La física quàntica ha demostrat que una mateixa partícula pot ser a més d’un lloc alhora. Tal qual. Fins ara, semblava que aquesta propietat estava reservada a partícules molt petites, com els electrons, però la política catalana acaba de descobrir que també es pot aplicar als consellers i altres alts càrrecs de la Generalitat, amb vocació d’electrons lliures.
La principal promotora d'aquest avenç revolucionari és la consellera de Recerca i Universitats, Núria Montserrat, que des de fa mesos lidera un dels projectes més ambiciosos de la ciència catalana: demostrar que una mateixa persona pot ocupar simultàniament dues (o més) posicions incompatibles entre elles; que, de fet, no passa res si un alt càrrec del Govern de la Generalitat continua impulsant la seva carrera mentre pren decisions polítiques que afecten directament el seu propi àmbit professional. Semblava que la qüestió havia quedat aclarida fa més de vint anys amb la llei d’incompatibilitats (13/2005), però es veu que no.
Fa uns mesos, Antoni Castellà ja va advertir al Parlament que una cosa és incorporar talent procedent del món acadèmic a la política i una altra de molt diferent pretendre governar la universitat i la recerca mentre es manté un peu —o potser tots dos— dins del mateix ecosistema que s'administra. En aquella intervenció, a més, Castellà va deixar anar preguntes incòmodes sobre possibles intents d'influir en nomenaments dins del sistema de recerca que no pertoquen a la Conselleria. La resposta del Govern va ser la previsible: negar-ho tot, indignar-se molt i presentar les preguntes com un atac personal. La consellera va arribar a acusar Castellà de paternalisme. Poca broma.
En qualsevol cas, aquell episodi no es va limitar a una simple controvèrsia entre un diputat de l'oposició i una consellera. Poques setmanes després, el Parlament va aprovar una moció que reclamava explícitament al Govern que no es modifiqués el règim d'incompatibilitats dels consellers, ni mitjançant una llei d'acompanyament ni per cap altra via. La iniciativa va obtenir el suport de Junts, ERC, Comuns, PP, Aliança Catalana i la CUP, mentre que Vox es va abstenir i el PSC hi va votar en contra. Més enllà de les xifres, el missatge polític era inequívoc: en una cambra profundament fragmentada i polaritzada, una majoria transversal va coincidir a defensar que els membres del Govern han d'exercir les seves funcions en règim de dedicació exclusiva i que les incompatibilitats no són un obstacle burocràtic, sinó una garantia institucional.
Ara ha estat Salvador Vergés qui ha tornat a posar el dit a la nafra advertint que el Govern ha tornat a presentar –com si sentís ploure– la modificació de la llei d’incompatibilitats camuflada un altre cop dins la llei d’acompanyament dels pressupostos. És a dir, utilitzant aquell vehicle legislatiu meravellós que permet introduir canvis profunds mentre la majoria de la població està pendent de si els pressupostos tiraran endavant o no. On està la boleta? La qüestió és fascinant perquè revela una determinada concepció del poder.
La confiança pública és una matèria molt delicada. Costa dècades construir-la i només calen uns quants episodis dubtosos per destruir-la. Per això sorprèn que, enmig de la que està caient, i després d'anys reclamant transparència, regeneració democràtica i bones pràctiques, la solució que alguns proposin sigui precisament relaxar els mecanismes de prevenció.
Pel que fa a l’àmbit de la ciència –no només de la física quàntica–, la paradoxa és ja sublim. Durant dècades se'ns ha explicat que la recerca catalana és un model d'excel·lència internacional perquè les decisions es prenen amb criteris professionals, independents i allunyats d’interferències polítiques. I ara resulta que la millor manera de protegir aquesta independència consisteix a permetre que els responsables polítics mantinguin al mateix temps interessos professionals dins del mateix sistema. És difícil no admirar tanta creativitat.
Potser el problema és que alguns han acabat confonent el servei públic amb una extensió de la seva trajectòria personal. Com si (el govern de) la Generalitat fos un instrument al servei del currículum acadèmic en lloc d’una institució al servei dels ciutadans. La política exigeix sacrificis. Un dels principals és acceptar que, durant un temps, determinades activitats privades han de quedar aparcades. Aquesta és la diferència entre entendre un càrrec públic com un honor temporal o entendre'l com una plataforma professional. I és aquí on rau la qüestió de fons: si volem governs sotmesos a regles estrictes o governs que considerin les regles un inconvenient; si volem institucions que evitin els conflictes d'interès o institucions que es limitin a prometre que no n'hi haurà.
Durant anys, ens hem escandalitzat amb les portes giratòries. Amb ministres que regulaven un sector i que, un cop abandonat el càrrec, acabaven asseguts als consells d'administració de les empreses afectades per les seves decisions. Però Catalunya sembla disposada a fer una aportació original a la teoria política contemporània: les portes giratòries quàntiques. Fins ara, almenys, calia esperar a deixar la política abans de travessar aquestes portes. Amb la reforma que es planteja, ja no caldrà.
De portes giratòries se n'instal·laran directament unes quantes al Pati dels Tarongers. Com està el pati! I, d’aquesta manera, els responsables polítics podran estar simultàniament dins i fora, exercint el poder i desenvolupant la seva carrera professional al mateix temps. Seran alhora governants i professionals del sector que governen, reguladors i regulats, àrbitres i jugadors, jutges i parts. La consellera quàntica ja no haurà d'escollir entre el laboratori i el despatx: podrà ocupar els dos llocs alhora. Schrödinger tenia un gat; nosaltres tindrem alts càrrecs en estat de superposició.