És diumenge d’eleccions i obres la televisió per a veure les notícies. És un gran dia. Eleccions al Barça i Laporta surt reelegit. El seu lideratge és tan clar que sobta a alguns catalans. No demana perdó per ser qui és, per ser com és, per estimar el que estima. Per això els mesells i els cobrasubvencions sempre l’han odiat. Quan l’any 2003 els va derrotar, com un obús, capgirant unes enquestes que inicialment li donaven un 1% de vot, els va trencar tots els plans a uns quants i ens va fer feliços a molts. Amb el meu germà Sergi penjàvem cartells seus a l’escola. Per primer cop un independentista guanyava alguna cosa important.
Agafo el metro per anar a votar i recordo com gràcies a la seva victòria el meu germà i jo ens vam poder fer socis, i encara que aconseguir un abonament fos tan difícil com sempre, vam poder anar a la final de París i veure com (per fi!) el Barça aixecava de nou una Copa d’Europa. En Laporta tenia ganes de guanyar, i el Barça guanyava fidel a una manera de veure el món. Rijkaard i Guardiola són dos encerts que mai van ser casuals. Vam començar a perdre el compte de Champions guanyades.
Després va venir aquella dècada institucionalment fosca, encara que futbolísticament brillant. Les bases de l’èxit estaven posades encara que el lideratge era el que era. El 2015, quan Laporta es va tornar a presentar, amb el meu germà el vam tornar a votar. Va perdre, és clar. L’establishment volia evitar que un Laporta liderés el Barça en el moment decisiu pel país, i ho van aconseguir. El Barça guanyava i el no tocar res es va imposar fins que la degradació interna i la pèssima gestió política i esportiva van forçar a un canvi. I allà, disposat a tornar a agafar el lideratge del club seguia Joan Laporta, era el 2021 i tenia ganes de tornar-nos a veure.
Aquests anys ha estat un orgull ser del Barça. No només pels resultats, sinó per la filosofia de fons, el coratge en plantar cara en defensa del club, la creixent catalanitat del primer equip. Anys en què he descobert aquest estratosfèric Barça femení (tenir els millors jugadores del món i que siguin catalanes no passa cada dia) i en què m’he reenganxat sempre que puc. I anys, clar, en què la crosta que ha odiat en Laporta no ha descansat mai.
Avui també hem quedat amb el meu germà, arribem a la porta per votar i agafem la papereta. Com vam fer el 2015 i el 2021. I veiem arribar en Flick encaminat cap a les urnes. Els crits, la il·lusió col·lectiva. L’emoció d’un club que també és més que un club perquè és una democràcia, perquè en la foscor del franquisme va ser la primera institució a recuperar les urnes. Perquè els socis encara hi tenim alguna cosa a dir.
No sempre l’encerta en Laporta, evidentment. Però sempre és el qui més defensaria una idea de club i de país. I en aquests temps de mediocritat i mesellisme, que el Barça estigui en mans d’algú que en vint anys sempre ha mantingut les coordenades només pot ser motiu d’alegria. Amb el Barça més catalanitzat de la història recent encara guanyarem la Champions, i si fos així ja només ens faltaria que el dia de la victòria en Hansi i en Lamine fessin un discurs en la llengua d’Ausiàs March. Ara que estem amb dèficit d’autoestima, ens anirà bé aquest esperit laportià, de voler guanyar, i de fer-ho clar i català. I mentre escolto a l’enquesta que ha arrasat, penso que ha estat un vot molt ben aprofitat. Enhorabona per la victòria i força, Laporta, perquè un cop els resultats siguin oficials i les urnes tanquin, els de sempre hi tornaran.