Una part important del debat polític contemporani gira al voltant de com gestionar l’escassetat. Escassetat d’habitatge, de recursos públics, de temps d’espera en els serveis socials o de capacitat dels sistemes de salut. Davant d’aquesta realitat, la política sovint adopta una actitud defensiva: regular, limitar, distribuir millor el que hi ha. Però cada vegada és més evident que aquesta lògica és insuficient.

El llibre Abundancia, d’Ezra Klein i Derek Thompson, ha obert un debat interessant en aquest sentit. La seva tesi és simple, però potent: moltes de les tensions socials de les societats avançades no provenen només d’una mala distribució dels recursos, sinó també de la incapacitat de produir en quantitat suficient els béns essencials que les persones necessiten. Habitatge, energia neta, infraestructures, innovació científica o serveis públics. La política del segle XX va posar l’accent en la redistribució; la del segle XXI haurà de tornar a posar-lo també en la producció.

Aquest plantejament té una lectura especialment suggeridora per a Catalunya i per al que històricament s’ha anomenat catalanisme social. El catalanisme polític que es construeix al llarg del segle XX no és només una reivindicació nacional o institucional. És també un projecte de modernització social. La Mancomunitat, la Generalitat republicana o, més tard, la reconstrucció institucional després de la transició comparteixen una mateixa intuïció: que el progrés col·lectiu depèn de la capacitat del país per construir institucions, infraestructures i serveis al servei de la societat.

Aquest esperit constructor és el que permet desplegar sistemes públics de salut, educació o serveis socials, però també el que dona lloc a una forma molt particular de provisió de serveis: la col·laboració entre sector públic i societat civil organitzada. Hospitals concertats, escoles cooperatives, entitats socials o fundacions culturals formen part d’un mateix ecosistema que ha estat una de les singularitats del model català.

Durant dècades aquest model ha combinat dues idees que sovint es presenten com a contradictòries: una forta presència del sector públic i una societat civil extraordinàriament activa. El tercer sector i l’economia social  no han estat només complements de l’Estat, sinó actors centrals en la provisió de béns col·lectius.

Tanmateix, en els darrers anys el debat públic s’ha anat desplaçant cap a una altra direcció. La política sembla haver entrat en una fase marcada sobretot per la gestió de les limitacions: com repartir millor els recursos disponibles, com contenir els preus de l’habitatge, com administrar sistemes públics sotmesos a una pressió creixent.

Aquest canvi no és casual. Catalunya, com moltes altres societats europees, afronta transformacions profundes: envelliment demogràfic, noves dinàmiques migratòries, urbanització accelerada, transició energètica, disrupcions tecnològiques successives i simultànies i una economia cada vegada més basada en el coneixement. Tots aquests processos generen noves demandes socials.

El risc és que la política quedi atrapada en una lògica permanent de gestió de l’escassetat. Aquí és on la idea d’abundància pot resultar útil. No com un eslògan ingenu, sinó com una orientació estratègica: les societats que prosperen són aquelles capaces d’augmentar la seva capacitat de produir béns col·lectius.

En el cas de Catalunya això significa, entre altres coses, ampliar de manera sostinguda el parc d’habitatge assequible; reforçar els sistemes de cures davant l’envelliment de la població; invertir en recerca i innovació; o desplegar noves infraestructures energètiques i digitals; o impulsar les polítiques d’adaptació al Canvi Climàtic. Però també significa repensar com es produeixen aquests béns i combatre la tan estesa cultura NIMBY ( no al patí de casa meva), que sovint amaga interessos exclusivament particulars.

El catalanisme social pot trobar en aquest debat una nova font d’inspiració. La seva tradició no és la de l’Estat omnipresent ni la del mercat sense regulació, sinó la d’una economia social de mercat on les institucions públiques, el sector privat i la societat civil cooperen per ampliar les oportunitats col·lectives.

En un moment en què el pessimisme sembla haver-se instal·lat en moltes democràcies occidentals, recuperar aquesta ambició pot ser més necessari que mai. No es tracta només de protegir el que ja tenim, sinó de tornar a creure que és possible construir més i millor.

Al capdavall, aquesta ha estat sempre una de les intuïcions més fecundes del catalanisme: que el progrés d’un país no depèn només de la seva identitat o de les seves institucions, sinó també de la seva capacitat d’organitzar-se col·lectivament per produir benestar. Malgrat els límits de l’autogovern actual , de la insuficient inversió de l’Estat en infraestructures i de l’infrafinançament crònic que patim, que expliquen el perquè som tants que els defensem la independència, Catalunya ha de tenir l’ambició de créixer.

Potser avui aquesta idea es pot resumir amb una paraula que torna al centre del debat: abundància.