Les policies, la seva pròpia concepció i el seu funcionament són un element definitori dels poders públics i –en conseqüència– del respecte pels drets dels ciutadans. Les policies d’estats amb períodes dictatorials recents en les que els cossos uniformats han estat un instrument d’opressió, persecució i sotmetiment, encara han de tenir més cura col·lectiva del que podríem anomenar com a integritat col·lectiva.

A la reflexió sobre la integritat personal i col·lectiva em porta cada vegada que penso en la denúncia per violació interposada per una agent de la Policia Nacional contra el màxim responsable uniformat (ara dimitit) del mateix cos, després de, com a mínim dues, acusacions d’assetjament. Qui accepta la difícil responsabilitat de dirigir un cos de policia ha d’estar ben segur de la seva pròpia integritat i de la seva capacitat per a investir d’autoritat integra al cos en qüestió.

Aquest alt comandament policial ocupava la Direcció Operativa de la Policia Nacional, un cos de 75.000 agents i que en el moment que fou nomenat sortia d’un període fosc, on sota la batuta política de Jorge Fernàndez Díaz, un altre comandament –Eugenio Pino, ara jubilat i processat– va acceptar encarregar funcions de seguiment i guerra bruta contra adversaris polítics, embrutint i caient en el més profund del pou de la ignomínia del que ha de ser la direcció d’un cos policial en un estat que vol situar-se entre les democràcies més avançades del món.

La integritat es defineix com la qualitat de ser íntegre, i per tant es refereix a la qualitat moral d’honradesa i rectitud en el comportament d’un càrrec de transcendència pública que per aquesta transcendència i perquè comanda 75.000 persones ha de ser exemplar. La Llei orgànica 2/1986, de 13 de març, de forces i cossos de seguretat, impregnada, sortosament pel desig del poder legislatiu d’aleshores de no repetir les hores fosques de la dictadura franquista que diputats i diputades recordaven perfectament.

El comportament de molts policies no ha estat donar suport a la víctima de l’agressió sexual sinó insultar-la en fòrums policials i demanar “disciplina”. Espanta que en el si de la policia hi hagi qui pensi que cal tolerar agressions en nom d’una suposada jerarquia. I espanta que els dos darrers caps operatius de la Policia Nacional hagin arrossegat per terra la integritat de cossos que en època de tensions i qüestionament de les normes de convivència democràtica i no s’adonin que el masclisme o el biaix ideològic haurien de ser inadmissibles per a la ciutadania del segle XXI.