De tant en tant reapareix a Europa el debat sobre el burca, el niqab o el vel. Fa poc Gabriel Rufián el va qualificar de “salvatjada”. No li falta raó. El burca simbolitza una concepció profundament desigual de la relació entre homes i dones i difícilment es pot conciliar amb la igualtat jurídica que defineix les democràcies europees.

Però convertir aquest judici moral en el punt de partida del debat polític és un error. Abans de prohibir, Europa hauria de fer-se una pregunta més profunda: quin islam vol dins de les seves societats democràtiques?

El problema de fons és que el debat públic europeu oscil·la entre dues simplificacions. D’una banda, la dreta populista presenta l’islam com un cos estrany a Europa, una civilització incompatible amb la modernitat. De l’altra, una part de l’esquerra evita qualsevol crítica per por d’alimentar discursos islamòfobs. El resultat és un buit intel·lectual: ni es pensa l’islam europeu ni s’articulen propostes sobre com hauria d’evolucionar.

Tanmateix, aquest pensament ja existeix. I no prové de Brussel·les ni de París, sinó del mateix món musulmà. Des de fa dècades diversos pensadors (aquí només en citarem alguns) han defensat la necessitat de reformar el pensament islàmic des de dins.

L’intel·lectual francoalgerià Mohammed Arkoun va proposar sotmetre la tradició islàmica a una crítica històrica semblant a la que el cristianisme va travessar a Europa. L’islam, deia Arkoun, no és un bloc congelat, sinó una tradició històrica travessada per interpretacions, disputes i lluites de poder. Per renovar-se ha de ser pensat com a història, no com a dogma.

Altres autors magribins van desenvolupar aquesta intuïció en diferents direccions. Mohammed Abed al-Jabri va defensar recuperar el racionalisme filosòfic d’Averroes per construir una modernitat àrab autònoma. Abdallah Laroui va insistir que la modernitat no pertany a Occident: és una etapa històrica universal que les societats àrabs han d’assumir sense complexos (ells n’han participat aportant coneixement de tot tipus: humanista i científic. Però ara, i des de fa massa temps, han  decidit subjugar a totes les seves societats en benefici d’unes èlits que, a la vegada que fiscalitzen la moralitat del a població, actuen de forma immoral constantment).

La sociòloga marroquina Fatima Mernissi va demostrar que moltes normes considerades “islàmiques” són en realitat construccions patriarcals posteriors. A El harén político va analitzar com certs hadiths van ser utilitzats històricament per legitimar el poder masculí. La conclusió era clara: el problema no és l’islam com a religió, sinó les interpretacions patriarcals que s’hi han imposat.

L’egípcia Nawal El Saadawi, una de les grans veus del feminisme àrab, va ser encara més contundent. Durant dècades va denunciar l’aliança entre autoritarisme polític, patriarcat i religió instrumentalitzada. Per a Saadawi, l’emancipació de les dones no era una concessió occidental, sinó una lluita ja existent dins de les mateixes societats musulmanes.

Des d’una altra perspectiva, la psiquiatra marroquina Rita El Khayat va explorar com les representacions culturals del cos femení han modelat la vida social al Magrib. Els seus treballs mostren que moltes pràctiques atribuïdes a la religió responen en realitat a estructures culturals més profundes.

La literatura també ha estat un espai de resistència. A les novel·les de Malika Mokeddem, dones que creixen al Magrib es rebel·len contra les estructures patriarcals sense renunciar necessàriament a la seva cultura. Assia Djebar, una de les grans escriptores algerianes del segle XX, va intentar recuperar les veus de dones silenciades per la història oficial.

Tots aquests autors musulmans (alguns laicas, altres agnòstics i altres creients) i molts més recorden una cosa que el debat europeu oblida massa sovint: la crítica al patriarcat islàmic no és un monopoli occidental. Existeix dins del mateix món musulmà, i fa dècades que es desenvolupa de forma admirable perquè les societats musulmanes sembla que cada vegada més es dirigeixen a l’autoimmolació del no pensament (un taxista d’un d’aquests països m’ho va dir molt clarament: com que no podem avançar cap a endavant, ho fem cap a enrere. Necessitem moure’ns. Som així les persones).

Aquest debat no pot partir de la idea que els musulmans europeus són un cos estrany. No ho són. Són ciutadans europeus que professen una religió determinada. I la història europea demostra que les religions canvien quan canvien les societats en què viuen.
El cristianisme medieval era profundament incompatible amb molts principis que avui considerem bàsics: la llibertat religiosa, la igualtat de gènere o la separació entre Església i Estat. La transformació no va arribar per decret ni per prohibicions simbòliques. Va arribar a través de processos llargs de crítica intel·lectual, conflicte polític i reforma interna.

L’islam europeu, si arriba a existir plenament, probablement seguirà un camí semblant. Això significa que la tasca política no hauria de consistir només a reaccionar davant de símbols —el burca, el vel o la halalització de l’espai públic—, sinó afavorir l’emergència d’un islam compatible amb els principis democràtics. Un islam que accepti la igualtat entre homes i dones, la llibertat de consciència i la historicitat dels textos religiosos.

Per això el veritable debat europeu sobre l’islam no hauria de començar preguntant què cal prohibir, sinó quin islam volem construir dins de les nostres societats. I només quan aquest marc sigui clar —només al final del camí, no al principi— tindrà sentit discutir quines pràctiques són incompatibles amb els principis democràtics.

Prohibir sense pensar és fàcil. Pensar abans de prohibir és més difícil. A un servidor, li encantaria que la esquerra política prengués la iniciativa en aquest debat. Però de moment, es conforma amb escriure per donar sortida a la frustració que li provoca veure-la sempre a remolc de l’extrema dreta. Una extrema dreta que ha de tenir molt clar una cosa: la realitat no la canviaran. Allà ells amb els seus deliris. La prova: seguim aquí i, ai, tenim fills que tindran fills que...