En la meva darrera col·laboració afirmava que Gabriel Rufián ha aconseguit acumular “una credibilitat antifeixista a un nivell comparable al de Pedro Sánchez”. I no calia gaire perspicàcia analítica per preveure que les recurrents barrabassades de l’extrema dreta local i global encara donarien més rèdits en termes de credibilitat a un i altre. Tot i que haig de reconèixer que no imaginava que els fets es desencadenessin de manera tan immediata i brutal. Però si del que es tracta d’actuar sense escrúpols morals i amb temeritat irresponsable Trump i Netanyahu no fallen mai. Sempre hi són.
L'atac conjunt dels Estats Units i Israel contra l'Iran té i tindrà repercussió greu i imprevisible a escala mundial. Òbviament, sotmetrà a una nova prova d'estrès els precaris equilibris de l'economia global. Però no només. També marca una nova fita en la perversa lògica de les guerres d’elecció. Guerres d’oportunitat, declarades al marge de la legalitat internacional i de qualsevol justificació versemblant. Una fita amb la qual la primera potència militar del món i el seu aliat regional ja han decidit actuar de forma unilateral saltant-se totes les regles: trencant la fiabilitat dels processos de negociació, prescindint de la necessària legitimació del Consell de Seguretat de l'ONU, i ignorant la preceptiva autorització del Congrés. L’emperador boig no anava de farol quan va afirmar que l’únic que limita la seva acció és la seva pròpia moral. La moral d’un corrupte narcisista, prepotent i fatxenda...
Massa irresponsabilitat... o massa cobdícia? O totes dues coses. Com recorda l’amic Germà Capdevila en aquest mateix mitjà, “hi ha una norma clàssica del periodisme d’investigació que rarament falla: follow the money. Segueix els diners. Quan un conflicte internacional sembla incomprensible, quan les explicacions oficials grinyolen i quan la narrativa dominant s’omple de bons i dolents de còmic, acostuma a ser un bon moment per mirar cap als fluxos financers. El conflicte permanent de l’Orient Mitjà, que aquests dies torna a ocupar portades, potser no s’entén tant des de la retòrica ideològica com des de la factura energètica”. Com d’altres vegades he recordat, ara com fa un segle, darrere l’extrema dreta sempre hi ha el gran capital. Directament o indirectament.
Aquesta vegada, però, Trump i el seu aliat Netanyahu han arribat tan lluny que han aconseguit sembrar la discòrdia a les cada dia menys atapeïdes files de MAGA, el moviment que va colonitzar el Partit Republicà i li va donar la presidència. I aquest no és l’únic efecte negatiu per a Trump. Mentre que Netanyahu necessita la guerra com l’aire que respira per tapar els casos de corrupció i que la seva popularitat no caigui a plom, Trump es veu castigat per l’opinió pública nord-americana que, majoritàriament, no entén el sentit d’aquesta darrera aventura bèl·lica. Ni des de l’esquerra demòcrata, ni des d'un sector rellevant de la dreta extremista neocon. La recent, i surrealista, performance de líders religiosos de l’extrema dreta cristiana a la Sala Oval de la Casa Blanca té relació amb aquest dèficit de legitimitat moral i democràtica.
Com afecta la darrera bogeria de l’Emperador a l’actual recomposició de la lògica de les relacions internacionals? Recentment, Ian Bremmer, fundador d'Eurasia Group, ho resumia així des del rotatiu El País: “Per a la majoria de països, reaccionar davant d'uns EUA imprevisibles, poc fiables i perillosos s'ha convertit en una tasca geopolítica urgent. Alguns fracassaran; en el cas d'Europa, potser serà massa tard per adaptar-s'hi. D'altres tindran èxit; la Xina ja ocupa una posició més forta i es conforma a deixar que el seu principal rival cavi la seva pròpia tomba per poder guanyar per defecte”. És en aquest context en el qual s’ha d’interpretar el recent posicionament de Pedro Sánchez davant la guerra declarada per Trump i el xèrif corrupte local. Un i altre li han posat molt fàcil a Sánchez.
Com molt bé ha assenyalat Manuel Castells a La Vanguardia, “només una acció concertada de les nacions democràtiques per restablir la civilitat i el dret internacional per mitjans pacífics, sostinguts per una capacitat militar responsable, es pot constituir en salvaguarda davant de la llei del més fort. La llei dels sense llei que acaba amb la convivència i en últim terme nega la nostra humanitat. Per això el rotund “No a la guerra” del govern espanyol ha ressonat per tot arreu i enfurismat Trump, que no tolera discrepàncies”. Per això no ha de sorprendre que. el president de França, la presidenta de la Comissió Europea i el president del Consell Europeu, entre altres, s'hagin afanyat a donar el seu suport a Pedro Sánchez. No tenien massa opció.
Potser, com va dir Susan Sarandon a la gala del Goya celebrada a Barcelona, tot és una qüestió de “lucidesa moral”. I també, potser, és més fàcil veure el rostre de la barbàrie des del Madrid colonitzat per l’extrema dreta local i global que des de la Barcelona encara atordida pel frustrant desenllaç del procés d’autodeterminació i la posterior repressió. En qualsevol cas, Rufián i Sánchez comparteixen l’avantatge de la proximitat geogràfica i/o ideològica del diputat d’Esquerra Francesc-Marc Àlvaro.
El llibre d’aquest periodista, professor i ara diputat El franquisme en temps de Trump és la millor aproximació divulgativa sobre la naturalesa de la nova extrema dreta global i les seves connexions locals. Un text que m’atreviria a considerar de lectura molt recomanable (si no obligatòria) per a totes i tots representants demòcrates a Catalunya.
PS. Avui, Dia Internacional de les Dones, no està de més recordar que un dels ítems de la narrativa de la nova extrema dreta és el descrèdit de les reivindicacions feministes. Aquí tampoc res és casual. Al cap i a la fi, l’accés imparable de la dona a l’espai públic és la transformació social més disruptiva del darrer segle. A Barcelona o a Nova York, però també a Teheran. La incomoditat que genera el feminisme en els autòcrates de diferent signe és perfectament transversal.