El vocable amnistia —‍és oportú recordar-ho‍— evoca l’oblit. És allò de disposar que, per al món del dret, determinats fets no havien existit i, per tant, no se’n podien derivar conseqüències negatives per als que en foren autors. Òbviament, es tracta d’una ficció legal, perquè allò que va passar, va passar, però es decideix oblidar-ho, com si no hagués passat, perquè s’entén que és oportú establir-ho així a partir de la ponderació d’una diversitat d’interessos públics dignes de ser considerats. També es dicta, l’amnistia, per reparar una injustícia, una arbitrarietat o un abús. En aquests supòsits, no es tractarà només d’oblidar, sinó de revertir una situació injusta creada per decisions judicials o administratives arbitràries que no només atempten contra els drets humans dels implicats, sinó que també malmeten el sentiment més elemental de justícia. Sentiment de justícia que sembla que els humans, pel simple fet de ser-ho, hauríem de tenir interioritzat. 

El tractament dispensat a l’independentisme català ha patit i pateix, sens dubte, d’aquests grans mals. A saber, d’una pregona injustícia, ordenada des de les altes instàncies de l’Estat, que ha provocat empresonaments, exilis, persecucions patrimonials i patiments i incerteses de tota casta que encara —encara!— duren. Com si no res, s’han escolat gairebé nou anys d’ençà del referèndum del 2017 i de la declaració d’independència —‍emesa però suspesa, suspesa però emesa‍— promulgada pel president Puigdemont. Nou anys i les víctimes de la repressió desfermada continuen sense experimentar allò que espera qualsevol víctima, que és la restauració de la situació al moment anterior als fets i la reparació dels efectes de la il·legal repressió. No ha bastat una llei d’amnistia, vigent des del mes de juny de 2024, que obligava a reintegrar als perseguits els drets fonamentals que els havien estat arrabassats. No ha bastat perquè els primers actors de l’obra varen dir que la llei no era del seu grat, fins i tot abans que es publiqués, i prou. 

El missatge, fàcilment deduïble, era que els responsables no feien comptes d’aplicar-la, l’amnistia, i que, per a ells, era, si fa no fa, ben igual que sentir ploure. Ja trobarien els subterfugis i les giragonses dialèctiques, que d’això en saben prou. I fins al dia d’avui. Tanmateix, en aquest permanent marasme, s’ha esdevingut un bri d’aire fresc, que bona falta feia. En efecte, com és sabut, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ha decidit, a través de dues sentències conegudes aquest darrer dijous, que la llei d’amnistia anava en la bona direcció i que res no impedia que fos aplicada. O, dit d’una altra manera com a puntualització afegida, era i és obligat aplicar-la, la llei, de forma immediata, fonamentalment perquè estan en joc drets de la màxima transcendència, com la llibertat o la participació política.  

Així les coses, tornem al punt de partida per comprovar que, en els darrers llargs anys, tot aquest artificiós conglomerat de sentències ideològiques que feien dir a la llei allò que no deia, que forcaven els arguments i que anaven farcides de tergiversacions sense traça, no han servit per a res més que per caminar en cercle. D’aquesta manera, això sí, han perllongat indefinidament el patiment dels represaliats i han resolt en cada moment, no a partir de la raó lògica, sinó ben al contrari, des d’una cosmovisió autàrquica. Val a dir-ho, des de posicions prèvies que no tenien res a veure amb la sana administració de justícia, sinó amb el càstig sever als independentistes catalans que havien gosat desafiar el sistema (la unitat indivisible i aquestes coses). 

El Procés, les condemnes, els exilis, les persecucions, hom diria que semblen estar prou lluny en el temps. Però seria una errada veure-ho així. Tot plegat és ben present, és actual, perquè les conseqüències són les mateixes del primer dia, sinó pitjors, en alguns casos, perquè el pas dels dies les ha agreujades. Per això, és del tot imprescindible evocar-ho, perquè, si perdem les referències històriques —‍d’on venim i per què els independentistes més actius i l’independentisme en termes globals han hagut de suportar aquest immens trasbals individual i col·lectiu‍—, no sabrem entendre el passat més recent, ni projectar el futur, que encara existeix.

Com ha passat en anteriors ocasions, els tribunals europeus han posat ordre i raó, capacitat d’anàlisi i sentit comú. Aquesta vegada ha estat el TJUE que ha dit als tribunals espanyols que es deixin d’elucubracions estranyes i apliquin la llei d’amnistia d’una vegada per totes, bàsicament perquè ni existia ni existeix cap raó jurídica per deixar-la d’aplicar. Tanmateix, allò que confirma que els primers destinataris reben de forma força renuent les sentències que els arriben d’Europa i que professen un paupèrrim respecte pels drets fonamentals és que la resposta hagi estat que ja ho faran, que ho faran quan toqui (o hi posaran noves pegues, que mai no es pot descartar res). De moment, diuen que no s’ha de frisar gens. Que ara se’n van de vacances i que, en tornar, veuran de què va la cosa. 

Quan albiraven urgències, quan la raó d’estat deien que ho imposava, es varen reunir en diumenge o de nit, no venia d’aquí. Ara que els independentistes catalans segueixen il·legalment privats dels seus drets fonamentals, la resolució pot esperar. Paradoxes, com per reclamar dia sí i dia també respecte i fe absoluta en la santedat de les resolucions judicials (imparcials, independents i etcètera).