Doncs d’aquí a quatre dies (8 d’agost) farà dos anys de la investidura de Salvador Illa, l’home que havia de pacificar Catalunya per la via d’1) l’entesa amb Espanya, i 2) la bona gestió dels serveis públics. La realitat, però, li ha organitzat al president de la Generalitat un segon aniversari macabre en tots dos punts. Fa una setmana es feia pública l’execució pressupostària de l’estat el 2025. El resultat és que, per la via de l’entesa amb Espanya (PSC aquí, PSOE allà), Catalunya va rebre el 8,6% del total de la inversió estatal malgrat representar el 16% de la població i el 19% del PIB. El mateix any, la Comunitat de Madrid (radicalment enfrontada amb el govern de Sánchez) va rebre, en nombres absoluts, més del doble d’inversió que Catalunya malgrat tenir un milió d’habitants menys.
La via de la bona gestió dels serveis públics també ha tingut un aniversari sonat: dimecres, esvoranc a les obres de soterrament de les vies a Montcada i Reixac, i nova paralització de Rodalies; divendres, un fiasco en la gestió de les proves PISA que deixa Catalunya en ridícul davant de la comunitat educativa mundial (PISA té abast global). Plou sobre mullat, tant als trens com a l’educació. Catalunya fa aigües per tot arreu, amb uns serveis públics desbordats per la combinació letal d’espoli fiscal, explosió demogràfica i mediocritat política.
La situació del país és una esmena a la totalitat de les tesis d’Illa i el PSC. Ho hem defensat en aquesta columna diverses vegades i ho tornem a fer: un cop la pols i el soroll del postprocés s’han assentat, tornen a emergir els nusos estructurals que van conduir a la revolta catalana del disset. El país el tenim sotmès a un estrès múltiple –polític, econòmic, social, lingüístic/identitari– que les eines del règim del 78, simplement, no poden resoldre perquè han quedat obsoletes. El procés autonòmic està tancat i barrat des de la sentència del TC contra l’estatut, l’estat profund i la dreta espanyola han dit prou, i el PSOE ni pot ni vol fer el que caldria per revertir-ho. És un atzucac, un senyor atzucac que l’independentisme va veure i denunciar abans que ningú. Que li hagi tocat al PSC gestionar-lo té un punt de justícia poètica.
Illa governa perquè va quedar primer i l’única alternativa a la seva presidència era una repetició electoral que no volia ningú, ni tan sols aquells que la reclamaven. L’independentisme no suma al Parlament, i a més, tant a ERC com a Junts els interessa que la legislatura s’allargui i arribi fins al final, per motius diferents. Els republicans necessiten temps perquè arribi l’amnistia o l’indult a Junqueras i pugui ser candidat, i Junts necessita endarrerir tant com pugui el tsunami anunciat d’Aliança Catalana. El PSC té, doncs, dos anys més al davant. Si són com els dos primers, en una legislatura Salvador Illa haurà aconseguit carregar-se dues idees al preu d’una: que l’entesa amb Espanya resol els problemes, i que el PSC és un bon gestor.