Josep Maldonado (Coma-ruga, 1952) és administrador de finques i està vinculat al sector immobiliari, però el que més l'apassiona, i el que l'ha fet més conegut, és la política i l'esport a més de les iniciatives solidàries en què sempre ha col·laborat. Va ser regidor de CiU al Vendrell, delegat del Govern de Jordi Pujol a Tarragona, diputat al Parlament i al Congrés i, finalment, senador.
La seva vinculació al Barça i al món de l'esport el va convertir en secretari general de l'Esport. Maldonado ha estat penyista i implicat en la fundació del club i altres iniciatives del Barça i el seu entorn. En aquesta campanya dona suport a Víctor Font. Ens ajuda a entendre com entoma la massa social del club la politització que sempre l'ha envoltat.
El Barça és un club esportiu, però les eleccions sempre tenen un punt polític. Per què?
Malauradament ha estat així, sí. El Barça té connotacions que van més enllà de l'esport i, per tant, si és més que un club, que això és vigent, el vessant polític és important. Un Barça encapçalat per una persona de país és important per Catalunya. Sense estar-hi massa d'acord, perquè el Barça mai s'hauria de polititzar, crec que la connotació ve perquè el Barça és reflex important del país internament i externament. El Barça hauria de ser totalment independent de la política de partits.
Per què els partits busquen incidir? Què en poden treure?
És un club que té cent i escaig mil socis i a Catalunya milions de seguidors. Els partits no volen estar al marge i històricament els hem vist implicats. Ara no és tan potent com abans, però és difícil separar.
Heu parlat d'aquesta implicació potent i segurament el clímax d'això són les eleccions de l'any 89 de Sixte Cambra contra Josep Lluís Núñez, recordades com una mena d'intent d'assalt de Convergència. Per què no els agradava Núñez?
Més que un assalt, jo crec que Convergència tenia interès que el club estigués presidit per algú amb ADN nacionalista. El president Núñez, més enllà de la seva molt bona gestió, potser no tan positiva els darrers anys, no es caracteritzava per un sentiment de país, el nacionalisme no formava part del seu tarannà. Un president nacionalista a can Barça era important.
Vostè va estar a la CDC més hegemònica. Per què el Barça se'ls va resistir?
Normalment, els militants i els votants dels partits formen part d'una capa sociològica semblant. Quan una persona es defineix d'esquerres o dretes o d'aquí i d'allà forma part d'un segment sociològic. En canvi, en un gran club com el Barça hi ha estrats molt diferents, des dels apolítics als independentistes o espanyolistes i això desquadrava alguns càlculs. És un estrat molt divers de sempre i això és difícil aglutinar-ho amb un reclam polític.
Després d'aquelles eleccions del 1989, Núñez fa juntes que semblen parlaments...
Núñez era un home molt intel·ligent i espavilat. Va arribar a ser tants anys president perquè era molt hàbil i aglutinava sectors i sabia pactar. Jo vinc del món de les penyes i puc dir que tenia una gran capacitat per posar-se-les a la butxaca.
Laporta va arribar al Barça l'any 2003 sense amagar el seu independentisme en un moment que el moviment era minoritari encara. En canvi, ara aquest segon Laporta no ha fet bandera. Ho explica el final del procés?
La primera etapa de Laporta, amb una junta amb elements com Sandro Rosell, va generar una il·lusió col·lectiva de país. Eren joves, hi havia un canvi generacional necessari després de molts anys de Núñez i Gaspart i tenien aquells perfils kennedians. La suma de país i joventut el va impulsar. Ara jo diria que aquest sentiment independentista i de país ha desaparegut. Ha fet de president i no s'ha incorporat aquell diàleg de país del que s'havia fet tanta ostentació i ha sigut realment sorprenent. El perfil més nacional està dissolt com un sucre dintre un vas d'aigua.
Abans heu parlat de la necessitat que el Barça sigui, alhora, compromès amb el país però independent políticament. La massa social entoma malament les ingerències polítiques?
És una cosa que no agrada gens. Quan algun partit ha intentat interferir ha sortit el tret per la culata. Quan Núñez deia Convergència va contra mi i vol posar un president convergent, la massa social reaccionava perquè no estava d'acord amb polititzar. Per això crec que mai triomfarà una candidatura amb un perfil polític encara que sigui molt dominant al país. Com a secretari general de l'Esport vaig treballar molt per ajudar el canvi i convocar eleccions amb el Joan Gaspart per pacificar el Barça. Sempre vaig actuar com a Govern per evitar una situació de caos i violència que es vivia. Si hagués actuat com a convergent no me n'hauria sortit. Ho feia com a màxim responsable d'Esports a Catalunya. Jo que he anat molt a l'estadi i a l'època daurada de Convergència he trobat militants que em saludaven, ens fèiem fotos i, tot seguit, em deien no polititzeu el Barça, no polititzeu el Barça.
El Barça té, i n'hem parlat, un perfil polític. I això a Espanya encara li crea problemes amb estaments de la competició...
Mira, això ho hauries de preguntar a Sandro Rosell, que després de donar l'ok a la Via Catalana perquè passés pel Camp Nou al cap de poc el van engarjolar durant dos anys. Si no hagués sigut president del Barça no li hauria passat. A Espanya hi ha una classe política determinada que li va molt bé el tarannà antiCatalunya, i per tant antiBarça, per tapar vergonyes. Aquest sentiment ha estat alimentat i malauradament el Barça a vegades ha pagat.
En aquestes eleccions hi ha dues candidatures amb moltes personalitats de l'òrbita de l'antiga Convergència implicades. No ho són tant els altres partits. Per què?
Convergència ha estat durant un quart de segle el partit predominant al país. Jo no milito, però la gent encara em veu com un convergent. No estic donant suport al Víctor Font com a polític diguem. El mateix amb el meu amic Gerard Figueras, que està amb Laporta. La massa social convergent era tan gran que te la trobes arreu. Però en Jordi Portabella, d'ERC, és al club. I no vol dir que la direcció del partit estigui amb Laporta. Ernest Benach està amb el Font, per exemple. Hi ha molta gent que em diu que Junts està donant suport a un candidat i no és veritat.
Als 60 i 70 el Barça va ser un motor d'integració i porta d'entrada al catalanisme de molts immigrants d'altres punts de l'Estat. Està passant ara això amb la nova immigració?
Diria que no tant. Primer perquè, malauradament, anar al futbol d'èlit com és el Barça s'està convertint en una possibilitat per turistes o per gent adinerada. I a la gent humil li costa cada cop més. Aquesta immigració nouvinguda no té tanta capacitat de fer aquesta osmosi de la mà del Barça. El futbol s'ha mercantilitzat. El Barça hauria de fer més esforç en intentar integrar aquests nouvinguts perquè l'esport, sobretot el futbol, és un gran element d'integració. Nens que admiren en Lamine Yamal haurien de tindre a casa seva una postal signada o anar-lo a veure a un entrenament. Trobo a faltar treballar-ho més. Esperem que la nova junta ho treballi més, sigui la que sigui.
