta societat civil catalana que s'havia pogut estructurar al voltant d'Ariño o de Cambra acabarà apostant per Lluís Bassat el 2000, que perd davant Gaspart. La candidatura de Bassat era una barreja del catalanisme i establishment. El seu resultat ens fa entendre que difícil és analitzar el comportament en unes eleccions com les del Barça portant-les a paràmetres polítics perquè el factor esportiu també compta molt, lògicament. Gaspart està clarament alineat amb el PP, que no és majoritari a Catalunya. Núñez, que té les mateixes simpaties partidàries que ell, moltes vegades el frena per fer més política i l'amenaça amb treure'l de la vicepresidència. Ell guanya a Bassat perquè es projecta com un home que és poc de futbol.
I les del 2003, Laporta guanya contra l'establishment i com una opció totalment rupturista, no?
Aquell cop l'establishment que representava Bassat perd contra un independentista. El candidat que presenta més avals no guanya. Joan Laporta és el tercer en avals. Aleshores pesa que la situació del Barça és crítica, que Gaspart ha sigut desastrós, que hi ha una voluntat de renovació total i que també hi ha pulsió de canvi a nivell de país. I vindrà que gent desacomplexadament catalanista per la por a manifestar-se públicament com a independentista. L'accés de Laporta comença a normalitzar aquest independentisme que acabarà sent socialment hegemònic durant el procés. Al 78 guanya qui no ha de guanyar contra la idea tradicional que representava el Barça. I el 2003, Laporta té una victòria és incontestable, però són sis candidats amb Josep Maria Llauradó o Josep Maria Minguella, que formen part de l'univers tradicional. El rupturisme s'imposa a l'establishment.
El primer Laporta manifesta de manera molt clara el tarannà catalanista en temes com posar la senyera a la samarreta, que ara ja han normalitzat altres clubs fins i tot a altres autonomies on diguem-ne que no té tanta connotació política el tema. Des d'aleshores tots els candidats que han sorgit surten d'aquella primera junta de Laporta o els seus entorns.
El partit que, des de l'any 78, més s'ha implicat, si més no de forma més visible, és Convergència. Ara hi ha personalitats de Junts i entorns a les dues candidatures. No passa el mateix amb el PSC, Esquerra, i ja no cal dir de partits més petits. A què ho atribueix?
El Barça representa una transversalitat gran. Dins del catalanisme, no hi ha família política, des de l'esquerra marxista fins a la nova extrema dreta, que no comparteixi passió blaugrana entre la majoria dels militants i votants. Si ampliem el terme catalanista a àmbits com el PSC és un punt de trobada de bona part del país. El que preguntes per mi té a veure amb la tradició que, com a mínim fins al 2003, qui ha estat al capdavant del Barça era la burgesia. Els avals, pagar la campanya... calen diners. Per tant qui pot aspirar a dirigir el club és aquesta burgesia representada tradicionalment per l'espai de Convergència. Després hi ha hagut personalitat d'altres òrbites, Núñez en tenia dels entrons del PSUC, del PP, i també del PSC com Jaume Sobrequés o fins i tot d'ERC. I crec que per part de Convergència i Pujol hi ha hagut sempre una voluntat de construir hegemonia, en el sentit gramscià.
Quan vas baixant hi ha de tot, és clar. La dimensió política, però, no té perquè anar associada a la filiació partidista. Jan Laporta el 2003 es mou en entorns independentistes però no fa el pas orgànic fins que deixa de ser president i es presenta per Solidaritat el 2010. I aconsegueix una cosa difícil, que és entrar al Parlament. Segurament sense la projecció del Barça no ho haurien aconseguit.
