"Sé perfectament que la meva història demostra que tots, siguem on siguem, vivim envoltats de violadors en potència. Sé que això podria alimentar un sentiment de rebuig cap als homes, però no és el meu cas. Públicament , era vista com una dona martiritzada, i probablement m’hauria matat. Però jo estic feta d’una altra pasta". Gisèle Pelicot s’explica així a Un himne a la vida. La vergonya ha de canviar de bàndol, el seu testimoni escrit, i que arriba a 22 idiomes, en català editat per Ara llibres i traduït per Imma Falcó.

Un text que esborrona, i que fa que t’hagis d’aturar mentre llegeixes, pensant la brutalitat del mal que li va fer el seu exmarit Dominique Pelicot, sotmetent-la a submissió química perquè la violessin més de 50 homes durant una pila d’anys. Esborrona, tothora que ella diu que ha escrit un text lluminós, que a més de voler ajudar a les dones d’arreu, serveixi per mantenir la denúncia del seu cas, i de tantes altres violències que continuen patint les dones pel fet de ser dones.

La vaig poder entrevistar per La Selva de TV3, aquests dies que ha sigut a Barcelona, després d’haver rebut a la Moncloa la comanda de l’orde del mèrit civil de mans de Pedro Sánchez, que no perd pistonada, tant declara el "no a la guerra", com fa aquest reconeixement a Pelicot que ha esdevingut una icona feminista mundial. És cert que ella rebutja aquesta etiqueta i aquesta funció, però no és menys cert que amb la seva reacció al seu terrible tràngol i judici, i tal com consideren mitjans com Time o The Independent, és una de les persones més influents de l’actualitat. En acabar la meva rastellera de preguntes era ella que em demanava què m’havia semblat el seu llibre, i tal com surt a la conversa, vaig insistir sobre un aspecte que ella remarca: el de la mirada dels altres.

Ja pot venir Gilles Deleuze i la seva popfilosofia que Pelicot ha de suportar la mirada de tots plegats i dels que entren a dir que com és que no està més emprenyada, o com és que no està més enfonsada. I que com és que ella no sentia res, o com és que no sospitava res. Tots ens aventurem a jutjar, a dir-hi la nostra. Ella és d’una altra pasta, i vol anar a la presó a parlar amb Dominique i tancar aquesta etapa. La seva filla Caroline, amb qui la relació s’ha esquerdat n’és d’una altra, fins al punt d’abominar del cognom del seu pare i de la seva figura.

Pelicot ha refet també la seva vida sentimental, i ha refet una família, on a més de dos fills més, hi ha també els seus advocats, i la seva representant que l’acompanyaven el dia que vaig parlar amb ella. La vida no es pot tornar a viure, diu Pelicot: "Però si ho esborro tot soc morta. Em va passar a mi però no soc jo", escriu.

Al seu Himne a la vida, ens explica com va conèixer Dominique de ben jove, just en uns anys (inici dels 60) que són també el de Les belles promeses (Bromera ed.), el nou llibre de Pierre Lemaitre, i a tots dos textos s’hi esmenta el que va suposar la reparcel·lació agrària, Lemaitre s’hi abona més extensament és clar. Lemaitre tanca la tetralogia dels Anys gloriosos, que ressegueix el segle amb l’evolució de la família Pelletier cap a l’enfonsament o bé l’apoteosi. Aquests dies també hi ha hagut Emmanuel Carrère a Barcelona, presentant el seu Kolkhoz (Anagrama) que tiba de la seva família, començant pel funeral d’Estat que li van fer a la seva mare, Hélène Carrère d’Encausse, intel·lectual francesa de primer ordre, la primera dona a dirigir l’Acadèmia i autoritat en la història russa.

Com si fos la setmana de la francofonia, vist que el català va rebent bufetades pròpies, ja siguin de relacions de vassallatge, ja siguin amb males eines per construir la pau. No sé pas on som. Ah sí, a la setmana blanca, que fa que tinguem tants autors francesos presentant novetat. És clar que una cosa és la ficció, l’altre un recorregut històric-familiar, i l’altre aquesta denúncia reconvertida en himne vital!