La proposta de Gabriel Rufián de crear una llista única d’esquerres amb un programa de mínims comú per tal de frenar la dreta extrema i l’extrema dreta estava condemnada al fracàs abans del seu naixement. Això no vol dir, però, que no hagi estat un moviment intel·ligent. Avui ja està clar que, acabi com acabi, en Rufián n’obtindrà rèdits. Bàsicament, perquè l’ha posicionat com a indiscutible referent antifeixista als escenaris polítics català i espanyol. A l’espanyol, aconseguint una credibilitat antifeixista un nivell comparable al de Pedro Sánchez. Aconseguir això en el cas de l’escenari polític català ha tingut menys mèrit. Inexplicablement, cap altre polític independentista català sembla haver entès la necessitat prioritària d’assumir la confrontació directa amb les noves formes de feixisme.
En aquest sentit, Rufián porta kilòmetres d’avantatge a la resta de polítics sobiranistes catalans. Un avantatge fonamentat en saber-se moure en el terreny dels nous usos comunicatius i copsar la gravetat de l’amenaça local i global de la nova extrema dreta. I la veritat és que no era tan complicat. Ja fa setmanes que aquesta habilitat de Rufián em fa pensar en l’anècdota de l’ou de Colom referida per Girolamo Benzoni en el llibre Historia del Nuevo Mundo (Venècia, 1565). Com és sabut, aquesta faula, que ja forma part de la cultura popular, explica una juguesca entre Colom i grup de nobles. Responent a una pregunta sobre la dificultat o no de la descoberta d’Amèrica, Colom feu portar un ou a la taula i reptà els nobles a aconseguir que l’ou es mantingués dret per si sol. Cap noble fou capaç de fer-ho, i quan l’ou tornà a Colom, aquest el colpejà suaument contra la taula, deformant-lo prou per a fer possible el manteniment de la verticalitat. Aquest relat imaginari vol il·lustrar el fet que allò que aparenta tenir molta dificultat resulta ser fàcil si es coneix el seu artifici... però no tothom coneix l’artifici.
Rufián ha tocat la tecla de l’antifeixisme com cap altre polític català. Honestament, no crec que tingui un mèrit extraordinari. El que realment em sembla extraordinari és que del camp del catalanisme cap altre polític ho hagi entès tan bé. Aquesta desconnexió de la realitat ha comportat un preu altíssim en el camp sobiranista. La CUP està esdevenint políticament irrellevant, Junts pateix una cruel vampirització aparentment irreversible a mans de la nova extrema dreta catalanista. I Esquerra sembla haver perdut la possibilitat de lluitar per l’hegemonia en el camp progressista. En el sobiranista segurament la recuperarà, però més per la desfeta de Junts, que per mèrits propis.
Aquesta miopia de l’independentisme davant l’amenaça que representa la nova extrema dreta resultat incomprensible. Sobretot en el cas de l’independentisme d’esquerres, que és exactament l’antítesi de l’extrema dreta de matriu espanyola. En altres articles ja m’he referit a les similituds i les diferències entre el feixisme de fa un segle i l’autoritarisme de la nova extrema dreta. No insistiré en el tema. Només em sembla necessari insistir sobre el fet que el nou autoritarisme tecnofeudal evita algunes expressions estètiques grotesques del feixisme clàssic, però actua en clau local i global i és molt més sofisticat doctrinalment i comunicativament. I per això és tant o més perillós.
A Catalunya fa temps que haurien d’haver saltat totes les alarmes. El primer senyal inequívoc va ser l’arribada de l’extrema dreta als governs de les Illes i del País Valencià. La manera com Vox ha imposat al PP una agenda sistemàticament desnacionalitzadora i socialment regressiva és d’una gravetat extraordinària. El segon senyal ha estat la irrupció de l’extrema dreta catalanista al Principat. El greu és que tot això es veia venir, però la narrativa de l’independentisme ha continuat més o menys ancorada en un imaginari del 2017 desconnectat de l’esdevenir diari de la societat catalana.
En el cas de l’esquerra independentista, ja fa anys l’imaginari que més bé l’hauria d’haver identificat és el cartell històric de Pere Català Pic “Aixafem el feixisme”. La millor imatge de la síntesi entre compromís democràtic, catalanitat i protagonisme polític popular. Ara bé, Rufián tampoc expressa fidelment el sentit del cartell de Pere Català Pic popularitzat pel Comissariat de Propaganda liderat per Met Miravitlles en el context de la guerra civil. Perquè no? Bàsicament, per tres raons:
En primer lloc, per inconsistent en clau sobiranista. Inconsistència expressada en l'irregular compromís amb la llengua o en la dificultat per entendre que per un sobiranista català la política espanyola sempre està subordinada a la catalana.
En segon lloc, per inconsistència organitzativa i política. Com és sabut, Antonio Gramsci entenia el partit polític transformador com una mena d’intel·lectual orgànic. Avui Gramsci és més actual que mai. Permet entendre que la política transformadora requereix estar perfectament executada per un “intel·lectual orgànic” amb molta capitalitat social. Funcionar políticament com a “agent lliure” té un recorregut inevitablement limitat.
I, tercer, per la vulnerabilitat comunicativa. Rufián ha demostrat una habilitat singular i molt efectiva per moure’s eficaçment en el nou ecosistema comunicatiu. El problema és que si et mous en l’escuma del trànsit per la notorietat mediàtica sense fort ancoratge teòric i orgànic pots guanyar temporalment la cursa infinita dels likes... Però acabaràs sent vulnerable a l’extrema volatilitat de les imatges mediàtiques en els temps de les xarxes i la IA. Cal menys acceleració comunicativa. Com deia una magnífica pel·lícula-spot electoral de la CUP, “anàvem lents perquè volem arribar lluny”.
He dit al començament que Rufián n’obtindrà rèdits de la seva proposta. També els obtindrà Esquerra que guanya credibilitat progressista i antifeixista en un moment crític. Fet que li permet revertir lleugerament una tendència negativa en les aproximacions demoscòpiques. De fet, Rufián ha esdevingut un personatge incòmode per a l’actual direcció d’Esquerra. Incòmode, sí, però no prescindible.
Ara bé, perquè l’ou mantingui la verticalitat no serà suficient la seva deformació transitòria. La qüestió central que Rufián sembla lluny de plantejar és com es lliga l’imprescindible compromís antifeixista d’avui amb la voluntat política irrenunciable d’autodeterminació de Catalunya.