Aquest curs escolar que aviat acaba hem vist milers de docents sortir als carrers, organitzar-se als centres i mantenir durant mesos una mobilització sostinguda per defensar l'educació pública. Ho hem vist a Catalunya, però també al País Valencià, dibuixant un mapa que alguns fa segles que miren d’esborrar i que en cada espurna de lluita ens recorda que el nostre país ni comença a l’Albera ni acaba al Sènia.

Aquests milers de docents, han sortit als carrers amb determinació, assumint molts costos personals i laborals, i suportant amb intel·ligència i sense frustració la incomprensió d'un Govern més preocupat per reprimir i apagar el conflicte que no pas per entendre'n les causes.

I pensem que és hora de dir una cosa ben clara: qui pensi que això que vivim és només un conflicte laboral o sectorial estarà cometent el mateix error que ha comès el PSC durant tots aquests mesos. Niubó com a consellera i Illa com a president s’han equivocat profundament. I continuen enrocats en l’error.

Com ja s’ha demostrat àmpliament, i malgrat els esforços ingents, insultats i inútils de certes esferes polítiques i mediàtiques, la lluita dels docents no parla només de salaris i condicions laborals -legítimes per elles mateixes-. Parla de ràtios excessives, de manca de recursos per atendre la diversitat, de la situació agònica de l'etapa 0-3, de la segregació escolar, de la sobrecàrrega de les professionals, de la necessitat de garantir una educació plenament en català i de les dificultats creixents per oferir una educació de qualitat a tots els infants i joves del país.

En definitiva, parla de quin futur volem construir. De quin país volem construir.

L'escola pública és, probablement, l'espai més important de cohesió social que tenim com a societat. És on es troben infants de procedències diverses, on es poden combatre desigualtats que neixen i es pateixen fora de les aules. És on es formen infants i joves crítics i compromesos. I és, també, l'eina que tenim com a país per garantir que tots els infants i joves puguin aprendre i puguin viure en català, independentment de quina sigui la llengua materna.

Quan l'educació pública es troba amenaçada, les conseqüències van molt més enllà de les escoles i els instituts. Augmenten les desigualtats, trontolla la cohesió social, es minoritza la llengua i es redueixen les oportunitats. I tot això, qui més ho pateix és la classe treballadora, com sempre.

Per tot això, aquesta no és una lluita que correspongui exclusivament als docents i la resta de la comunitat educativa, sinó que és una responsabilitat col·lectiva de país. De tot un país.

Les famílies saben perfectament què significa que faltin recursos als centres. Les estudiants pateixen cada dia les conseqüències de les mancances del sistema. Els municipis conviuen amb les desigualtats educatives als seus barris. Però el conjunt de la societat depèn, en bona part, de la capacitat que tingui l'escola pública de garantir igualtat d'oportunitats i cohesió social.

Necessitem una aposta de país per l'educació pública. Una aposta real i constant, que escapi de tacticisme i electoralisme, amb més recursos, amb més professionals, amb una reducció de les ràtios dràstica, amb infraestructures dignes, amb una defensa efectiva del català i, per tant, del millor model per garantir-ne l’aprenentatge i l’ús, la immersió lingüística, i sobretot, amb la voluntat d'afrontar els problemes estructurals que arrosseguem des de fa massa temps.

Per això volem aprofitar aquestes línies per expressar el nostre reconeixement a totes les treballadores de l'educació que han sostingut aquesta lluita durant aquest curs. Han estat un exemple de compromís amb el servei públic i amb el país. I per això també fem una crida a tota la societat a implicar-s'hi, perquè encara queda molt per lluitar. Ens hi sentim profundament interpel·lades i estem segures que la societat sencera també s’hi sent.

És per això que aquest diumenge serem a la manifestació que desenes de col·lectius han convocat a Barcelona als Jardinets de Gràcia a les 11.30 h del matí. I com nosaltres, milers de persones que estimem l’escola pública, la llengua i el país.

Perquè defensar l'educació pública no és defensar només els interessos d'un sector. És defensar un projecte col·lectiu de futur. És defensar una societat més justa, més cohesionada i amb més oportunitats per a tothom. És defensar la llengua, els serveis públics i els drets socials. És, en definitiva, defensar i construir el model de país que necessitem, que volem i que mereixem.

I això ens interpel·la a totes i a tots.