Aquest 20 de juliol s'ha publicat oficialment al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) la llei de creació del Centre Català d'Empresa i Drets Humans. Pot semblar un anunci més aviat tècnic i amb un impacte allunyat de la vida de les persones, però és tot el contrari: és la culminació de més d'una dècada de feina col·lectiva i, alhora, una raresa en el panorama internacional. Perquè mentre generalment veiem tendències d’afluixar els controls sobre les empreses, a Catalunya hem aconseguit fer el contrari.
Però d'on ve la proposta? Les empreses multinacionals fa segles que en diversos casos contaminen, expulsen i empitjoren les condicions de vida de moltes comunitats, i en les últimes dècades s'han fet esforços de documentació i de reclamació perquè se les responsabilitzi de les seves accions. A tall d'exemple, el Business & Human Rights Resource Centre, que recull vulneracions de drets per part d'empreses, ha documentat almenys 7.200 atacs contra persones defensores de drets humans només entre 2015 i 2025.
A Catalunya fa més de deu anys que, des del Grup Català d'Empresa i Drets Humans (una coalició de vint-i-dues entitats), es treballa en una proposta legal per adreçar aquesta impunitat dins de les competències catalanes. El 2016 i el 2019 el Parlament ja es va pronunciar per unanimitat donant suport a la creació d'aquest centre. L'any 2020 es va registrar al Parlament una primera proposta de llei per crear el Centre Català; i sis anys, tres presentacions a registre i dos avançaments electorals després, s'ha aconseguit acabar el tràmit. Pel camí, més de 8.000 organitzacions, sindicats i plataformes ciutadanes hi han donat suport. Que avui el Centre Català sigui llei i estigui publicat al DOGC és, abans que res, una victòria col·lectiva i de la constància, i fa Catalunya pionera en la defensa dels drets humans.
Però per entendre per què importa tant, cal mirar més enllà de Catalunya. Les empreses transnacionals disposen de tota mena d'eines jurídiques per fer valer els seus interessos, mentre les comunitats afectades pels seus abusos es queden sense cap tribunal on reclamar. Fa gairebé deu anys que a Nacions Unides s'està elaborant el Tractat Vinculant d'Empreses Transnacionals i Drets Humans, un procés que segueix viu, però que ha patit entrebancs per la complicitat de determinats estats amb el poder corporatiu. I la Directiva europea de diligència deguda, tan esperada, va acabar sent una versió diluïda que deixa fora bona part de les empreses i les activitats que hauria de vigilar. En aquest context de mínims, que un territori com el nostre s'atreveixi a crear un organisme propi no és poca cosa.
Què farà, aquest Centre? Serà un organisme públic i independent que, entre moltes altres funcions, tindrà capacitat per rebre informació de comunitats afectades per empreses que operen a Catalunya; analitzar riscos de vulneració dels drets humans i els impactes sobre el medi ambient; i incorporar aquestes anàlisis en informes que seran públics, també quan aquestes vulneracions passen a milers de quilòmetres, als països del Sud Global. Els primers casos que podria examinar no s'han d'inventar: la plataforma Alertadh.org ja en documenta prop de trenta, amb empreses que operen des de Guatemala fins a Súria.
Ara bé, tenir una llei qualsevol no era tenir el Centre. Perquè el Centre fos realment útil, havia de complir uns mínims innegociables: independència respecte del poder corporatiu, accessibilitat per a les comunitats afectades, transparència i publicitat a l'hora de fer els informes, i eficàcia per rebre informació i fer seguiment dels casos. Si hagués faltat qualsevol d'aquestes condicions, tindríem un centre, però no el que necessitem; i alguns d'aquests processos, com la recepció d'informació i les garanties del procés, encara s'han de desenvolupar reglamentàriament.
Per això, el que ve ara és tan important com el que hem aconseguit. Ara cal que la Generalitat doti el Centre Català de recursos perquè pugui començar a operar com més aviat millor; que s'aprovi el reglament que el desenvolupi, sense demores; i que es constitueixi el Consell Assessor dins del termini previst. Ho hem esperat més de deu anys. Seria una llàstima que, després de tanta feina, la llei es quedés en un paper al DOGC.