La sentència pel col·lapse del pont Morandi de Gènova ha deixat una imatge poc habitual al sud d'Europa: directius, tècnics i responsables públics condemnats a penes de presó per haver ignorat advertiments, ajornat decisions i convertit la negligència en una tragèdia. Trenta-dues condemnes. Gairebé dos-cents anys de presó. No retornarà la vida a les quaranta-tres víctimes, però almenys hi ha una resposta a una pregunta elemental: qui n'era responsable.
A Catalunya, aquesta pregunta acostuma a quedar sense resposta. És difícil no pensar-hi després dels darrers incidents. Un esvoranc a Montcada en unes obres ferroviàries. Un altre al Putxet. Una explosió de gas en unes obres a Barcelona. No fa gaire, un despreniment de terres va provocar la mort d'un maquinista. I, inevitablement, torna el record del Carmel, aquell enorme forat que es va empassar-se edificis, va expulsar milers de persones de casa seva i va marcar tota una generació de barcelonins.
Què en sabem, avui, de tot allò? Sabem que hi va haver informes. Que es van anunciar investigacions. Que es van crear comissions. Que es van prometre protocols nous. Que es van pagar indemnitzacions. Però costa recordar un sol nom d'algú que assumís responsabilitats personals. Encara més difícil és recordar una condemna.
Aquí les responsabilitats semblen sublimar-se. Es transformen en conceptes abstractes. Fallades del sistema. Circumstàncies excepcionals. Errors de procediment. Factors geològics imprevistos. Manca d'informació. Ningú no decideix. Ningú no signa. Ningú no en sabia res.
I, tanmateix, les obres tenen directors. Les infraestructures tenen responsables. Els contractes tenen adjudicataris. Les administracions tenen càrrecs polítics i tècnics. Les inspeccions tenen signatures. Les decisions tenen noms i cognoms.
La diferència amb Gènova no és que a Itàlia no cometin errors. La història italiana està plena d'episodis de corrupció, negligència i mala gestió. La diferència és que, després de vuit anys d'investigació i judici, la societat italiana pot assenyalar una cadena de responsabilitats. Pot discutir si les penes són suficients o excessives, però no viu instal·lada en la nebulosa permanent.
Aquí, en canvi, sembla que les tragèdies tinguin una extraordinària capacitat d'autodissoldre's. El temps ho acaba cobrint tot. Les víctimes deixen de ser notícia. Les comissions parlamentàries prescriuen mediàticament molt abans que jurídicament. Els informes tècnics acaben en un calaix. I els responsables, si és que n'hi havia, desapareixen rere la boira administrativa.
És una cultura política que fa tant de mal com els mateixos errors materials. Perquè transmet un missatge devastador: les grans obres tenen nom i cognom quan s'han d'inaugurar, però misteriosament anònimes quan alguna cosa s'ensorra.
No es tracta de reclamar caps de turc. Ni de convertir qualsevol accident en una causa penal. Els accidents succeeixen. Els riscos zero no existeixen. Però una democràcia madura necessita saber què ha passat, per què ha passat i qui havia d'evitar-ho. Sense aquest exercici de transparència, la confiança pública també s'esfondra.
Potser el pont Morandi ens interpel·la per això. No només perquè ens recorda fins on pot arribar una negligència sostinguda, sinó perquè demostra que les responsabilitats poden tenir conseqüències. Que els informes no són literatura. Que els advertiments no són decoratius. Que els càrrecs comporten obligacions.
A Catalunya, malauradament, massa sovint els esvorancs no només s'obren al subsòl. També s'obren en la memòria. I, sobretot, en la responsabilitat.