Hi ha una norma clàssica del periodisme d’investigació que rarament falla: follow the money. Segueix els diners. Quan un conflicte internacional sembla incomprensible, quan les explicacions oficials grinyolen i quan la narrativa dominant s’omple de bons i dolents de còmic, acostuma a ser un bon moment per mirar cap als fluxos financers. El conflicte permanent de l’Orient Mitjà, que aquests dies torna a ocupar portades, potser no s’entén tant des de la retòrica ideològica com des de la factura energètica. Mirem el fil.

Primer acte: la invasió russa d’Ucraïna. Un desastre humanitari i polític de primer ordre, però també un terratrèmol energètic per a Europa. Durant dècades, el continent havia bastit la seva prosperitat industrial sobre una dependència molt clara: el gas rus. Energia barata, abundant i transportada per gasoductes directes. Però la guerra ho va capgirar tot. Europa va tancar l’aixeta per pressionar Rússia i va buscar alternatives. I l’alternativa va arribar, sobretot, en forma de gas natural liquat procedent dels Estats Units, amb un acord per incrementar-ne massivament les importacions.

Segon acte: quan el mercat energètic global es reconfigura, cada pou de petroli compta. Veneçuela, amb les reserves més grans del planeta, torna a situar-se al centre del tauler. Nicolás Maduro és capturat, però el seu règim continua intacte, amb un petit matís: els pous de petroli han quedat sota control directe els EUA.

Tercer acte: l’Iran. Un altre actor clau del mercat petrolier mundial, un altre actor incòmode per a Washington, un altre focus de tensió permanent. L’atac a l’Iran provoca una disrupció que afecta el 20% del petroli mundial, que s’exporta per l’estret d’Ormuz. Qui té ara la capacitat de suplir la demanda afectada? Bingo: els EUA.

Si unim els punts, el resultat és sorprenentment coherent. Europa deixa de comprar gas rus. El subministrament del Pròxim Orient es torna incert. Les tensions a Veneçuela i l’Iran mantenen la producció global sota pressió. I mentrestant, els Estats Units emergeixen com el gran proveïdor energètic alternatiu del món occidental. Més clients a preus més alts.

Casualitat? Potser sí. O potser no. La política internacional té el mal costum de disfressar els interessos econòmics amb discursos morals. No és cap novetat. A principis de segle, el món sencer va ser persuadit que Saddam Hussein amagava armes de destrucció massiva. Aquella certesa es va revelar falsa, però la guerra de l’Iraq va acabar obrint un immens negoci de reconstrucció i explotació energètica per a les grans corporacions vinculades al complex industrial nord-americà.

Per això val la pena fer-se una pregunta incòmoda. Tot plegat és fruit de la imprevisibilitat d’un Donald Trump histriònic, capaç de convertir la diplomàcia en un reality show global? O bé respon a una estratègia molt més freda, pensada des de les grans corporacions per guanyar encara més diners, deixar els clients sense alternatives i garantir l’hegemonia energètica dels Estats Units?

Quan la història es mira amb la perspectiva dels anys, sovint descobrim que el caos era menys improvisat del que semblava. I que, al final, la pista correcta era la més antiga de totes: seguir els diners.