D’un temps ençà, el gran tòtem de gairebé tots els missatges que ens arriben des del poder —economicofinancer, polític, judicial, policial i militar— és la seguretat. De manera que amb la idea de la seguretat, de tant de rebregar-la i de fer-la servir per a mil usos diferents, ha passat que ningú sap ben bé què significa del cert. Seguretat que, per pur mimetisme, per assimilació instintiva, la vinculem amb la por, una de les altres grans estratagemes implícites fetes servir per convertir-nos en un ramat dòcil i sumís fins a l’extrem (la repressió mana). Per descomptat, quan invoquen que això o això de més enllà es fa per la nostra seguretat, ens diuen que són bondadosos i que viurem més bé, més feliços i tranquils a les seves mans, si ells se n’encarreguen de tot, perquè, al cap i a la fi, ens protegeixen del mal. Un mal difús, ignorat, procel·lós, que és arreu i no és enlloc. Vet-ho aquí.
Un exemple (trivial només en aparença). Posem per cas que ens interessi parlar telefònicament amb un humà —no amb una màquina— al servei d’una multinacional qualsevol per a realitzar una gestió. Si ho aconseguim, que no sempre serà fàcil, de seguida ens advertiran —en castellà, naturalment— que la conversa serà enregistrada per la nostra seguretat (la paraula és la clau de volta de tot plegat). Emperò, si ens ve al cap la gosadia de dir-los que hi renunciem, a la seguretat —si és un dret, la renúncia, en principi, hauria de ser factible—, i que no tenim gens d'interès a ser enregistrats, ens advertiran que la conversa no podrà seguir. No demanin on és la llibertat de contractació i altres llibertats que es poden veure compromeses seriosament, no demanin res perquè perdran el temps (i ja sabem el valor immens d’aquesta magnitud). Tanmateix, l’experiència és altament exemplificadora d’allò que realment amaga l’empresa en qüestió sota la paraula seguretat i en benefici potencial de qui, en efecte, es durà a terme l’enregistrament.
Traslladats al camp de les grans decisions que posen en seriós compromís el futur de cadascú de nosaltres, però també el futur de la humanitat, veurem que al darrere de qualsevol argument trobarem la paraula seguretat. Quan els psicòpates assassins que dominen el món per la força de les armes —Trump, Putin i Netanyahu, sense anar més lluny—, que han trastocat els equilibris en l’ordre internacional que vigien des de feia vuit llargues dècades, envaeixen i bombardegen altres països i exterminen poblacions senceres sense miraments i ben gojosos, ho fan en nom de la seguretat. La bandera de la seguretat, així doncs, exhibida com a grollera coartada per qualsevol atrocitat. Paradoxalment, també va acompanyada de l’esment a la pau i a la justícia reparadora de l’acció que sigui i això fa que qui ha calat el foc, esdevingui, per l’art de les paraules, el nostre salvador. Hem de donar-li les gràcies?
De la mateixa manera, quan Trump extermina a trets els dissidents que es manifesten pacíficament a Minneapolis en protesta per les seves polítiques migratòries, els titlla de terroristes domèstics (nou terme, prou inquietant, que pot arribar a fer forat) i així pretén apaivagar la protesta i, de pas, justificar els crims, perquè, si eren terroristes, sobren les explicacions. Al cap i a la fi, allò que importarà, per tant, no serà la realitat, sinó el missatge que el poder serà capaç de construir i expandir als quatre vents. Trump i els seus vicaris, en efecte, parlaven de la realitat paral·lela que podien construir a voluntat si la realitat rònega no els agradava.
A casa nostra, per bé que amb diferències apreciables de grau i intensitat, el mot seguretat també s’ha erigit en un dels grans símbols de la modernitat (o de la postmodernitat) i en l’eina més contundent que té el poder per evitar o minimitzar la dissidència i la contestació. Agafem com a mostra la Llei Orgànica de Seguretat Ciutadana de l’any 2015, que Pedro Sánchez havia de derogar, però la promesa —ai las!— ha passat a una altra dimensió. Doncs bé, la llei, que té el títol d’orgànica perquè afecta els drets fonamentals, dedica el seu primer article a afirmar que la seguretat ciutadana, és un requisit indispensable per al ple exercici dels drets fonamentals i les llibertats públiques.
Tot molt formal. Tanmateix, el que ve a dir és que la seguretat ciutadana, que no es defineix perquè és molt millor moure’s pel terreny de les abstraccions i les ambigüitats, s’explica per ella mateixa. L’evident contrast, emperò, és que gran part de l’articulat està pensat per dificultar i reprimir precisament l’exercici dels drets que diu emparar i, per afegitó, sobreprotegir l’actuació dels policies encarregats de la tasca repressora, que, en el seu torn, esdevindran gairebé impunes. Així que, de bell nou, estem al davant d’un recurs dialèctic —en aquest cas, la seguretat— erigit en un definitiu instrument per a exercir el poder i semblar que allò que es fa és quelcom neutre, pràcticament beatífic.