Així com a l’òrbita anglosaxona hi ha figures a l’ombra que han esdevingut estrelles pop –i tenim a la vista noms actuals com ara Jack Antonoff, Max Martin o Andrew Watt– a la nostra escena, els responsables de la sala de màquines dels enregistraments discogràfics solen ser gent més discreta. Per això és pertinent l’existència del Premi Joan Trayter al millor productor de l’any que la revista Enderrock es va empescar ja fa vint-i-quatre anys i que, en la pròxima edició dels guardons (doble gala, 25 i 26 de març a l’Auditori de Girona), anirà a parar a les mans de Lluís Cabot, el qui fou cantant i compositor del grup mallorquí Da Souza, vinculat darrerament a projectes discogràfics de Maria Jaume, Triquell, Fades, Ouineta i el duet de Julieta amb Mushka.
El reconeixement invoca un nom prou conegut i recordat en els interiors de la indústria musical catalana, però no tant entre el públic. Joan Trayter ens va deixar en una edat tràgicament jove, tot just trenta anys, víctima d’un infart, l’any 2002. Però no només romanen entre nosaltres moltes obres reconegudes que duen la seva empremta, sinó que continua ben viva i operativa la criatura on va invertir diners i somnis, els estudis Music LAN (sigles de la Xarxa d’Àrea Local, la trama d’ordinadors i dispositius interconnectats en un indret aïllat), aixecats a Avinyonet de Puigventós, a l’Alt Empordà. Un lloc bucòlic, que Trayter va crear amb Jordi Solé i Jordi Rubau, amb les últimes novetats amb tecnologia, i on es diria que l’artista menys distingit amb la gràcia del talent ho té tot a favor per materialitzar una genialitat.
La millor manera de saber-ho tot –o gairebé– de Joan Trayter, és fent-nos amb una còpia del llibre Joan Trayter Malirach, un geni del so, escrit pel benvolgut Sebastià Roig, periodista i novel·lista nat a Figueres, i que Brau Edicions va publicar el 2009. Trayter és presentat sobretot com un músic i un enginyer de so fascinat per les innovacions sonores, si bé Bunbury apunta que amb ell ja no calia tenir un productor. El títol del disc que va fer amb Nacho Vegas, El tiempo de las cerezas, sembla que té relació amb els arbres fruiters dels estudis Music LAN, instal·lacions Trayter hi va muntar una taula de mescles Solid State que va comprar a Quimi Portet i que s’havia fet servir en alguns discos d’El Último de la Fila. En la seva peripècia com a tècnic a l’estudi, va treballar amb Lluís Llach, Manolo García, Sopa de Cabra, Adrià Puntí, Albert Pla, Jarabe de Palo, Loquillo, la Fundación Tony Manero, Lax’n’Busto, Glaucs, Marc Parrot, Amaral, Elefantes, Macaco... I Mariah Carey, que hi va mesclar una cançó per a la pel·lícula All that glitters després d’haver demanat dues botelles de xampany Cristal que no va arribar a tastar.
Es recorda Trayter com a un visionari i un tossut que no es limitava a fer volar coloms amb projectes fantasiosos a la barra d’un bar sinó que s’arremangava i s’hi posava sense defallir. Filava prim i dissentia de l’aparatositat de les produccions del rock. Com deia el seu pare en el llibre, davant de la llegenda impresa a la contraportada de Ziggy Stardust, de David Bowie, que demanava l’oient que escoltés el disc “al màxim volum”, ell era partidari d’una petició més subtil: “Escolteu-lo amb auriculars”.