Diu un vell proverbi digital que si el producte és de franc, el producte ets tu. Però la realitat de la nostra era de sobreestimulació s’ha sofisticat tant que ja no es tracta només de vendre les nostres dades al millor postor, sinó de decidir què recordem i, sobretot, què ens convé oblidar. L’última batalla de la nostra civilització no es lliura als parlaments ni a les trinxeres clàssiques; es lliura a la pantalla del telèfon que teniu ara mateix a les mans, en un combat silent on l'atenció és el botí i la identitat, la víctima col·lateral.

Aquests dies s'ha parlat molt de la necessitat de recuperar fets, efemèrides i grans noms que defineixen qui som. Ho veiem amb les commemoracions oficials de grans tòtems culturals del país. Però mentre les institucions basteixen solemnes declaracions d'intencions, la realitat quotidiana viatja a la velocitat de la fibra òptica en una direcció radicalment oposada. L’arquitectura de les grans plataformes globals —aquelles que operen des de Silicon Valley o de capitals asiàtiques sense haver de demanar permís a cap frontera de l'Europa vella— està dissenyada per a l’instant immediat. Per al soroll. Per la indignació de consum ràpid que caduca al cap de vint minuts.

I és precisament en aquest ecosistema on ens estem jugant el futur del relat col·lectiu. El nacionalisme d'estat —aquell vell conegut de matriu espanyola que tan bé s'ha adaptat a la modernitat líquida— sap perfectament que per sotmetre un poble ja no cal tancar impremtes. N'hi ha prou amb inundar la xarxa d'un soroll eixordador on la llengua, la cultura pròpia i els referents històrics catalans quedin diluïts en un mar d’irrellevància algorítmica. Si no apareixes al menú de recomanacions del dia, simplement deixes d’existir per a les noves generacions. L'asfíxia ja no és legislativa, és invisible.

Davant d’això, la resposta del catalanisme polític i cultural continua sent massa sovint analògica, mandrosa, gairebé provinciana. Ens mirem el melic amb una barreja de queixa romàntica i resignació, esperant que algun miracle burocràtic ens salvi de la globalització tecnològica. Però els drets digitals i la sobirania de les dades no són un caprici de moderns de cafeteria; són la infraestructura bàsica per a la supervivència d'una nació en el segle XXI. Si perdem el control dels canals de distribució de la informació i deleguem la nostra memòria en servidors aliens, serem una societat amnèsica, fàcilment manipulable.

Fer periodisme avui, com mirar d'entendre el món des de la talaia catalana, exigeix rebel·lar-se contra el dictat del polze que llisca sense rumb per la pantalla. Ens cal defensar els espais propis de pensament crític amb dents i ungles, i exigir que la tecnologia serveixi per connectar-nos amb el món, no per desconnectar-nos de nosaltres mateixos. Perquè una nació que ho sap tot sobre l'últim mem global però ho ha oblidat tot sobre els seus propis fonaments, és un país vençut abans de començar a jugar la partida.