S’ha anat perdent com altres expressions populars que no tenen traducció literal al castellà. Ja gairebé ningú diu “Bon dia i bona hora”, i menys encara l’afegit “i la son quan sigui l’hora”. De fet, només conec una persona menor de 60 anys que faci servir aquesta expressió. Però ara ja tenim un català que ha viscut i treballat 48 hores a Catalunya (i que ha volgut ser-ho) que ho diu. El papa Lleó, en les primeres paraules improvisades del viatge i davant la catedral de Barcelona, va saludar així: “Bon dia i bona hora”.

Amb tot el que s’ha escrit prèviament a la visita del papa sobre el català, segurament no cal afegir-hi res més. I si algú vol valorar-ho en percentatges, s’equivoca. Perquè les claus del tema català eren dues.

La primera, que el contingut de la visita no fos com la d’un ministre al “nordeste peninsular”. A tothom li ha quedat clar que això ha estat una visita a Catalunya, especialment als periodistes internacionals. Els qui ja venien amb el text escrit i amb ganes de confondre la unitat eclesial que sempre demana un Papa amb la unitat d’Espanya, deixem-los per impossibles.

La segona clau era que el Papa fes el gest de parlar català d’una manera similar a la que va fer Benet XVI el 2010. Alguna cosa més que el “bonanitbarcelona” d’un concert de Bruce Springsteen o de la celebració d’una Champions d’un altre Leo, el Leo Messi. En aquest sentit, les paraules de Lleó XIV han superat amb escreix les de l’anterior viatge pontifici.

En resum, un èxit. A alguns els pot semblar que no, però els que coneixem el món eclesial parlem d’un èxit espaterrant. Fent els símils taurins que agraden al cardenal Joan Josep Omella, “rabo y dos orejas”.

Per què ho remarco? Doncs perquè durant molts anys, des de Catalunya, hem estat comprant tots els números perquè això fos un desastre. És cert que la culpa és de Madrid. Que ho és. I és cert que Catalunya no té un Estat i que només hi ha una ambaixada “espanyola” davant la Santa Seu. Però també és cert que ara tots hem corregut a estripar-nos les vestidures (concepte d’origen bíblic, per cert), mentre que durant anys el país no ha posat atenció a les relacions amb la Santa Seu.

Un laïcisme social que creu que parlar amb el Vaticà és pecat. O que no perd l’oportunitat de posar el dit a l’ull a l’Església per pujar en el rànquing dels més moderns i avançats del món. Molts partits catalans (i governs) que han abandonat el tema perquè creuen que no dona cap vot. Altres sectors que marquen l’agenda de la societat catalana que donaven per mort el fet catòlic a Catalunya i que consideraven que era un tema del qual ja no calia preocupar-se. O una Església que ha decidit que el tema nacional ja no és el seu negociat perquè l’Església és universal. O perquè en castellà ja ens entenem tots. 

I anar sumant desercions que, les darreres dècades, han provocat que el tema català desaparegués de l’agenda de la Santa Seu. Només vam córrer a salvar els mobles el 2017. I, com que no va funcionar, ens en vam tornar a oblidar. No ens posem les mans al cap per un tema en el qual no hi hem gastat ni un duro durant dècades. O que, els pocs que se n’han preocupat, no han trobat l’empenta o el suport majoritari de la societat catalana. Eren coses de gent gran amb barretina i rosari.

I malgrat tot, ha estat un èxit. Però ara ve el tema gros que ens afecta més que la merescuda dosi d’autoestima que hem tingut aquests dies: la successió episcopal a la capital de Catalunya. “Bon dia i bona hora, i la son quan sigui l’hora”, també es deia abans. Però l’hora del cardenal Joan Josep Omella ja li han endarrerit cinc anys. La pròrroga que ha tingut des que el 2021 va presentar la renúncia obligatòria en complir els 75 anys. Ha estat voluntat del papa Francesc. I ara del papa Lleó XIV, prorrogar-ne el mandat.

El mateix cardenal Omella fa temps que demana aquest relleu. Ara, culminat el seu mandat amb la benedicció de la Sagrada Família, el cardenal és el primer que vol tancar aquest recorregut. Que ha arribat l’hora. Malgrat que durant molts anys no hem fet la feina, hi ha una dada positiva. Abans de ser escollit Papa el cardenal Prevost va ser responsable del departament vaticà que gestiona els nomenaments de bisbes. I durant aquesta etapa els perfils que han triat per a Catalunya han estat molt bons.

La dada que no tenim és si el relleu de Barcelona ja està decidit i ara només falta esperar poques setmanes. O si precisament el viatge havia de servir per acabar de prendre mides abans decantar la decisió. Però si el viatge realment ha servit com un toc d’alerta al Vaticà, no tornem a tancar la carpeta en un calaix. Encara que el nostre mal vingui d’Almansa, si només ens encomanem a Santa Bàrbara quan trona, després les coses acaben com el rosari de l’aurora. Com es deia abans, “quan fou mort, el combregaren”.