Diuen les cròniques que Salvador Illa ha transmès al món econòmic català que es planteja dissoldre el Parlament i convocar eleccions anticipades si no s’aproven els pressupostos, i també expliquen que, de moment, Junqueras i ERC aguanten la pressió i continuen exigint un moviment del govern espanyol que obri el camí a la recaptació del 100% de l’IRPF per part de la Generalitat. És un compromís signat que ara el PSOE fa veure que no existeix, però que estava dins del paquet de la investidura d’Illa. Sembla que el problema és que una concessió d’aquest calibre a Catalunya abans de les eleccions andaluses ensorraria encara més els socialistes (sobretot, que ningú atribueixi aquesta relació causa-efecte a la catalanofòbia; recordin que a l’Espanya monolingüe la catalanofòbia no existeix, i encara menys entre l’electorat progressista). 

Com que és el mateix president i el seu entorn els qui han posat en circulació la hipòtesi de l’avançament electoral, val la pena analitzar els avantatges i inconvenients que pot estar valorant el president de la Generalitat.

Aquests dies s’ha dit i escrit que la forma de veure la política d’Illa és incompatible amb governar sense pressupost. Certament, aprovar pressupostos és la prova del nou de l’estabilitat d’un govern, i si no s’aprova el de 2026 encara serà més difícil que progressi el de 2027, que s’haurà de discutir en plena precampanya de les eleccions municipals i amb els partits tirant-se els trastos pel cap. Serien tres anys seguits sense comptes, un terreny molt poc Illa. Però aquest argument porta incorporat el seu contrari: unes eleccions anticipades encara generen més incertesa que governar sense pressupost. Si el president que se suposava que venia a retornar l’estabilitat al país dissolgués el Parlament abans de dos anys després de ser investit, hauria fracassat en la promesa principal i nuclear, que era precisament l’estabilitat. No sembla la millor carta de presentació electoral.

Cal considerar, a més, el factor rupturista d’Aliança Catalana. Se’n dona per fet un creixement exponencial que pot fer que al pròxim Parlament hi hagi més de trenta diputats (els de Vox i els d’AC) fora de qualsevol combinació de pactes per la seva adscripció ultradretana. Quedarien només uns 100 diputats disponibles per a una majoria d’investidura que en necessita 68. La majoria d’enquestes publicades diuen que ni el tripartit d’esquerres sumaria majoria, ni hi hauria una majoria independentista operativa, pel veto més que segur d’ERC i CUP a qualsevol acord que inclogués Aliança Catalana. Amb unes eleccions anticipades, Illa podria estar ficant Catalunya en un escenari inèdit de bloqueig. Precisament ell, que havia vingut a fer el contrari.

Hi ha, però, un escenari on la convocatòria anticipada sí que pot ser interessant per a Illa, que seria la potencial coincidència de data amb una convocatòria anticipada de les eleccions espanyoles per part de Pedro Sánchez. Fer coincidir catalanes i generals el mateix dia situaria les eleccions al Parlament en una lògica completament espanyola, en clau d’“aturar la dreta” i de “Sánchez o Trump”. No es parlaria de Rodalies, ni de finançament, ni de les vagues de mestres i metges, ni de la paràlisi del govern Illa, ni dels incompliments del PSOE. En aquest terreny de joc cent per cent espanyolitzat, el resultat del PSC –i de retruc, del PSOE– probablement seria històric a les dues urnes, i encara que potser no donaria per mantenir Sánchez (vota tot Espanya), sí que deixaria Illa reforçat i en una posició política i aritmètica de president in pectore a Catalunya.

No és forassenyat concloure que només hi haurà eleccions anticipades a Catalunya si també n’hi ha a Espanya.