Tornava d’esmorzar a la meravellosa i reconeguda Granja Elena, on una pissarra plena d’opcions em donava pistes per refer-me de l’afer-cultural que acabava de viure dins la programació del Grec al Lliure de Montjuïc. Un parell d’ous ferrats amb cocotxes que he trobat sublims i regeneradors, després de veure com el sol acaronava la teulada del Palau de l’Agricultura a les 7 del matí.  Els espectadors del Temporada alta que van assistir a l’estrena del nou espectacle de la figuerenca Angélica Liddell, hi van anar en horari d’hivern, i els de Barcelona que encara hi poden anar avui i demà ho faran a 3 quarts de 5 de la matinada.  Aquesta hora que és la que també marca Sarah Kane a Psicosi de les 4:48, perquè la ment experimenta un moment de claredat o profunda crisi abans de la mort, i que, per tant, li va bé a Liddell per representar Sepukku. El funeral de Mishima. El cas és que encara que mentre escric aquesta columna el cap encara busca saber on és- vaig dormir abans d’anar al Lliure i ho he provat en tornar a casa- la meva voluntat és la de continuar vivint, per molt que l’Angélica Liddell hagi cantat les lloances sobre això de plegar de viure, com acte d’avantguarda radical i sincer.

Mentre tornava a casa a Catalunya Ràdio, Frederic Vincent entrevistava Javier Ruiz, el periodista que ahir va entrevistar l’expresident del govern espanyol José Luis Rodríguez Zapatero a La1, i que en defensa pròpia agafava una frase del mateix Fredi: "No m’empenyeu", en referència a les crítiques, fins i tot a l’avançada, que han proferit els dirigents del PP sobre si l’entrevista seria una rentada de cara.  ZP que va mesurar les paraules perquè el seu cas va més enllà del que pugui respondre en una entrevista per mantenir una imatge d’home ètic. Paral·lelament, després del que va respondre sobre els regals de cortesia i que no havia parlat amb ningú, les últimes hores al mòbil m’anaven dient que anticorrupció demana que es tornin a peritar les joies, i que el jutge Calama no anul·lara el cas Plus Ultra perquè la petició de les defenses de ZP ho han fet fora de termini.

Tot això després d’haver vist, amb el Lliure ple, i també hi ha entrades exhaurides per les dues funcions que queden (potser hi ha algun lloc sobrer), al voltant de la idea del suïcidi. Hi va haver uns set espectadors que van optar per sortir de la funció, i algun que es va marejar, com ja havia passat a Girona. El muntatge no s’està per delicadeses, a banda d’explicar el ritual dels samurais amb el joc de catanes i budells, i de fetges de vaca, jocs de cigarretes, i fisioculturistes, i extraccions de sang.

La Liddell, a pèl, es va posant peces de roba de gent que ja no hi són, que van optar per precipitar la seva mort. La mort, una de les qüestions que marca l’obra de Liddell. Amb el suïcidi de l’escriptor japonès Yujio Mishima, del 25 de novembre del 1970, tanca una trilogia després d'oferir-nos el seu funeral (Vudú: (3318) Blixen) i el d'Ingmar Bergman (Dämon). Erotisme, bellesa i violència. Tot emmarcat en un espai amb tatami blanc i fons daurat, i un pont que marca el camí dels morts. El professor de periodistes Tomàs Delclòs m’explicava que ha vist bona part de la producció de la Liddell, i que aquí hi havia trobat des de coses antigues, fins a imatges precioses, dins l’univers de la dramaturga aclamada internacionalment. La seva radicalitat, una joia.

També dins del joier teatral, ahir mateix vaig poder veure més morts al Hamlet i les coses podrides dels Parking Shakespeare, a la plaça dels Til·lers de l’estació del Nord barcelonina. I en van 17 d’aquestes funcions de vespre a l’aire lliure i taquilla inversa. El joc teatral carregat d’humor ens ofereix, seguint la bona idea dublinesa del Pep Garcia-Pascual, i en aquest cas amb versió i direcció de Roger Torns, una versió d’una hora i vint d’un Hamlet que no us podeu perdre, i que juga amb tota la nostra experiència acumulada sobre el clàssic. To be or Not to be. La mort, la sang en aquest cas agafa els llençols per presentar els espectres. Aquests que avui busco en el meu estat de vetlla i vigília en què m’ha deixat l’impacte del suïcidi de Mishima. Però quin goig poder triar i remenar en una cartellera festivalera i vital entre pics de calor, mentre les urgències judicials empaiten Zapatero i s’adormen quan es tracta d’aplicar l’amnistia. Els jutges, aquests sí que fan una pràctica radical de la seva dramatúrgia, mentre se’ls escapa el riure per sota el nas.